Mirar l’art i pensar el món

Pilar Alfonso és una assagista valenciana a tenir en consideració. En qüestió de quatre anys ha publicat tres llibres d’assaig relacionats amb l’univers de les marques dins de la societat contemporània i sobre la dialèctica entre art contemporani, marques, logos, turisme i consum. Una trilogia que va començar el 2016 amb un llibre de caire acadèmic publicat en coedició entre diverses universitats, Les marques ONGD. Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció al qual va seguir (Tot) el que encara no saps sobre les marques (Onada, 2016), escrit, com diu l’autora, “pensant en els lectors adolescents”. En ell Pilar Alfonso parlava dels relats i dels contrarelats de marca sense perdre de vista els potencials lectors joves, un públic lector que l’autora coneix molt bé perquè conviu amb ell des de fa anys dins de les aules d’ESO i Batxillerat. Per a la seua sorpresa, a més, aquell llibre “també va agradar a les mares dels lectors adolescents” i, junt amb alguns títols de Joan Fuster, (Tot) el que encara no saps sobre les marques és un dels pocs llibres d’assaig que alguns professors, majorment professores, suggereixen als alumnes de Secundària com a lectura crítica i esperonadora per a aprofundir i reflexionar sobre allò que l’autora anomena una societat ‘logocèntrica’.

I no m’estranya gens ni mica que així siga perquè les reflexions i els plantejaments de Pilar Alfonso atrauen un marge ampli i heterogeni de lectors, atrets per entendre una mica millor el món on viuen. Al capdavall, d’això tracta l’assaig des de fa segles, o almenys hauria de... de qüestionar allò que ens envolta per a tractat d’entendre i poder explicar, o viceversa, el món on vivim i com dialoguem i actuem amb ell els humans.

Aquesta trilogia assagística de Pilar Alfonso que he esmentat al començament –em consta que està treballant en un nou projecte– l’arrodoneix l’autora amb De Warhol a @yodominguez. Mirar l’art i veure el món (Onada 2020, Premi de la Critica dels Escriptors Valencians), un treball diferent als anteriors –“no té massa sentit tornar a fer el que ja has fet, veritat?”, ens diu– i on l’assagista es planteja mirar el món a través de l’art (ja ho anuncia el subtítol del llibre, Mirar l’art i veure el món), i en particular, mirar-lo a través de l’art contemporani, sense perdre de vista els referents clàssics ni els comercials, les marques. És allò que fa l’artista Yolanda Domínguez (@yodominguez) a través del seu art i de les fotografies i campanyes a les xarxes, les quals es continuen titllant de subversives quan, en realitat, allò que proposa Domínguez és col·locar un mirall on es reflecteixen les desigualtats de gènere i/o les absurditats heretades.

I així és, l’autora d’aquest llibre, i els artistes dels quals parla, miren el món sovint  amb un prisma crític, en ocasions provocatiu, i d’aquesta manera ens el fan observar. Com també ho fa Alfonso, gràcies a la seua capacitat de plantejar diferents realitats artístiques i socials, de connectar idees, de lligar referents, com ara: obres d’art, lectures, biografies d’artistes, visites a museus i exposicions... i de contextualitzar-los amb rigor i encert. Amb tots ells ens convida a mirar el món de manera diferent, gràcies també, al fet de llançar-nos preguntes, d’implicar-nos en el text, en definitiva, d’interpel·lar-nos i seduir-nos a la manera fusteriana, des del bon bagatge literari, històric i artístic i amb la capacitat de qüestionar i relacionar tot allò que veu i anar més enllà. Com a resultat, i com també feia Fuster, Pilar Alfonso obri finestres per on entre aire fresc, sempre tan necessari!

“Cada temps –va escriure Fuster– té una ‘voluntat d’art’ particular, que en condiciona les seues manifestacions, i que permet relacionar les creacions artístiques de cada època amb les altres activitats de la societat que les inspira i acull”. En la societat de les darreres dècades –matisa l’autora– tenen molt de pes les marques, el consum i la imatge. El corporativisme s’hi ha imposat, i perquè el món et reconega entre el tsunami d’opcions i productes, tota empresa necessita tenir una imatge corporativa, distintiva, un logotip (logo), i quan més atractiu, singular i fàcil de retenir siga, millor.

En la segona meitat del segle XX i el que duem de segle XXI, i aquest és un dels grans temes del llibre, l’art i la publicitat es toquen, es mesclen, es confonen: la publicitat s’ha servit sovint de l’art per a captar recursos i llançar missatges, i viceversa, els artistes contemporanis han inclòs la publicitat i les marques en les maneres de mirar el món, és el que Pilar Alfonso anomena “l’instint vampiritzador de la publicitat corporativa” dins d’un context, tal com ens explica, on “l’apropiació publicitària d’obres d’art amb la intenció d’ennoblir productes i marques és extensíssima i, de vegades, impúdica...”.

