Aquest article podria titular-se també “La competència entre els pobres per accedir a les engrunes del poder”, perquè aquesta és la lamentable situació a la qual es veuen abocats, massa sovint, els col·lectius més vulnerables de la nostra societat.
Assistim -en ocasions amb sorpresa, en altres amb resignació- a les explicacions dels nostres governs conservadors sobre el repartiment del pressupost social: ara més per als joves i menys per la immigració; ara menys per a la discapacitat i més per a l'emprenedoria per exemple. La competència entre els pressupostos de salut, educació i serveis socials és una constant a la qual semblem haver-nos acostumat. I encara resulta més decebedor quan observem que aquesta rivalitat s'instal·la entre els propis afectats: els joves versus els majors de 45 anys; les persones amb discapacitat intel·lectual versus les que pateixen trastorns mentals; els perceptors del RMI enfront dels qui cobren el subsidi d'atur. Qui mereix més recursos? Qui ho necessita més? Aquesta competència pot contemplar-se en les converses de sobretaula, a les cafeteries, a les cartes als diaris i també, per descomptat, en les reunions entre els representants de col·lectius afectats i en les reivindicacions davant l'administració.
El nostre sistema de redistribució és tan pervers que condueix als més febles a competir per partides econòmiques insuficients, en una mena de jerarquia de l'opressió, com diria el filòsof Patrick Viveret, mentre ningú ataca les veritables partides, les que són realment substancioses i que no van dirigides, per descomptat, a l'àrea social.
Una mostra flagrant d'aquesta jerarquia de l'opressió la trobem aquests dies en l'anunci de l'empresa holandesa KPN que suprimirà les quotes femenines per a llocs directius i primarà, en el seu lloc, a homes de minories ètniques. L'argumentació del director general, Jasper Rynders causa poc menys que estupefacció: “Les quotes femenines no han causat el canvi d'enfocament esperat. No s'han complert les expectatives perquè elles actuen igual que els homes, inclosos els seus errors i mancances” (El País, 2014.09.27). Aquesta simple frase mostra el gran error en que sovint es basen les polítiques d'igualtat quan es desenvolupen des del desconeixement i els estereotips. ¿Què pensava el director general quan va implantar les quotes femenines? ¿Creia que les dones serien les salvadores de l'empresa? ¿Quines virtuts els atribuïa per esperar aquests canvis? Precisament si alguna cosa mostra la seva asseveració és que les dones són éssers humans en la mateixa mesura que els homes (afirmació que sembla increïble haver-se de repetir a hores d'ara), tan llunyanes o properes a la virtut i a la perfecció com ells mateixos.
L'exigència de dones en llocs de direcció no es realitza en base a que elles siguin millors i hagin de solucionar les possibles disfuncions empresarials, sinó al dret de la meitat de la població a compartir el poder en igualtat de condicions. Els estudis que mostren que incorporar dones dóna bons resultats en les organitzacions (com els realitzats per Catalyst, McKensey o més recentment, Credit Suisse) es deuen al fet que els equips mixtos funcionen millor que els d'un sol sexe: són més eficaços, més creatius i més estimulants. I, per descomptat, al fet que s'aprofita el talent de totes les persones de l'empresa, siguin homes o dones.
A partir d'ara, KPN prioritzarà les minories ètniques amb la formació suficient perquè s'estan perdent el seu coneixement. Realment cal escollir entre dones i homes de minories ètniques? És que no hi ha dones amb titulacions i experiència en el col·lectiu de minories ètniques? Resulta lamentable i desolador comprovar, de nou, que la necessària igualtat de totes les persones queda constantment sepultada per la crueltat de la jerarquia de l'opressió.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
