Aparentment, el món es mou, que no necessàriament «avança», gràcies a les idees que desafien la norma. Són a la cultura com les mutacions a la biologia. Però una idea, per molt brillant que siga, serà escoltada (no dic «triomfarà») només si troba prou seguidors que s’hi senten clarament beneficiats a curt termini. Si no és així, si la seua rendibilitat no es percep com una cosa immediata, serà rebutjada, serà bloquejada, continuant amb el símil biològic, per uns eficients neutròfils i macròfags que vetlen pel bon funcionament del sistema. En el passat eren institucions, elits culturals i líders d'opinió; ara, bàsicament, algoritmes. La intel·ligència ha esdevingut així una convenció, un simulacre, una cosa molt menys dinàmica i transformadora del que sembla. En el context d'una societat basada en la producció, el consum estandarditzat i una massificació creixent, la intel·ligència no estrictament utilitarista només ha pogut prosperar i tindre la possibilitat d'expandir-se dins de xicotets grups d'individus capaços d'unir forces i expandir la seua influència. És com van nàixer els moviments artístics, socials i polítics que caracteritzaren el segle XX. Segons diuen, també ho propiciava la Universitat fins que va arribar el Pla Bolonya. Però a hores d’ara, aquesta mena de fenòmens col·lectius s'han fet inviables. El poder ha trobat la fórmula perfecta: grans masses constituïdes per espècimens perfectament aïllats i socialment estèrils, no importa quant de potencial alberguen per separat. Aquest serà usat a demanda, no al dictat de la seua pròpia iniciativa. El malbaratament és ingent. La intel·ligència que es reclou en l'individu aïllat serveix de ben poc, naix i mor sense que ningú se n’adone. Aquest és un dels triomfs més tristos del capitalisme. Deambulen pel món molts genis tancats en la seua botella que moriran allí dins perquè no hi ha qui la fregue. Per descomptat, no la fregaran altres genis reclosos en el seu flascó particular.
Si a algú açò no l’ha agafat per sorpresa és a aquest personatge voluntariosament antipàtic anomenat lliurepensador. Ell ha estat sempre, per definició, en terra de ningú, fins i tot entre els seus. Tots els esperits independents se senten fills d'un pare i una mare diferents, si és que reconeixen tindre’ls, i s'esforcen per fer-ho saber en tot moment. En això resideix el seu caràcter incòmode. Ningú se’n refia i mai els veuràs exercint un càrrec públic o dins d'una organització política. Ni déu ni amo ni tampoc correligionaris. Si algú em secunda, pensen, és perquè no m'ha entés. Els lliurepensadors no signen manifests conjunts, no tenen capelletes ni possibilitat d'accedir a una, entre altres coses perquè això seria una paradoxa. La seua existència mateixa és difícil de constatar. Són un luxe de temps propicis per a l'intel·lecte ociós, però summament contraproduents en els moments àlgids de les lluites socials. Enmig d'una batalla crucial per la supervivència dels valors cívics més elementals, que és en el que som ara, un no pot vindre ací a fer les seues cabrioles literàries com si assistira al saló de Madame d’Épinay just abans que esclatara la Revolució Francesa, o com si estiguera de xerrameca en l'acollidora Bodeguilla de la Moncloa, gaudint de l'autocomplaent i una mica obscena placidesa de l'Espanya dels vuitanta i noranta. En moments com els actuals, el que cotitza és l'esperit autocrític, no l'esperit crític. La diferència és gran. L'autocrítica es fa per a afinar l'estratègia amb què volem aconseguir un objectiu ben establit, per a optimitzar els missatges i propinar colps contundents i efectius a un enemic ben identificat, mentre que la crítica indiscriminada no té una altra finalitat que la de traure a la llum les troballes de la raó desbridada, no se sap molt bé si per imperatiu moral o per pur plaer, una extravagància de gent exquisida que no poques vegades, sense voler, però sense que als implicats els importe massa, acaba fent-li el joc a la reacció. L'autocrítica pertany a l'àmbit dels intel·lectuals orgànics o, si més no, compromesos, aquests que, bé siga perquè creuen fermament en unes idees o perquè aspiren a una ocupació fixa, posen tot el seu talent al servei d'un projecte econòmic, social o polític, mentre que la crítica indiferenciada és més aviat cosa de diletants, d'uns individus molt poc realistes que no han sabut renunciar a ser àngels i que, per això, es veuen impel·lits a soltar qualsevol cosa que els parega certa i tocar els collons a qui siga en el moment més inoportú, sense importar-los si els els toquen a moros o a cristians.