L’art i els museus han esdevingut matèria de consum, estan de moda, són sovint marques corporatives, una mena de franquícia cultural repartida arreu del món: el museu Guggenheim (Bilbao, Nova York), el centre Pompidou (París i Màlaga), el museu Hermitage (San Petersburg, Amsterdam, i per poc Barcelona, etc) Fer-se un selfie amb una obra d’art ha esdevingut una pràctica comuna i d’allò més innòcua i divertida. Ja no importa el temps que dediquem a contemplar l’obra d’art, ni allò que en retenim, el que compta és donar una prova al món (el món de les xarxes) que hi hem estat al davant... Per més banal i ridícula que puga arribar a ser la imatge.

I així les coses, cap obra d’art escapa d’aquesta pràctica del postureo artístic, ni les del “mercat de les belles i de les lleges arts” com en diu Pilar Alfonso en matisar la frase de Mercè Ibarz: “... l’art contemporani ha fet de la lletjor un crit d’alerta, davant la idea de bellesa clàssica convertida en moneda de canvi del turisme cultural de masses i dels museus públics com a contenidors d’obres destinades a ser fotografiades amb el telèfon mòbil”. I a aquest respecte Alfonso fila més prim i escriu: “sospito que l’art de la lletjor no escapa del to, ni ho pretén, de l’art com a moneda de canvi del turisme cultural”.

Comptat i debatut, llegir De Warhol a @yodominguez. Mirar l’art i veure el món és viatjar de vegades amb, i de vegades contra, la segona meitat del segle XX i el que duem del segle actual. Navegar per les tendències estètiques i artístiques, els canvis socials, els paradigmes de gènere, els tòpics etc, a través d’artistes distints, però relacionats, i de la seua obra, amb una selecció acurada d’imatges, però també de reflexions sobre l’art i d’un diàleg fascinant entre els llibres. Amb claredat, amb una prosa precisa, entenedora, amb ritme i ironia polida, amb sentit crític i sense pèls en la llengua. Dient les coses pel seu nom quan cal. Sorprèn el seu bagatge cultural de l’autora, les lectures i tot l’art que du a l’esquena, com ho connecta, i com de lúcida és la seua mirada per a suggerir-nos pensaments, provocar-nos preguntes i desmentir tòpics.

L’art pop, el grafitti, la publicitat... Tots beuen de tot i són els protagonistes dels museus i dels carrers alhora. Com escriu Alfonso: “l’apropiacionisme és, probablement, la figura retòrica més utilitzada en l’art moderna i contemporània. Són incomptables els artistes que han recreat l’estil o les obres d’uns altres artistes. Amb l’art pop es consolidà una forma particular d’apropiacionisme que proposo denominar apropiacionisme de marca i que es basa en la identitat visual de les grans marques”.

No debades les lovemarks, les marques unides emocionalment als consumidors, són les reines de la festa mediàtica i comercial. “De fet, –insisteix Alfonso– potser no hi ha hagut estratègia de legitimació simbòlica de les marques més poderosa que l’art pop. Ni el més hàbil gabinet de comunicació hauria pogut imaginar, als anys seixanta, una campanya de publicitat més potent, positiva i extensa que les obres dels artistes pop”.

La relació entre les marques i l’art, la capacitat de l’art de provocar la reflexió sobre els models socials que grinyolen i d’esperonar alhora un canvi capaç de revertir-los o tombar-los... Tot això està al darrere de molts dels artistes i de les obres que Pilar Alfonso hi presenta, analitza i connecta. Artistes com ara: Josep Renau, Richard Hamilton, Andy Warhol, l’Equip Realitat. I les artistes, algunes d'elles, unes gran ignorades a casa seua fins al moment en què foren valorades a Londres en l’exposició col·lectiva (2015-2016), The World Goes Pop, a la Tate Gallery o tan sols una mica abans. És el cas d’Isabel Oliver (València, 1946) i Eulàlia Grau (Terrassa, 1946). “Els paisatges pop d’Isabel Oliver –escriu Alfonso– han hagut d’esperar una cinquantena d’anys fins a arribar a una sala d’exposicions. Es van exposar per primera vegada el 2019 en la primera retrospectiva dedicada a l’artista, Isabel Oliver, quaranta anys d’art compromès (1970-2009), al Centre Cultural La Nau”.

Totes dues pintores començaren la seua singladura artística a l’inici dels anys setanta del segle XX; i com apunta Alfonso: “totes dues evidenciaren un compromís de renovació estètica i temàtica en els anys de l’agonia franquista; totes dues han viscut dècades d’indiferència i desinterès de la crítica i del món de l’art per les seues propostes, i totes dues han començat a ser redescobertes recentment”. En el cas d’Eulàlia Grau, va ser l’any 2013, amb la retrospectiva Mai no he pintat àngels daurats (1973-2013) al Museu d’Art Contemporani de Barcelona. La llista d’autores suggerida es completa amb Eulàlia Valldosera, Chus García-Fraile, i, per descomptat, Yolanda Domínguez (yodominguez@), artista que clou el llibre amb 25 tuits molt engrescadors i de lectura recomanable.