Com un fet insòlit que caldria celebrar -a la manera valenciana- amb una traca, el 2 de febrer, al telenotícies comarques de la televisió d’À Punt va comparèixer, passades les 20:30, Vicent Olmos presentant la nova col·lecció de Narrativa de l’editorial Afers. L’acompanyava Josep Alapont, del comitè directiu de la col·lecció. La tercera integrant d’aquest comitè és Clàudia Serra. L’un i l’altra son molt joves, però acreditats. Josep Alapont ha publicat algun article a L’Espill. Clàudia Serra prové de la pedrera de joves escriptors que és la revista Gargots. Un pas endavant en la necessària renovació generacional. L’aparició televisiva de l’editor Olmos, mostrant els dos primers títols de la col·lecció -Mal jueu, de Piotr Smolar, i Espurna, de Xavier Serra- tingué molt d’això, d’aparició espectral, perquè un fet tan normal com aquest -que hauria de ser la tònica- semblava quasi paranormal en la televisió valenciana. Els temps estan canviant? Potser, però no avancem esdeveniments...
Bé és cert que Olmos ha tramat un llançament no mancat d’una certa èpica, d’aquesta nova col·lecció, anunciant urbi et orbe la bona nova, amb un ús intensiu de les xarxes socials. Em sembla admirable. Quan tot és tan difícil i cal vèncer tants obstacles, quan tantes portes romanen tancades, només hi ha una opció: perseverança, imaginació i talent creatiu.
És el que ha desplegat Olmos amb aquesta col·lecció, que d’entrada té una presència física innovadora: bon disseny, format manejable, bon paper, cos i tipus de lletra escaients, impressió en una de les millors impremtes de València (La Impremta CG). Son aspectes que cal destacar. El futur de l’edició valenciana es juga en el terreny de la qualitat: formal i de continguts. I en la suma d’esforços per aconseguir plataformes amb més capacitat de penetració comercial.
L’aposta d’Afers Narrativa és esperonadora. Un intent de trencar límits i limitacions de vegades autoimposades. Espurna, de Xavier Serra, és un llibre agosarat. Ressegueix la vida i activitat d’un seguit de militants d’un grup singular de l’antifranquisme valencià, Germania Socialista. No esgota el tema, ni és un estudi rigorós sobre un petit grupuscle que combinava imaginació teòrica i marginalitat política, alhora que acusava la influència fortament idiosincràtica, o personalista, d’uns líders ocults i amb vocació de gurus -o xamans- com eren Josep Vicent Marquès, Damià Mollà i Vicent Martí. Retrata molt bé l’ambient grupuscular -obert a qualsevol aventura- de la primera meitat dels anys setanta. Si el franquisme haguera durat més, tot allò hauria derivat a situacions extremes. No faré cap spoiler, com es diu ara. Només recomanaré vivament aquest llibre, que es llegeix d’una tirada. Xavier Serra ha agafat materials orals dels protagonistes i els ha transformat en literatura. Un objectivisme de vegades massa palès, però que transmet les vibracions d’una època i d’unes vides. Germania Socialista no era un partit polític, sinó “un grup de treball polític”. Una curiosa distinció, que resumeix les indecisions i, al capdavall, el punt de frivolitat del seu inspirador.
Per la seua banda, Mal jueu, de Piotr Smolar, aborda una qüestió candent: la tensió entre la pulsió fortament esquerrana, laica i emancipadora del sionisme primigeni i dels primers temps d’Israel i l’evolució posterior, cada cop més intolerant, abassegadora i marcada per la pulsió identitària i l’ortodòxia religiosa, que fa molt difícil la resolució del contenciós amb els àrabs palestins. Un conflicte que ja va preveure amb gran penetració Hannah Arendt, i que amb el temps ha esdevingut, malauradament, intractable. Aquesta dinàmica des d’uns inicis alliberadors fins a un enduriment que promou una societat tancada ha estat analitzada amb un rigor excepcional pel filòsof polític Michael Walzer en un llibre que -esperem-ho- aviat veurà la llum: La paradoxa de l’alliberament (col·lecció ‘Pensament i Societat’ de la IAM). Ací es tracta de manera vivencial, biogràfica, en viu i en directe, car Smolar prové d’una família de lluitadors i resistents que trobà en Israel la terra promesa de l’alliberament i ell hi ha estat durant anys corresponsal del diari Le Monde. Jueus heterodoxos i dissidents, d’esquerres, la lògica i les apories del sionisme, una immersió en la complexitat de la història però no en abstracte, sinó a partir de l’experiència viscuda. Un llibre colpidor que convida a la reflexió, molt lluny de les banalitats estigmatitzadores -fruit d’un prejudici inconscient- que tant sovintegen. Gran idea traduir aquest llibre, a càrrec de Susanna Fosch, que obre la nova col·lecció.
Al País Valencià les llibreries romanen obertes, no com a Catalunya que han hagut de tancar. Tot plegat vivim temps incerts, en els quals la difusió dels llibres esdevé problemàtica. Les grans editorials tenen recursos poderosos per fer arribar les novetats que publiquen als punts de venda i per a inserir les seues propostes en els grans mitjans de comunicació. Les modestes editorials valencianes ho tenen més difícil.
I tanmateix, la producció no s’atura. Un gran exemple de perseverança i de confiança en el futur de la nostra cultura, és el que donen els editors valencians, que s’enfronten a grans dificultats. Però tot té un límit. Les editorials valencianes mereixen el nostre suport, comprant els seus llibres. I també -sobretot- el de l’administració pública, que les ha de defensar i potenciar davant una conjuntura que pot acabar amb moltes promeses i esperances. Em preocupa molt l’avenir del teixit editorial valencià. Crec que la Conselleria de Cultura hauria de fer un pensament, seriós i compromès. Un pla integral de suport, promoció i modernització del teixit editorial valencià. Ja s’ha acabat el temps dels plans genèrics de foment de la lectura o de les ajudes simbòliques, que a la fi no arriben o son insuficients. La situació és molt greu. I la indústria editorial em sembla que és estratègica, en termes culturals i simbòlics, però també econòmics.
0