El doble llenguatge polític

Ha sigut com la pesta, el desvetlament de la corrupció de la classe política espanyola i de la seua cort de còmplices. ¿Qui podia imaginar-se que molts dels més alts càrrecs de l'administració pública eren uns lladres, mentiders, delictius sistemàtics...? En realitat sí que ens contaven casos de gran corrupció en l'època franquista. Però era una mica com quan venia un "enterao" de Madrid i predia una setmana de vida a Franco: ens ho crèiem a mitges o de vegades ens sonava a música massa repetida. Perquè una cosa és la ficció de les pel·lícules o de les novel·les i una altra ben diferent la realitat administrativa i institucional en què vivim cada dia. Això pensàvem.

Quan ha arribat l'era de l'espionatge indiscriminat, l'última democràcia espanyola i la dictadura de Franco les han diagnosticat infectades per la corrupció. Ara bé, aquest fet ens fa sospitar que el país està immers en un pou d'inmundícies, que deien els clàssics. No sols per òsmosi social, que també, sinó per allò que tant ens desconcerta de la política: que el llenguatge de l'escenari és radicalment diferent al que es freqüenta una vegada tancat el teló. Si la gent d'a peu sentira algunes de les converses polítiques fora del teatre oficial i dels mitjans de comunicació, cauria de tos (per fi l'expressió popular!).

Ara que alguns polítics parlen de canviar certes nocions o paraules del seu lèxic habitual, caldria pregar-los que revisaren el doble llenguatge que empren segons siga dins o fora de les institucions. Sabem que aquesta dualitat s'usa en tots els aspectes de la vida social. Tanmateix, en la política espanyola sembla que, en compte d'un paral·lelisme més o menys acoblat, són la cara i la creu d'una pretesa mateixa realitat. És a dir, estem davant una pura esquizofrènia lingüística que es materialitza a través dels diners i l'abús de la cosa pública i que l'hàbit ha conduït a esborrar-ne el caràcter aberrant.

Etiquetas

Descubre nuestras apps