Un es resisteix a responsabilitzar el ciutadà dels seus propis mals i s’esforça a posar el focus en els factors estructurals que condicionen els seus actes. Un sempre s'ha resistit a admetre allò tan celebrat de Joseph de Maistre, que «cada poble té el govern que es mereix». Ni tan sols li ha paregut mai digna de ser subscrita la variant atribuïda a André Malraux: «La gent té els governants que se li assemblen». I, sobretot, ha rebutjat l'odiosa falca amb què alguns celebren l’estupidesa del dany autoinfligit: «Que gaudisquen el que han votat». I no només perquè aquesta estupidesa afecta també l’estúpid que diu la frase, sinó perquè el vot no és lliure quan la ciutadania és una condició il·lusòria, i ara i ací ho és, si no del tot, en bona part. No caldria haver d’explicar-ho. La igualtat formal està soscavada per la desigualtat econòmica. El mite de la meritocràcia amaga la desigualtat sistèmica. Els drets socials (sanitat, educació, habitatge) s'estan convertint en mercaderia, i qualsevol cosa que esdevé mercaderia deixa de ser un dret, l’únic dret és el de comprar-la si pots. La participació cívica activa ha estat substituïda pel consumisme i per l'oci passiu induït. La pràctica política està infiltrada pels grans interessos econòmics… Tot açò es tradueix en un intens bombardeig ideològic que fa del votant un autòmat que s'alimenta dels seus components més irracionals. No sembla just responsabilitzar algú del seu patiment quan està tan alienat com per a autolesionar-se, com per a votar en contra dels seus interessos (i de pas contra els del veí). Però, a pesar de totes aquestes consideracions, arriba un moment en què la impotència l'obliga a un a qüestionar-se el seu voluntariós determinisme social i a preguntar-se si no seria més sensat abandonar qualsevol temptació redemptora.
Contribueix no poc a aquesta reconsideració l'estiu, amb les seues llargues sobretaules alcohòliques i suades en què els comensals, desproveïts de les seues màscares quotidianes, que més aviat són boços, acaben saltant-se a la jugular. En aquests encontres es fa evident que el mondongo encefàlic no té res a fer front al paquet intestinal, que la malla que alguns són capaços de teixir amb els seus budells és molt més dura i contundent que el vellutat teixit de la raó. En el moment més inesperat comencen a volar pels aires les desqualificacions axiomàtiques, les afirmacions basades en els sobreentesos i els malnoms suposadament enginyosos que pretenen sintetitzar qualsevol excurs explanatori. Una trampa en què cau fins i tot el més pintat: necionalismo, lazi, nyordo, izmierda, derechusma, fachosfera, fachapobre, perroflauta, votonto, putinejo, otanejo… Ací els extrems no sé si es toquen, però s'entenen. Més enllà de com són d’encertats aquests epítets, preval la creença que un bon insult substitueix i guanya a qualsevol raonament, i que un joc de paraules suposadament enginyós equival a una bona dosi d'ironia fina. En realitat, es tracta d'espasmes intestinals majorment provocats per la ingesta massiva de mentides macerades en odi, en lliça amb els pas a deux de l'intel·lecte empapussat de melindros i aficionat a sacsar una fullaraca doctrinària que només serveix per a alimentar les flames que ixen per la boca dels més sanguinis, aquests que a l'hora de la veritat solen ser els més submisos i experimenten un plaer pervers votant als mateixos que s’omplin les butxaques mentre els abandonen a la seua sort quan els ve al damunt una epidèmia, un diluvi, un incendi de setena generació o un fons voltor que cobeja sa casa. El món el controlen ara mateix uns alquimistes que transformen el malestar, la insatisfacció, la impotència, la consciència de ser un fracassat, un loser en l'argot a l'ús, l'autocompassió, al capdavall, en un desig incontenible de fer mal fins i tot a costa de fer-se'l a un mateix, un odi que només s'extingeix mitjançant l'autodestrucció, i per això és imparable. Gent danyada que busca rescabalar-se danyant, gent disposada a traure's un ull, o el pàncrees, amb tal de deixar l'altre cec. Alguns ho anomenen mal rotllo, però és més aviat mala bava en grau assassí i suïcida.
Açò s'està omplint de gent infeliç que només pareix trobar consol en el mal alié. I si algú o alguna cosa els ofereix l'oportunitat de causar-lo, cada vegada són més els que es posen mans a l'obra. Nia i creix en ells la predisposició a odiar, i el seu odi es desencadena quan els posen davant un boc expiatori prou convincent. L'odi els promet una falsa catarsi. No és difícil adonar-se que quan algú es deixa endur per ell, el que intenta és trencar l'espill en què veu reflectida la seua por. El moro esparracat és l'espill de la seua misèria, i el discurs liberal benintencionat que s'entesta a salvar-lo de si mateix és la veu interior que no vol sentir. Esglaia la manera com aquesta gent s'aferra als placebos ideològics, falses premisses i afirmacions sense fonament sobre les quals construeix els seus castells retòrics. No pots evitar la sospita que l'ingredient secret de l'embolic mental que alguns subjectes exhibeixen és algun problema personal que no troba la via adequada per a expressar-se. El cervell d'alguns pareix un cabdell de tripes mal enrotllades. La seua massa grisa és marró. Alguna cosaessencial s'ha trencat quan tants troben la seua zona de confort allí on pensar ha esdevingut innecessari. L'eco del «muirala intel·ligència» reverbera amb força creixent a tot arreu. La mentida grossera i descarada martelleja qualsevol forma de pensament complex, aquest que es dona quan és capaç d'argumentar fins i tot contra si mateix. Conversar és posar a prova les pròpies idees, i això quasi ningú ho fa ja. El que abans eren diàlegs és ara un desori d'opinions —consignes, frases fetes, sofismes, iteracions circulars— xocant entre si, soroll, confusió, l’enrenou que fan els que renuncien a la raó, però volen tindre-la a tot preu.
No sé. Igual no he tingut sort i he entropessat aquest estiu amb un nombre inusual de cretins, però no veig per què hauria de ser així. Les seccions de comentaris de les notícies i els fòrums d'opinió, les tertúlies radiofòniques o televisives, els trams més sòrdids del metabolisme mediàtic mostren un panorama semblant al domèstic, són una rèplica l’un de l’altre. L'opinió pública és ara mateix un albelló tòxic, una latrina on les aigües de brollador, cada vegada més escasses, i les negres, cada vegada més abundants, es mesclen a tal velocitat que no hi ha filtres que puguen evitar-ho ni depuradora que siga capaç de separar-les. No és una inundació que ve de fora, sinó de l'interior d'una societat a la qual li falla estrepitosament el sistema immune, supura per totes les ferides i té obstruïts els conductes de drenatge. L'allau de falsedats, simplificacions, sensacionalisme i linxaments mediàtics no hi ha periodisme independent, institucions pedagògiques o mecanismes de verificació que el frenen. I la pràctica política s'ha convertit en la principal font contaminant. Uns estimulen l'odi i el fan servir per a catalitzar ingents quantitats de brutalitat continguda. Altres, en comptes d'abordar de cara els problemes específics de la gent, actuen mediatitzats pel càlcul polític, dissimulen la seua inoperància promovent debats sense substància, dels quals es fan càrrec uns infal·libles i inefables animadors de sala, o s'apunten a la polarització tot fent ús de l’estratègia de la por. Tot va a parar al mateix pou cec, i entre els més avisats s'estén el trist convenciment que l’únic que un pot fer a hores d’ara és procurar que quan la bassa pudent col·lapse, l'esdeveniment els enxampe a cobert.
1