Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

Masoquistes

Guiness World Record 2009.

0

El sol tardarà a extingir-se cinc mil milions d'anys. La Terra pot ser habitable per a nosaltres durant els pròxims mil milions en condicions relativament raonables. De tota aquesta immensitat de temps, a cada un de nosaltres correspon, tenint en compte l'apedaçament i recautxutatge que possibilita la medicina ara mateix, una mitjana de vuitanta anys. Els càlculs més optimistes, deixant a banda els deliris transhumanistes, asseguren que aquesta mitjana pot arribar als cent. Això ens permetria morir just abans de convertir-nos en fardatxos de paper maixé. Una mica de sol, una mica d'afecte, sexe mentre hi haja ganes, menjar calent, els plaers de l'art, el consol de la filosofia i companyia i soledat segons les necessitats de cada u i de cada moment. Això, amanit amb el cultiu d'uns vicis raonables i la pau que proporciona una conducta mitjanament decent és tot el que un ésser humà sensat pot d'esperar de la vida. D’aquesta manera la vida no sols pot arribar a fer-se suportable, sinó que allò que anomenem angoixa existencial pot arribar a transformar-se en una saludable indiferència davant del no-res que ens espera per molt flamencs que ens posem.

No sembla un objectiu massa ambiciós. Però inexplicablement acabem dedicant les nostres energies a tot el que ens allunya d'aquests dons assequibles i senzills. Som preses del desassossec, vivim vorejant la histèria, permanentment aclaparats, aliens al present i sempre abocats a un futur immediat i peremptori sense que hi haja raons objectives per a tanta maror. No parle, naturalment, d'aquells que pateixen de veres per raons inequívoques i temen per la seua vida d'una manera més que justificada, sinó de la gran massa dels que, ara per ara, tenim les garrofes i el sostre més o menys assegurats. Fa la impressió que gaudim patint, que ens sentim vius mitjançant el patiment. Si res no ens afligeix, si se'ns afluixen els cilicis, sentim un buit estrany. I, digueu-me conspiranoic, però no deixa de ser significatiu que siga l'Administració la primera a vindre en el nostre auxili. Gràcies a ella la nostra vida sempre té un punt de tensió, algun certificat per a tramitar, algun impost que cal pagar, renovar el DNI, portar el cotxe a la ITV, vacunar el gat… Necessitem tindre sempre algun neguit al cap, gitar-nos sabent que l'endemà hi haurà algun problemeta a resoldre, i en això els poders públics no defrauden, ens hi proveeixen adequadament perquè ens coneixen millor que ningú.

I si ells, i els bancs, la família o els veïns no ens donen prou canya, ja ens encarreguem nosaltres de complicar-nos la vida. En som uns experts. En algun moment hem esdevingut una espècie masoquista, i cal preguntar-se per què. Es pot ser masoquista per moltes raons. Hi ha molts que s'infligeixen dolor tan sols per a demostrar-se a si mateixos que existeixen, i aquesta seria l’explicació més simple. Però també hi ha els que aguanten estoicament el dolor que els infligeixen altres tot esperant obtindre un bé major o per a evitar un dolor més intens. També hi ha els que es provoquen un dolor per a emmascarar un altre, i fins i tot hi ha els que es fan maltractar per a sentir-se moralment superiors als maltractadors. I per aquest camí arribem a un masoquisme especialment trampós, que consisteix a infligir-s’hi castics perquè així, suposadament, un adquireix l'autoritat moral que necessita per a legitimar el seu comportament i espolsar-se la culpa. Així com hi ha els que es pessiguen quan estan adormits per a veure si desperten —això diuen—, també hi ha els que es mortifiquen quan estan desperts per a poder dormir. Són individus que renuncien a la felicitat perquè així no han de pagar cap preu per ella, per a atribuir a factors imponderables el que saben que és responsabilitat seua i poder seguir avant sense majors remordiments. Potser ací rau la qüestió.

