Tu explota que nosaltres ja refem les lleis i el relat. Aquest podria ser el títol de la pel·lícula que ens intenten vendre. O més ben dit, que ens obliguen a viure a cops de decret, porra i retallada.
La crisi sistèmica que vivim, oficialment des del 2008, segueix el seu curs. I el segueix perquè el piròman no pot apagar el foc i menys si té interès en què l'incendi segueixi arrasant-ho tot. On 'tot' vol dir, fins i tot, les nostres vides o la pròpia vida del planeta.
Quan els mitjans de comunicació parlen de crisis, de revifades econòmiques, d'ascensos o descensos, ho fan sempre en clau empresarial. La veu dels seus amos. Les nostres vides són danys col·laterals, en el millors dels casos, o directament, breus de la crònica roja de lluita i repressió, o negra de terrorisme masclista o patronal. Els nostres botxins, els assassinats tolerats dins del sistema patriarco-capitalista. L'ecocidi ambiental no passa de ser una anècdota o una cosa extravagant per a frikis.
El cert, però, és que el sistema en què vivim ens està matant. De cop o a poc a poc. De forma edulcorada i legal o de forma violenta i desagradable. De les retallades antisocials, del desmantellament dels serveis públics, de la condemna a la precarietat més absoluta i a la misèria, a l'assassinat masclista, a les fronteres que es tornen fosses comunes i a la guerra imperialista. Les necessitats de subsistència del patriarco-capitalisme passen per la destrucció de les vides de les persones que el fem possible.
Les grans empreses segueixen marcant al dictat les lleis d'uns centres de govern cada cop menys democràtics, fins i tot des de la lògica burgesa i de representació. Una Unió Europea no escollida per ningú segresta la sobirania dels estats capitalistes per obligar-los a legislar en favor del màxim benefici empresarial. La llei contra la vida, els estats contra la seva població. Cap novetat, tret que se'ns ven com a inevitable quan, vuit anys després que diguessin que estan en crisi, les suposades solucions no han fet més que agreujar el problema: no volen solucionar-lo, només volen salvar-se ells i fer-ho a costa de les nostres vides.
Mantenir les taxes de benefici que fan evolucionar el patriarco-capitalisme és impossible. En no voler-ho acceptar i en no tenir més món on posar-hi les urpes de l'imperialisme, la necessitat de sobreexplotació es gira contra la pròpia població mentre s'agreuja encara més contra l'altra. La recerca d'un major benefici porta cap a una major extracció de plusvàlua directa -menors sous, desregulació laboral, menors prestacions- i indirecta -desmantellament dels serveis públics que obliguen al repagament, qui s'ho pot permetre-. I mentrestant, robant i corrompent a cabassos.
La solució no pot venir dels de dalt, dels qui ens exploten. La solució ha de venir, per força, de les explotades: som les úniques interessades en canviar-ho tot, en canviar aquesta lògica il·lògica de funcionament. Hem de posar el manteniment de la vida al centre de la nostra acció social i col·lectiva, no l'explotació monetària que lucra uns quants.
Treballem menys. En imperatiu: hem de treballar menys. En clau productiva i reproductiva. A la feina, qui en tingui, i a casa, tothom. Les grans dades macreconòmiques no entenen les nostres vides i no depenen d'una major explotació de la poca gent que té feina, mentre que les nostres vides sí que depenen de tot allò que hem de fer per mantenir-les a diari. La feina productiva no pot ocupar tantes hores diàries, una feina que sumada a la reproductiva s'enduu la major part del dia.
Treballem totes. També en imperatiu i també a la feina i a casa. Socialitzem mitjans de producció i repartim equitativament la feina reproductiva. Tothom qui vulgui ha de poder treballar de manera assalariada, tothom ha de treballar a casa. Si entenem treballar com les tasques reproductives per fer possible la vida, tothom ha de contribuir en la producció d'aquests béns i serveis. No pot ser que uns només en siguin consumidors o explotadors. El sistema patriarco-capitalista se sustenta sobre el treball gratuït exercit per les dones, un treball que si es pagués a preu de mercat seria inassumible. Les jornades inacabables, a la feina i a casa, s'han de repartir perquè tothom tingui temps per a treballar i temps per a viure.
Produïm el necessari. Allò que necessitem per a la vida. La crisi de sobreproducció no és només un absurd dins la lògica il·lògica del sistema patriarco-capitalista, sinó que es fa a costa de la destrucció del territori i el medi ambient, és a dir, de la vida. La desigualtat inherent en el sistema el fa encara més menyspreable quan provoca que part de la població tingui excedents materials que no pot consumir mentre que grans masses de població no en tenen ni per viure. El sistema ens consumeix a mesura que consumim i a mesura que no podem fer-ho. Necessitem més temps i dignitat per viure que no pas sobreexplotació productiva de béns inútils.
Redistribuïm-ho tot! La riquesa i la misèria, el gaudi i el patiment. La feina productiva i la reproductiva. El treball i el temps. L'alegria i la ràbia.
Aquest 1 de maig, ens veiem a les 18 hores a plaça Universitat. Als carrers, com cada dia de l'any. Contra el patriarco-capitalisme, amb la lluita de la classe treballadora. Ens hi va la vida.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
