La temptació ultra de la UCD en la Transició: un ‘pare de la Constitució’ tenia en el seu arxiu còpia notarial de la creació del col·lectiu anticatalanista més actiu

Emilio Attard (1915-1997), líder de la UCD valenciana i president de la comissió del Congrés dels Diputats que va redactar la Constitució del 1978, tenia en el seu arxiu una còpia notarial dels estatuts del Grup d’Acció Valencianista (GAV), una petita organització anticatalanista que va protagonitzar gran part de la violència de carrer contra l’esquerra a partir de la Transició. L’arxiu d’Attard, cedit pel seu nebot Vicente Navarro de Luján fa uns anys a la Biblioteca Valenciana, inclou una carpeta que conté una còpia notarial dels estatuts del GAV, un grupuscle ultra els dirigents del qual han sigut condemnats per episodis de violència política. 

L’advocat i polític valencià, membre de l’Associació Catòlica de Propagandistes, va ser elegit diputat per València en les eleccions del 1977 i el 1979 i vicepresident del Congrés. Attard, juntament amb Fernando Abril Martorell i amb el suport incondicional del diari Las Provincias, i singularment de la seua directora llavors María Consuelo Reyna, va pilotar el gir anticatalanista de la dreta valenciana. 

El document arxivat en Sant Miquel del Reis, consultat per elDiario.es, és una “còpia d’acta de presència i protocol·lització a requeriment” del GAV signada pel notari Jerónimo Cerdá Bañuls el 31 d’agost de 1978 i de la qual es van expedir “25 còpies a instàncies del compareixent”, el president de l’entitat llavors Pascual Martín Villalba. El document notarial detalla els estatuts de l’entitat ultra, reconeguda pel Ministeri de l’Interior el 10 de maig d’aquell any, i adjunta les signatures d’un manifest contra la via autonomista de creació d’un Estatut per al País Valencià. 

El manifest assenyala: “Estem disposats a lluitar i a exigir responsabilitats a tots els [parlamentaris] que no complisquen les finalitats per a les quals van ser designats”. I així va ser. El col·lectiu, integrat per diverses famílies de l’extrema dreta i per elements del règim franquista, ha protagonitzat alguns dels episodis violents més sonats de la política valenciana. En les seues més de quatre dècades d’història, uns quants dirigents han sigut condemnats per agressions a entitats culturals, moviments socials o partits d’esquerra. Un dels presumptes capitostos de les agressions del 9 d’Octubre del 2017, imputat en la causa i membre del GAV, va ser condemnat per l’atac a un grup de menors amb objectes contundents en una trobada d’Escola Valenciana, una associació cívica que promociona l’ús del valencià en els col·legis públics, tal com va informar aquest diari.  

En la Transició, la dreta valenciana va optar per la via de l’anticatalanisme per combatre a l’esquerra, que va obtindre àmplies majories en els primers processos electorals lliures des de la República. La immensa majoria de les agressions van quedar impunes. L’atemptat contra l’escriptor Joan Fuster, tal com ha documentat el periodista Francesc Bayarri en Matar Joan Fuster (Austrohongaresa, 2018), ni tan sols va meréixer una investigació judicial digna d’aquest nom (el sumari de l’atac amb explosiu plàstic era ridículament breu: només 40 fulls). 

“La veritat és que mai va haver-hi –ni hi ha hagut– detencions amb relació als fets més greus. El governador civil d’aquella primera època de violència, l’ucedista [Manuel] Pérez Olea, a penes va moure un dit per aclarir els incidents més importants”, escriu Francesc Viadel, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (PUV, 2009). La carpeta inclosa en l’arxiu d’Attard, a més de revistetes i pamflets del GAV, també conté una còpia del manifest per l’Estatut signat per destacats polítics i intel·lectuals d’esquerra, acompanyat d’una desena de fulls amb els noms complets i DNI dels seus promotors. 

La llista d’atemptats i agressions és tan llarga que ha merescut fins i tot tesis doctorals. L’historiador Borja Ribera, que prepara la tesi sobre la violència política en la Transició, recorda que el primer president del GAV, Rafael Orellana, va ser regidor per la UCD a l’Ajuntament de València. El 9 d’octubre de 1979, durant la processó cívica, hi hagué greus agressions ultres a dirigents de l’esquerra (l’alcalde de València, Ricard Pérez Casado, el president de la Diputació, Manuel Girona, així com autoritats acadèmiques, van ser atacats a plena llum del dia). “No sols és que no hi hagué condemnats, és que la Policia no va fer res ni va identificar ningú”, explica per telèfon a aquest diari l’historiador. “UCD no tenia discurs, sembla que van abraçar el blaverisme com a manera de fer-se forts i els venia bé per tancar el tema autonomista”, postil·la Ribera. Es va anomenar “blavers” els ultres que s’emparaven en la defensa de la franja blava en la senyera.

Orellana va confessar, en una entrevista publicada en el diari El Mundo el 9 d’octubre de 2010, que va ser ell qui va dissenyar les accions d’aquella jornada que es van saldar amb la crema de la bandera quadribarrada que onejava a l’Ajuntament de València (la bandera espanyola, situada al costat de la senyera, també es va cremar per a espant dels ultres, que no havien previst aquella possibilitat). “Jo ho vaig idear, però ho vaig deixar en mans del GAV”, afirma Orellana, que va avisar amb antelació el governador militar de la província de València, Luis Caruana, i un responsable de la Policia dels incidents que, previsiblement, es desencadenarien. Els responsables de l’ordre públic, hereus directes del franquisme, no van moure un dit i els representants de l’esquerra, elegits per majoria en les urnes, van ser agredits amb impunitat total.

María Dolores García Broch, militant en aquella època del GAV i més tard fundadora d’Unió Valenciana, reconeix obertament en el documental Del roig al blau que la UCD va instrumentalitzar el grupuscle ultra. “Sabíem que la UCD estava utilitzant-nos”, afirma. L’arxiu d’Attard conté altres documents que confirmen l’íntim lligam entre el partit d’Adolfo Suárez i els ultres del GAV. Els testimoniatges d’antics dirigents de la UCD, entrevistats en el documental, incideixen en la volantada d’Attard i de la UCD per a captar el vot captiu del regionalisme anticatalanista.  

Amador Iranzo, professor de la Universitat Jaume I de Castelló i autor d’una tesi doctoral sobre el paper de la premsa en la Transició valenciana, va localitzar en l’arxiu d’Attard, compost per 124 caixes, un informe confidencial dirigit als “òrgans nacionals superiors del partit” en què justifica un acord escrit entre la UCD i el GAV pels “més de 80.000 signants” que reunia el grup ultra (es tracta del manifest a què al·ludeix l’acta notarial). “De la mà d’Attard, el discurs anticatalanista sustentat en els símbols d’identitat se situa en el centre de l’estratègia de la UCD a la província de València”, escriu Iranzo. 

L’estratègia de la tensió va funcionar amb detall i la majoria d’esquerres –que apostava per la bandera quadribarrada amb l’escut del Consell, per la denominació de País Valencià i per un Estatut d’Autonomia de primer nivell– va acabar engolint-se una estèril denominació (Comunitat Valenciana) inventada per Attard mateix, la bandera coronada amb la franja blava i un Estatut de segona divisió. D’aquella pols, aquest fang.