L'autonomia intel·lectual no convé a cap pla que es pretenga seriós, consistisca aquest a reafirmar l'statu quo o a destruir-lo, parar una revolució o fer-la. Només l'ortodòxia garanteix l'èxit, tant en un cas com en l'altre. Per això, ara mateix, abans de decidir si les seues pel·lícules són dignes de ser vistes, als cineastes se'ls exigeix que isquen de l'armari, sexual i ideològic; als autors literaris se'ls retrau no deixar clara la seua postura enfront de temes que es pretenen segellats, ja siga el caràcter sagrat de la pàtria —de qualsevol pàtria— o el dret a l'eutanàsia; i al columnista se li retrau fer articles massa espessos o no tocar en el d'aquesta setmana cert tema candent, encara que l'haja tocat en els cinc anteriors. L'onada d'esperança humanista que aparegué després de la Segona Guerra Mundial fa temps que es feu miquetes contra les esculleres d'un capitalisme desfermat i imparable que s'ha acabat apoderant de les paraules, i per a recuperar-les, per a rescatar-les del prostíbul on les han posades a vendre fals amor, pareix que l'estratègia demana militaritzar-les. Estem en guerra i calen soldats i munició letal, no rapsodes de verb inflamat, així que a divagar a la via. Pel que fa a la premsa, un no vacil·la a subscriure la consigna. El dia que desaparega l'últim periodista obertament progressista, raonablement independent, amb voluntat d'exposar públicament els fets d'una manera veraç, clara i aclaridora, disposat a informar i, cada vegada més, a desmentir, estarem fotuts. Més del que ho estem ja, perquè el problema no és tant aquest com que la massa estupiditzada i vulnerable de què formem part pareix no saber què fer amb aquesta ferramenta anomenada veritat, tot i que hi ha episodis, com el que ha culminat amb el derrocament de Mazón, que semblen dir el contrari. Tant de bo siga alguna cosa més que una excepció o un miratge. Però, més enllà d'aquest àmbit, un diria que no cal esperar res que no siga un xoc frontal, cada vegada més sorollós, entre mentides que es repeteixen per a convertir-les en veritats i obvietats que van perdent força a mesura que es repeteixen una vegada i una altra. Fins que arribe un dia en què les garrotades verbals es materialitzen, i llavors caldrà passar forçosament a una altra cosa. Potser llavors ens adonarem que allò no eren discussions, ni hi havia intenció que n’hi haguera; simplement uns posaven l'esquer, o eren directament l'esquer, i altres picaven.
El dilema és si es pot fer alguna cosa diferent en els temps que corren. Del que no hi ha dubte és que escriure sense uniforme, divisa ni propòsit, sense filtres i sense frens, és un disbarat que tard o d’hora et du a l'abisme. I fer-ho amb el fre posat, una agonia. No són pocs els pensadors, dels que es pretenen autònoms, que es dissolen en la seua mediocritat perquè la seua necessitat de transgredir està molt per sobre de les seues energies i de la seua capacitat per a fer-ho. Molts es converteixen en bufons en el seu afany per continuar sorprenent un públic que fa ja temps que s'ha adonat que són inofensius. Altres, incapaços de suportar la passivitat canina dels seus congèneres, cauen en un nihilisme despitat i acaben enviant a la merda al seu minvant nombre de seguidors, fet que no és sinó una declaració de derrota per la seua banda. La perspectiva és lamentable en tots els casos. No hi ha futur per a ells, ni tan sols entre les pàgines de The Objective, que s'està convertint per a tants en el rai de la Medusa. La seua única possibilitat és la de fer mutis i intentar que la rendició parega decorosa. No costa gens imaginar-se a qualsevol d’ells sobre l'ampit del pont, a la manera de James Stewart en Que bonic que és viure, com un suïcida indecís, horroritzat davant la perspectiva de perdre el contacte amb uns lectors dels qui a penes té constància, però en els que necessita creure per a creure que encara hi ha un nosaltres, donant voltes a l'eventualitat de deixar-ho córrer i pensant si fer-ho a la francesa i que ens foten, o amb un elaborat lament, un epitafi autocompassiu que, com sospita i tem descobrir, a ningú importarà un rave. Si no apareix Clarence, l'àngel de Capra, allí l'enxamparà l'any nou, si abans no es tira.
0