La nit de l'any 1979, Paco Elvira, juntament amb l'amic i reporter Xavier Vinader, es van reunir amb membres de la cúpula d'ETA. Els van embenar els ulls per dur-los fins el lloc de la trobada. Una fotografia recorda el moment. La imatge de dos encaputxats amb el logotip d'Euskadi ta askatasuna al darrera, asseguts rere una taula sobre la qual apareixen papers, un cendrer i una pistola. L’exposició, Paco Elvira, vist i llegit. 44 anys de fotoperiodisme d'investigació revisita aquesta i altres fotografies que formen part de la memòria gràfica d'un dels noms indiscutibles del fotoperiodisme estatal del darrer mig segle.
Fotoperiodista social, reporter gràfic a Primera Plana i a Interviú en els anys de la transició, al costat de Xavier Vinader, va visitar la Xina de Mao, la seva mirada ens endinsà en la realitat d'ETA, de la Irlanda de l'IRA, dels jornalers andalusos, dels miners, de les vagues i les reconversions del país que canviava o dels afectats pel cas de l'oli de colza. Al llarg dels anys, va viatjar pel món (a Croàcia i Kosovo durant la guerra dels Balcans, o a Kabul, a l'Afganistan, per exemple) i el seu treball és àmpliament reconegut. El Photography Year Book va escollir dues vegades fotos seves entre les millors de l'any, i una del llibre Galicia, a pé de foto (1984) va rebre un premi FotoPres. Com Robert Capa -a qui Elvira admirava tant com als fotoreporters Gilles Caron, Larry Burrows o David Burnett-, ell també era un militant de la Leica.
Va dir Alfred Eisenstaedt, artífex de la famosa instantània del petó a Times Square, que el més important no és la càmera, sinó l’ull. És la mateixa idea que va exposar anys més tard el novaiorquès Arnold Newman, qui pensava que una càmera no farà res per tu si no hi ha res al teu cap o al teu cor. Paco Elvira complia sobradament aquests requisits. El seu mètode consistia a submergir-se en una realitat fins a comprendre-la. Una mirada ferma, però també plena d'empatia amb les persones que retratava. El seu era un periodisme intencionat. Un periodisme que defensava també en la novel·la Un dia de mayo (2011), excel·lent retrat de l'experiència d'una vida dedicada a mirar des del visor per ampliar el marc de cada pla. “Cuando los recuerdos se han esfumado de nuestra mente, la fotografía se convierte en nuestra memoria colectiva”, diu Marc Altés, alter ego seu. La vida de Paco Elvira es va acabar abruptament el 30 de març del 2013 quan trescava pel massís del Garraf. Mentre plasmava a la càmera els racons muntanyosos que havia fet sortir al llibre, un mal pas a la roca coneguda amb el nom de La Falconera va posar punt final a la trajectòria d’aquest fotògraf que va descriure a la perfecció el temps que li va tocar viure.
La humanitat de les seves fotos amaguen l'anècdota. La mare de la colza, les maletes lligades amb cordills dels immigrants a l'estació de França. Els punys en alt de la Revolució dels Clavells portuguesa… L’encàrrec periodístic era moltes vegades una excusa. Durant tota la seva carrera, va saber fer de la realitat quotidiana la matèria d'una constant experimentació amb el llenguatge de la fotografia, aconseguint aquesta doble funció que la converteix en art: descriure el món i expressar opinió. El valor de l’arxiu de Paco Elvira és que forma part de la memòria històrica fotogràfica, un valor que perviu als anys, que explica el present des del passat, que conforma la pròpia identitat de la població, és la memòria col·lectiva, és un recurs per saber qui som i d'on venim. Mantenir vius els records és un dels gests a què ens porta la fotografia. Si, a més, podem fer aquest viatge de la mà d'un gran mestre de la fotografia com Paco Elvira, sens dubte accedim a un testimoni únic i irrepetible.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
