Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

El nou partit que vol fundar Mas es diu cruspir-se ERC

Víctor Saura

Sosté Artur Mas que vol fundar un nou partit. Deu ser el primer cop a la història de la humanitat que el líder d’un partit que governa la principal institució que aspira a governar el considera una eina tan inservible que en necessita fabricar una altra. Carles Puigdemont hi està d’acord. Tampoc hi deu haver gaires precedents de president de govern que afirma que el vehicle que l’ha dut al càrrec (fa només uns mesos!) està avariat i és material de desballestament. Conclusió: la cosa va de veres. I hi ha pressa. 

Ni Mas ni Puigdemont no han explicat encara com ha de ser aquest nou partit. Sabem que no pot ser com la Convergència de tota la vida, la del peix al cove, la puta i la Ramoneta i tot allò. Però pensàvem que la Convergència d’ara ja no era com la de tota la vida, que ara havia passat pantalla i aquestes coses, que anava a per totes. O sigui que, si cal un nou partit, ha de ser una criatura diferent a la Convergència d’abans, però també a la d’ara.

Tampoc expliquen per què cal un nou partit i no refundar el que ja tenen, que era l’altra opció que, segons sembla, hi havia sobre la taula. Des de que Mas ha parlat, ja no la defensa ningú. Durant els propers mesos només sentirem parlar del nou partit. Llavors, si del vell no hi ha res aprofitable, què en faran? L’actual CDC la subhastaran i vendran els immobles (els no embargats) al millor postor? O baixaran la persiana i repartiran les cadires i ordinadors entre la militància? Despatxaran tots els empleats i donaran de baixa tots els militants i els demanaran que es s’apuntin al nou partit? I què passa amb els deutes pendents i les causes judicials obertes? A algú hauran de deixar a la casa, un últim mohicà que apagui el llum i de passada es mengi els marrons pendents. I mentre es liquida CDC, de què es tracta? De començar de zero obrint una modesta oficina en un hotel d’entitats mentre es demana un préstec per poder pagar alguna nòmina i fer una campanya d’afiliació?

Tot això té tanta lògica com un esquimal a les rebaixes d’estiu. Més que il·lògic, seria suïcida. És molt més senzill dissenyar un nou artefacte amb forma de paraigües sota el qual diluir l’antiga CDC i algunes coses més: els convergents d’Unió (ara dits Demòcrates de Catalunya), els convergents d’ERC (en el seu dia reagrupats sota la marca Reagrupament.cat), algun independent de JxSí (no faltaran estómacs agraïts que acceptin deixar de ser independents) i, la peça més cobejada, Esquerra Republicana de Catalunya. D’aquest nou artefacte se’n podria dir Convergència Republicana de Catalunya (CRC). I un cop estiguin tots i totes ben ubicades caldrà decidir com s’amaneix la barreja: i els convergents de Convergència, els convergents d’Unió, els convergents d’Esquerra i els convergents de JxSí sumaran quatre, contra l’un que sumarà el d’Esquerra, i d’aquesta manera s’asseguraran que el nou pal de paller de l’independentisme business friendly estigui en bones mans.       

Al carrer Còrsega tenen la mà trencada en tècniques de supervivència política. Parlem de persones molt preparades, gent amb títols MBA que ha passat per les aules dels ESADE i IESE, gent que en sap un ou de fusions, absorcions, adquisicions i opas, de les amistoses i de les hostils. En algun manual han llegit, o fins i tot escrit, que quan una empresa es vol cruspir una competidora que li està menjant el mercat pot fer-ho de moltes maneres, però que mai ha de perdre la iniciativa ni donar sensació de necessitat o de feblesa. Ha de semblar que li està fent un favor. Aquí el presumpte favor es fa al país i a la causa. Ja coneixen el mantra: sense Convergència no hi ha independència.

La jugada és aquesta perquè no hi ha cap més possible. Davant la reordenació del cosmos polític espanyol, cal que la constel·lació nacionalista restauri l’antiga harmonia. En una galàxia molt, molt llunyana hi havia un sistema planetari gran i un sistema petit. El gran tenia el seny i el petit la rauxa. El gran era el pragmàtic i el petit l’idealista. Al gran hi regnava l’estabilitat i al petit el caos. Però l’aparició d’un tercer sistema, encara més anàrquic i radical, ho va trastocar tot, i per recuperar l’ordre cal que tornin a ser dos i que els planetes dels antics sistemes orbitin ara sobre el mateix sol.

Aquesta és la meta final de l’altre procés, i la prova és la insistència dels convergents a tornar a anar a les eleccions del 26-J en llista conjunta amb els republicans. A Francesc Homs el va delatar l’oferta trampa de que el número 1 de l’eventual llista conjunta sortís d’unes primàries (que al final haurà d’afrontar igualment). Quina generositat... si no fos perquè, tenint en compte que ERC va ser, de les dues, la força més votada el 20-D, i que el president convergent de la Generalitat ho és gràcies als vots d’ERC, i que els sondejos sobre expectativa de vot diuen el que diuen, doncs potser el més lògic hauria estat que Homs s’hagués autoproposat directament de número dos. Però això és impensable per algú alletat al planeta hegemonia.

L’any 2007, en plena travessa del desert, Artur Mas ja va voler superar les sigles convergents impulsant el que en va dir “La Casa Gran del Catalanisme”. Aleshores no s’havia de refundar només un partit, sinó el catalanisme sencer, que se suposava havia quedat obsolet, i que sortosament estava representat pel partit que aleshores no calia refundar o reemplaçar, però ara sí. Total, que fa nou anys Mas va refundar el catalanisme, però el catalanisme no se’n va acabar d’assabentar (segurament perquè la tradició catalanista ha tingut el defecte històric de trobar més d’una i de dues expressions polítiques). Ara Mas ja no planteja ampliar la casa sinó construir-ne una de nova, però l’objectiu segueix sent el de sempre: recuperar la vella hegemonia, les grans majories pujolianes, l’ordre just de les coses.   

No serà fàcil. Aquests republicans sempre han estat més punyeteros i indigestos del que sembla. I si no, que li preguntin a Homs.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas
stats