Cop de porta a Artur Mas
S'esperava un terratrèmol i el terratrèmol va arribar, però per on no se l'esperava. Artur Mas ha estat noquejat a les urnes en les seves aspiracions de liderar la “transició nacional” de Catalunya cap a l'“estat propi”. L'estrepitós fracàs de la seva agosarada aposta compromet el mateix procés i situa inexorablement CiU davant l'evidència d'un gran error de càlcul i d'estratègia que afectarà sens dubte la cohesió de la federació nacionalista. En un entorn de cares molt llargues, Mas va encaixar anit el dur revés i va llançar una crida explícita a encapçalar un govern de coalició.
“La situació no serà gens fàcil”, va declarar Mas després d'admetre que no havia obtingut “ni de lluny” la “majoria excepcional” que reclamava per llançar el procés d'autodeterminació. Tot i així, es va comprometre formalment a mantenir-lo amb el suport dels grups sobiranistes de la cambra, encara que en un to molt menor a les inflamades consignes de campanya.
El líder de CiU va atribuir el mal resultat al desgast de la crisi al llarg de dos anys de govern i, així mateix, al “programa diferent” assumit personalment en la seva sobtada aposta sobiranista. “No me'n penedeixo”, va afegir, però, recolzant-se com a argument en el fet d'haver traslladat la veu del carrer a les urnes per verificar l'opinió del poble. Una constatació amarga després de dos mesos d'infart.
El fugaç somni independentista de CiU només ha servit per engreixar literalment ERC i crear un escenari delirant per a la bona governació de Catalunya en els propers anys, en què CiU dependrà més que mai de tercers per poder seguir en el poder. Un sarcasme d'extrema cruesa per al navegant a Ítaca. La crisi plantejada pel sobtat final de la legislatura i la convocatòria d'eleccions de caràcter plebiscitari s'ha tornat contra el mateix Artur Mas i ha aguditzat de manera imprevisible la crisi interna de Catalunya.
El PSC resisteix l'envit
El brutal fiasco electoral de la federació nacionalista, unit a la relativa resistència del PSC com a principal partit de l'oposició d'esquerres, obre contra tot pronòstic un escenari polític substancialment diferent, tot i la persistència d'una heterogènia majoria sobiranista al Parlament. El succés és de tal envergadura que obligarà a revisar els postulats dels sondejos i, sens dubte, els elements que configuren l'acció dels mitjans públics i privats de referència com a actors de privilegi en la formació de l'opinió pública. Ara veurem com reneguen del que ha passat molts dels que ho van celebrar.
L'extraordinària mobilització de l'electorat ha aclarit el debat sobiranista i ha llançat una radiografia molt més precisa de la realitat del país i la posició dels ciutadans sobre el futur. Al marge de qualsevol especulació sobre la incidència de l'escabrós afer de l'“esborrany” policial en l'últim tram de la campanya, estava cantat que el caràcter plebiscitari de la convocatòria electoral despertaria l'electorat adormit i animaria la participació de tota la ciutadania. Sobretot dels joves.
El veredicte de les urnes no és en absolut menor. Artur Mas no només no ha aconseguit la “majoria indestructible” que necessitava per dirigir el procés d'autodeterminació, sinó que ni tan sols ha pogut repetir ni de lluny els resultats de les eleccions de fa només dos anys. El cop de porta a les seves aspiracions ha estat particularment sever veient l'enorme sagnia d'escons respecte als comicis del 2010. Hi havia raons per dimitir, però només es va fer esperar per comparèixer davant els mitjans i capejar el temporal.
ERC, el gran guanyador
Com estava pràcticament cantat, ERC, l'històric partit de Macià, Companys i Tarradellas, ha estat el gran beneficiari directe de la institucionalització de la independència com la gran fita de Catalunya i l'objectiu prioritari de l'acció de govern, segons el full de ruta assumit amb risc per Artur Mas arran de la Diada de l'11-S. Al costat oposat de l'arc parlamentari, el minúscul partit Ciutadans és l'altre gran guanyador de l'envit electoral, en actuar de refugi del vot espanyolista que no combrega amb el Partit Popular.
Les urnes han confirmat tèbiament la majoria sobiranista que ja hi havia al Parlament, però han polvoritzat l'agosarada aposta del president de la Generalitat per assumir el lideratge d'aquest bloc amb poders gairebé plenipotenciaris per negociar de tu a tu amb l'Estat. El clima d'alleujament i fins d'eufòria que regnava ahir a la nit a la seu del PP del carrer Génova anticipa sens dubte la posició que adoptarà Mariano Rajoy davant un debilitat Artur Mas.
Les hipòtesis es mourien potser entre una operació per “salvar el soldat Mas” reconstruint ponts mitjançant concessions que desactivin el bloc sobiranista i aïllin ERC, o una estratègia de desgast que eixampli les fissures i contradiccions de CiU i cavi la tomba política del líder de CDC. Impossible saber-ho de moment.
Vistos els antecedents, és previsible que la reacció del poder central sigui d'una magnitud d'acord amb el desenllaç de l'enorme aposta llançada per Artur Mas fa dos mesos. La número dos del PP, María Dolores de Cospedal, va lliurar ahir a la nit el primer ‘totxo’ amb la seva habitual cruesa expressiva.
Pluralisme i canvis
Sigui com sigui, gairebé res serà com Artur Mas tenia previst. Cal recordar, però, que CiU no només segueix sent la força més votada de Catalunya, sinó que, malgrat la seva temerària aposta secessionista, segueix sent un partit “d'Estat” en tant que va ser un dels pares fundadors de la Constitució espanyola. Res, doncs, serà possible a Catalunya al marge de la federació nacionalista fundada per Jordi Pujol, tot i haver-se precipitat al voral de la mà d'Artur Mas. El mateix líder de CiU es va encarregar de subratllar ahir a la nit que no hi ha cap govern alternatiu que no sigui presidit per ell.
La veritat és que les urnes han tornat CiU a la realitat d'un país on el pluralisme es reafirma com a rèplica a les ambicions hegemòniques de la federació nacionalista i el sobiranisme es redistribueix i adopta noves expressions polítiques. L'èxit de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) obre la via parlamentària a noves fórmules alternatives del catalanisme d'esquerres i ja disputa el vot jove als partits institucionals com ERC i ICV-EUiA. S'acosten temps apassionants.
