Ritmes, consciències, finestres d'oportunitats i altres eufemismes que, sovint, amaguen renúncies. Dret a decidir: sí, i també, el del territori en el qual desenvolupem la nostra lluita. És a dir, anàlisi, present de construcció i futur projectat.
El marc nacional en el qual hom desenvolupa la seva lluita és una decisió conscient i voluntària. Després, les justificacions seran diverses, per autocomplaure's i, clar, que la praxis casi amb el discurs. O al revés: que el discurs casi amb la praxis.
I aquí, des de la defensa del marc estatal com a quelcom inamovible fins al de la delimitació subestatal -però estatalista igual- de la comunitat autònoma. No hi ha diferència substancial.
La legalitat, diuen alguns. L'espai ja definit, el que tothom ja dóna per descomptat. I jo que em pensava que veníem a transgredir la llei que ens subjuga i oprimeix. Els ritmes i consciències, que diuen d'altres. Prenent mesures territorials “analítiques” espanyoles que suposadament volem transgredir. Més diferència hi ha entre províncies, no? També espanyoles, per cert. I entre comarques també hi ha diferències, i aquestes són ben catalanes.
L'elecció del marc territorial on una organització o col·lectiu polític, sobretot si es vol revolucionari, desenvolupa la seva lluita és una acció plenament conscient, premeditada i amb una voluntat clara d'alineament amb els seus objectius polítics. Al cap i a la fi, la materialització del canvi que propugna no pot tenir lloc en el no-espai, sinó que s'ha de concretar en un territori delimitat. Que es vulgui o no transgredir la legalitat -estatal, internacional, la que sigui- és també una decisió voluntària i que ha de ser conseqüent amb els seus plantejaments.
Més encara, la concreció i materialització del desenvolupament de la seva lluita en un o altre territori donarà moltes més pistes de quin és el seu marc territorial que no pas la literatura discursiva amb què ho vulgui acompanyar. Això és la sopa d'all, vaja, allò tan antic de la base material, la infraestructura, i la superestructura. Quina en determina l'altra.
Tot plegat, reflexions que vénen al cap arran dels debats sobre construcció nacional a les jornades de formació i debat Qui té por del roig? d'Endavant, celebrades a Sabadell el mes de febrer. Concretament, amb la intervenció d'un company del País Valencià, el sud que crema per guiar el nord, que canten. Comentava que alguns discursos regionalistes es lamenten de la inexistència d'una suposada burgesia regional que alimentés una consciència regional valenciana -de comunitat, no de país- en similitud en com ho estaria fent CiU al Principat.
Aquest discurs vindria a (auto)justificar una renúncia per incorporar el País València -i de retruc, podríem dir, les Illes i resta de territoris- en el procés de construcció nacional dels Països Catalans. Un procés, no ho oblidem, que l'Esquerra Independentista aposta perquè sigui popular, liderat per les classes treballadores, incorporant-hi el socialisme i el feminisme com a eixos imprescindible per eradicar i superar el sistema patriarco-capitalisme.
Vaja, que n'hi ha que vénen a dir “sense burgesia pròpia no tenim país”. La mòmia de Lenin en ple atac d'epilèpsia. La memòria dels i les revolucionàries bolxevics anti-tsaristes en naufragi insalvable.
D'altres diem, precisament, “aprofitem-ho”. Per construir país: el que volem. On qui el defineixi siguin les classes populars, i no la burgesia. On qui en dibuixi els marcs territorials siguin la nostra praxis i voluntat, i no la legalitat. Com afirmava el company, construir els Països Catalans només serà possible des del carrer, des de les institucions populars. No hem “d'esperar” la burgesia, ni esperar que es creïn referents: els hem de crear nosaltres. Hem de ser-ho nosaltres, els moviments rupturistes, qui els creem.
Hem de trencar marcs i legalitats. Assumim-ho pràcticament, és a dir, duent-ho a la pràctica, no només de manera discursiva o literària. Sinó, estarem reforçant el marc territorial legal -estatal- que volem combatre.
La pròpia concepció dels Països Catalans és transgressora, perquè els Països Catalans han de ser transgressors, revolucionaris, o no seran. Il·legals? Sí, i millor. Per recordar-nos constantment que també en la lluita nacional, territorial, no volem mantenir cap status quo, ans al contrari, combatre'ls tots. La legalitat ens voldria frenar; la legitimitat, la consciència i la determinació ens empenyen a trencar-la, i amb ella, totes barreres imposades.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
