Safor literària

Han aparegut dos volums enciclopèdics sobre la literatura de la Safor, la comarca -i no és cap exageració dir-ho- “més literària”, juntament amb la Ribera Alta i Baixa, del País Valencià. Amb el títol Gandia, capital literària, el primer volum, a cura de Josep Piera i Juli Capilla, revisa la història de les lletres en aquest espai excepcional, sota el rètol: Des de l’edat mitjana fins al present. El segon volum, a cura de Juli Capilla i Mercè Climent, es presenta (en el subtítol) com una Antologia de textos actuals de la Safor-Valldigna, on hi trobareu una petita mostra de la producció de les desenes d’autors i autores saforencs en actiu. Alguns tan coneguts com Francisco Brines, Josep Piera o Joan Navarro, i altres més ignots, o no tan coneguts.

Una bona tria, que permet fer descobertes o redescobrir alguns noms que teníem una mica desdibuixats. Impressiona, realment, l’àmplia gamma d’escriptors valuosos que pot exhibir la Safor-Valldigna. Tot un món, tota una literatura s’arrecera en aquest espai, tan ubèrrim i meravellós -entre les altes muntanyes, l’horta i la marjal i la mar- com carregat d’història. I ací poseu els noms que vulgueu: Ausiàs March, Martorell, Jordi de Sant Jordi, els Borja (en aquest cas, Sant Francesc)... 

Però la collita d’autors actuals -a més dels ja esmentats-, la llarga llista que inclou Ferran Garcia-Oliver, Enric Sòria, Ignasi Mora, Maria Josep Escrivà, Encarna Sant-Celoni, Teresa Pascual, Rafa Gomar, Francesc Calafat, Christelle Enguix, Àngels Gregori, Àngels Moreno... tants i tants autors i autores admirats, revela una exuberància que realment fa pensar. ¿Com i per què, d’on ve aquesta saba literària tan poderosa, capaç de superar sequeres, parèntesis llargs, guerres i opressió, i rebrotar amb força? Perquè la immensa majoria dels escriptors saforencs ho són en la nostra estimada i maltractada, vexada i discriminada, llengua. I si alguns, pocs, escriuen en castellà, com Paco Brines, per raons que podem entendre, doncs no passa res. Són també autors nostres, si no van en contra nostra. Una qüestió esvarosa, ja ho sé, que algun dia caldria descabdellar amb cura, amb tots els matisos i distincions del cas. Perquè Juan Gil-Albert o Rafael Chirbes són autors nostres, però ja no tant aquells que han anat directament i amb males arts contra la llengua i la cultura discriminades, i els seus defensors, siga des de Las Provincias en èpoques molt dures o, ara mateix, proposant eliminar l’autonomia cultural i educativa (si més no) i volent extirpar l’ensenyament en valencià... per a rematar-lo i rematar-nos.

 El tret més característic de l’escena literària a la Safor és la diversitat i la qualitat. També, la consciència de formar part d’una gran tradició. I, especialment, l’orgull d’haver aportat molt a la literatura del País Valencià, a més d’apostar per una consciència unitària ferma que la projecta més enllà, i li ha permès -amb tota naturalitat- fer-se un lloc de privilegi al si de la cultura catalana en general. Diguem-ho clar: la Safor ha estat un dels eixos fonamentals en el miracle de la salvació i la represa de la llengua literària a partir dels anys seixanta del segle XX.

Aquest és un llibre important. Una aportació substancial que va molt més enllà de la celebració comarcal, que havia pres com a pretext la Capitalitat Cultural de Gandia durant 2017-2018. Els estudis del primer volum, que segueixen la petjada històrica, i expliquen la trajectòria literària en el seu context entre el Segle d’Or i la guerra civil, són absolutament fonamentals i absorbents. Josep Piera, que obre aquesta part, acota molt bé “la creació d’un espai literari” i situa històricament l’origen i l’evolució d’una tradició impressionant. Per cert que Piera, tot un símbol ja a hores d’ara de perseverança i ambició cultural, acaba de publicar un llibre  fantàstic: El llibre daurat. La història de la paella com no s’havia contat mai (Pòrtic), que certifica de nou, si encara calia, la professionalitat de Piera i la qualitat de la seua prosa. La història i la significació cultural de la paella més enllà de tòpics i folklore, un gran tema! Per què no? Al costat de Piera, hi ha aportacions significatives d’Ignasi Mora, Santiago La Parra, Isabel Canet, Lluís Miret, Alexandre Bataller, José Figueres i Gabriel Garcia Frasquet.

La segona part, que repassa les diverses variants de la literatura actual a la Safor-Valldigna -de la novel·la i la poesia a l’assaig, el teatre o la literatura infantil i juvenil-, demostra que l’autoconsciència cultural saforenca assoleix nivells exigents i qualitativament elevats. Un estol d’autors i crítics  – Francesc Calafat, Josep Lluís Roig, Àngels Gregori, Rafa Gomar, Josep Gonga, Lourdes Boïgues, Enric Sòria- desgranen raons i informacions que acaben d’arrodonir el quadre, el fresc, d’una literatura comarcal que ha esdevingut motor insubstituïble de la nostra cultura nacional.

Els dos volums han estat publicats per Lletra Impresa, l’editorial impulsada per Juli Capilla i Mercè Climent. Amb el suport i el patrocini d’institucions i organismes com l’Ajuntament de Gandia i el CEIC Alfons el Vell i la col·laboració de Saforíssims -l’associació d’autors i escriptors i portal web que anima la vida literària saforenca-, Lletra Impresa ha aconseguit un producte de qualitat, editat de manera pulcra i eficaç. Amb dades, informacions, crònica, il·lustracions i arguments ben elaborats, amb els autors escaients i la intervenció compromesa dels editors, aquesta és una obra que es fa llegir -i això és molt!- i que perdurarà.

Res d’un llibrot il·legible i per cobrir l’expedient, d’un producte “local”, editat de manera benintencionada però maldestra. Al contrari, una edició acurada que qualsevol persona atenta a la literatura, i la vida cultural en general, del nostre País hauria de llegir i consultar. Imprescindible per a desentranyar aquest “misteri” que continua sent la fecunditat literària d’una comarca, d’un espai, d’un territori, que configura avui, en més d’un sentit, el cor del País.

El País s’enriqueix com més vida i més activitat hi ha als seus diversos components, als pobles i comarques, viles i ciutats. La Safor compleix amb escreix, i hauria de servir d’esperó i exemple, per anar conjuntament més enllà. A l’Ajuntament que ha donat suport a una iniciativa com aquesta i a l’editorial que l’ha fet possible se’ls ha de reconèixer l’esforç, l’encert.