Ser-hi o no ser-hi

Sempre que es produeix una gran notícia -positiva o negativa, prevista o imprevista- els mitjans han de decidir si volen ser presents o no en l’escenari dels fets, encara que sigui lluny. Per poc que es pugui, l’opció de la majoria sempre és anar-hi, ser-hi presents.

S’ha de ser al lloc on es produeix la notícia, diu una vella màxima de l’ofici. I és un vell costum, que en els darrers anys s’ha accentuat més enllà de les necessitats informatives. En molts casos, la presència en el lloc dels fets no garanteix la obtenció d’informacions d’especial interès, que no puguin arribar a través de les agències o altres serveis convinguts. Però s’hi vol ser. Es vol que el públic apreciï aquesta presència, com a prova de l’agilitat i competitivitat del mitjà.

Sembla que l’important és ser-hi. La cobertura en directe dels grans esdeveniments ha esdevingut una necessitat, encara que no aporti novetats substancials a la informació. L’important és ser-hi, fins al punt que s’hi desplacen també presentadors de noticiaris i magazines de ràdio i televisió a fer els seus programes des d’allà.

Forma part de l’espectacle de la informació, que entre les sis circumstàncies de la notícia –què, qui, on, quan, com i per què- dóna molta importància al qui i al com, als protagonismes i a les maneres. A la prevalença del periodisme del qui de que parlàvem en un article recent, s’hi afegeix el periodisme del com. La pregunta “com ha viscut vostè aquest fet?” ja s’ha convertit en un tòpic de les entrevistes d’ocasió.

En casos amb forta càrrega dramàtica com el de l’avió estavellat als Alps amb 150 persones a bord, s’ha arribat a parlar d’un circ mediàtic instal·lat sobre les petites poblacions muntanyoses de la zona, amb periodistes d’innombrables mitjans i països. Pels mitjans espanyols i alemanys hi ha hagut el lligam amb l’origen de la majoria de víctimes, però en altres casos, a què més treu cap tant de desplegament? Aquest afany agut de personalitzar la informació per part de periòdics i cadenes, què més aporta a l’interès públic?

S’han plantejat, també, qüestions importants en relació a la protecció de les víctimes i dels seus familiars. Fins i tot en relació al copilot sospitós de ser-ne el causant i la seva família. En ocasions, ni els mitjans més seriosos han acabat de resoldre-les bé en abordar aspectes personals més enllà d’uns límits raonables.

La reiteració d’imatges, hipòtesis i elucubracions ha assolit límits extenuants. Ha estat paradoxal assistir, en alguns casos, a debats sobre la seva oportunitat i idoneïtat, que no feien sinó accentuar-la. Tot per la pressió de la competència, que és molt forta i es centra en un excés d’informació, repetitiva i especulativa.

Sovint, es parla de la baixa inversió dels mitjans en la elaboració d’informació pròpia i aprofundida sobre qüestions i problemes essencials. Això fa que la informació quotidiana sigui pobra i depenent dels serveis d’agències, dels gabinets de comunicació i de l’agenda política. Els recursos excepcionals destinats a grans cobertures de moments dramàtics, no ho milloren gaire. Són esforços dignes de millor causa que la mera pressió de la competència.