Ben sovint sentim dir a una certa mena d'optimistes que la nostra vida no ha fet sinó millorar de la primera revolució industrial ençà. És un equívoc que ha calat en la percepció general i que el màgic d'Oz alimenta de manera adient des de darrere de la cortina. Com a màxim podem dir que hem incrementat un tipus de confort que no satisfà l'ànima, però no que visquem millor, almenys no en un sentit ampli. Encara podríem dir-ho si aquesta comoditat imperfecta l'haguérem aconseguit interactuant amb el nostre hàbitat d'una manera cada vegada més eficient, però ha sigut al revés, l'hem obtinguda a costa de destruir-lo, i això vol dir que vivim pitjor. Dit en termes econòmics hem augmentat el nostre nivell de vida gràcies a una hipoteca que no podem pagar i el creditor fa ja temps que està exigint que saldem el deute. Les causes del deteriorament del nostre entorn estan bé a la vista i explicades fil per randa, però no sols no fem res per a impedir-ho, sinó que no fem res per a afrontar-ne les conseqüències. Aquesta ceguesa i aquesta inacció cal justificar-les d'alguna manera, i els mateixos que ens van ficar en l’embolic ens ajuden a fer-ho i, de pas, evitar desercions i tancar la boca a eventuals delators.

Primer ens van convertir en còmplices a través del consumisme, que no és sinó l'aplicació de la primera regla mafiosa: que tots s’hi envisquen. I ara s'ocupen de diluir la culpa: ja que tots hi estem implicats, tots en som responsables. En aquest context no deixa de ser curiós com es rebordoneix la ciència per a submergir-nos cada vegada més en la paràlisi i incrementar la nostra ineficàcia davant dels problemes objectivament importants, de quina manera ens van portant, amb més o menys dissimulació, a la creença que la destrucció del nostre hàbitat és inevitable, consubstancial a una forma de vida per a la qual —aquest és el moll de l'assumpte— volen fer-nos creure que no hi ha alternativa. Ens n'anem a la merda, però ens han fet creure que el nostre bitllet és de primera i inclou extres abundants perquè ens entretinguem durant el trajecte. Ens han ficat en una historieta de ciència-ficció aterridora i la vivim, com no podia ser de cap altra manera, amb fruïció masoquista, com a penitents contrits i dolençosos amb ànsies de redempció.

Les raons per les quals ens encaminem al desastre se'ns expliquen de tal manera que acabem assumint col·lectivament la responsabilitat del delicte sense piular. Ací tenim, per exemple, com se n’han sortit de bé perquè ens passem això que arterosament anomenen temps lliure somiant d'escapar d'aquest planeta suposadament amortitzat, en comptes de mirar al nostre voltant i tractar de reconduir el que és encara reconduïble. És un fet que, entre altres coses, demostra fins a quin punt hem perdut reflexos. Quan la carrera espacial estava en el seu apogeu, cada vegada que apareixia una notícia sobre una d'aquelles suposades gestes ens preguntàvem: «Per què es gasten tants diners en això i per al càncer passen la cistelleta de les almoines?». La suspicàcia ara és més pertinent que mai, però si algú diu alguna cosa semblant, se'l titla de ximple, de demagog o d'alguna cosa pitjor. Ara, mentre les noves chicas de la Cruz Roja que són les ONG demanen la voluntat per a salvar la gent que s'afona en el pis del costat o a bord d'una pastera, alguns es gasten una fotracada organitzant viatges turístics a la Lluna o a l’Estació Espacial Internacional, on Tom Cruise ha anunciat que farà la seua pròxima pel·lícula, i ens pareix normal.

Bé, doncs serà normal si així li sembla a la majoria, però no hi ha per on agafar-ho. La incògnita està en si la pandèmia ha sigut un regal per als que trauen partit de tot açò o una oportunitat perquè els altres reaccionem davant d'aquesta lògica dement. Sembla que estem tocant el fons, i això potser és bo. Diuen que és el moment en què un agafa impuls per a traure el cap. El problema és que no està clar que l'hàgem tocat ja, el fons. O que estiguem tan avall que per molt que ens esforcem no puguem assolir la superfície.

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

Etiquetas
Publicado el
29 de septiembre de 2020 - 11:51 h

Descubre nuestras apps