Rates de claveguera

anomia. f. Ausencia de ley. 2. Psicol. y Sociol. Estado de aislamiento del individuo, o de desorganización de la sociedad, debido a ausencia, contradicción o incongruencia de las normas sociales.

Sí. Anomia és una altra obra de teatre sobre la corrupció, tan necessària com qualsevol altra. Però ens aporta un punt de vista nou: el que els mitjans de comunicació no poden (o no volen) explicar-nos. És a dir, la història que els ciutadans no veiem. Eugenio Amaya, autor i director de l’obra (coproduïda per Arán Dramática i el Centro Dramático Nacional), ens posa darrera del forat d’un pany a través del qual assistim a una autèntica conjura entre la cúpula d’un partit polític municipal per tapar un cas de corrupció abans que comenci la campanya electoral. Tot plegat, una obra realista, crua i desesperant. “Una crítica a la casta política i a la classe dirigent que han portat el país a la ruïna”, en paraules d’Amaya.

El forat del pany pel qual veiem l’obra és el del soterrani d’un edifici d’una ciutat de províncies on s’està celebrant un acte públic, amb l’alcalde al capdavant, amb canapès, música, copes... L’alcalde, el regidor de Cultura i un alt càrrec del partit a Madrid (¡palabras mayores!) conviden a la regidora d’Urbanisme a deixar el seu lloc a les llistes electorals perquè hi ha un assumpte molt greu (“prevaricación, cohecho, falsedad en documento público”) que, tot i què “aquí todo se ha hecho con el papeleo en regla”, l’esquitxarà de ple. La solució, única possible, inapel.lable, és que marxi. Però, és clar, porta més de tres dècades donant-ho tot pel partit, el què vol dir que tots a la ciutat li deuen molt, a la regidora... És igual! “En política no hi ha amics”. Menys quan cal guanyar unes eleccions: “¡Vivimos de eso!” La regidora, terroritzada davant de quedar allunyada del poder, no acceptarà i li farà un pols al partit. És el fruit de la saturació, de la fam de poder, d’anys de govern...

El públic surt amb la sensació d’haver assistit a un joc d’espies de wikileaks o, si voleu, de Método 3, veient el què passa als baixos fons de la política, com es cuina la corrupció, com es dissimula, com es maquilla, com tot, absolutament tot, està controlat i calculat: “Soy la que gestiona la corrupción, el fluido que nos permite progresar”, diu, amb orgull, la regidora corrupta. L’escenografia (una taula entre parets fosques), el text i la bona tasca dels actors ens fan pensar que estem veient els polítics corruptes, no els intèrprets. “És teatre, però la vida és teatre”, diu Amaya. L’autor, un autèntic erudit, un estudiós de la corrupció, només té una espina clavada: la realitat supera la ficció. “Des que vaig escriure el text, la realitat m’ha superat”, diu, amb humor. “Ara resulta que l’Urdangarín es gasta milers de lliures esterlines en un casino de Londres, tan campant...”

Lloc i personatges resten oberts. És a dir, cadascú pot pensar en la ciutat i en els polítics que cregui convenient. N’hi ha per triar! La gran metàfora és situar l’acció en un soterrani, on, com rates de claveguera, els polítics maquinen els seus plans criminals. Però tret d’aquesta al.legoria que la conté, l’obra es representa sense embuts. A les clares. La regidora que ha de fer de cap de turc recordarà que té armes per defensar-se contraatacant. Hi ha calúmnies per a tots els seus companys de militància, que, per descomptat, tenen excuses per tot: “A mí no se me ha ido la olla, el sistema te absorbe. Yo sigo siendo una buena persona”, diu l’alcalde, un autèntic simpàtic per professió.

Ens anem indignant a mesura que l’obra avança. No hi ha manera de no fer-ho. És el que pretén el director: que la gent no surti de la sala igual que ha entrat. Després cal que cadascú faci una reflexió i marxi a casa conscient de que el què ha vist és una obra de teatre però, també, de que el teatre és el mirall de la realitat.