Transparència i corrupció
LLEGIR EN CASTELLÀ
Sempre que hi ha eleccions, la corrupció dels altres forma part del manual de campanya dels dos grans partits que s'han alternat en el poder durant els últims quaranta anys. Sense cap classe de penediment ni propòsit d'esmena per la corrupció pròpia, s'airegen les conductes dels altres perquè els fidels adeptes puguen entonar allò de “i tu més”. Cada campanya podria instituir un rànquing de corrupcions, la batalla per aconseguir el primer lloc del podi aportaria més emoció.
Però no hi ha corrupció més subtil que la que es comet a l'empar de la llei, prèviament modificada per a continuar les malifetes habituals sense que ningú hi pose objeccions. Com bé ens recorda el refrany popular, «feta la llei, feta la trampa». Això és el que ha passat amb la llei de transparència.
“Els polítics haurien de tindre les butxaques de cristall” és una màxima poc coneguda, atribuïda al professor i primer alcalde democràtic de Madrid, Enrique Tierno Galván, que expressa un dels principis fonamentals de qualsevol democràcia: els qui administren els recursos públics han d'estar disposats a explicar de manera transparent què fan amb aquests recursos, inclosos els sous i les prebendes inherents als càrrecs que ocupen. Jeremy Bentham, un dels primers pensadors que defensaren la utilitat de la publicitat de les decisions polítiques com a instrument de confiança i control del poder, va sostindre una filosofia política que podem resumir així: “Com més t'observe, millor et comportes”. Bentham va viure en el segle XVIII i principis del XIX i és considerat un dels pares de les lleis de transparència que no arribaren a Espanya fins ben entrat el S. XXI.
Les dues reflexions naixen d'una qüestió essencial: la transparència dels comptes i de les decisions públiques és un dret de la ciutadania i un dels principals instruments per a previndre la corrupció, que troba condicions favorables allí on les decisions s'adopten sense publicitat, els interessos particulars dels que governen romanen ocults, els recursos públics es gestionen sense controls suficients i independents i els qui exerceixen el poder prescindeixen d'explicar les seues actuacions.
Per això, la transparència constitueix un dels pilars dels sistemes d'integritat pública i bon govern. L'ONG Transparència Internacional, mitjançant el seu Índex de Percepció de la Corrupció, publicat anualment, avalua la corrupció percebuda en el sector públic a partir de diverses fonts especialitzades que consideren, entre altres factors, l'existència de mecanismes de control i rendició de comptes. El Banc Mundial, a través dels seus indicadors de governança, examina també dimensions relacionades amb el control de la corrupció, la responsabilitat institucional, la transparència i l'eficàcia del govern. La conclusió resulta evident: com més gran és l'opacitat, més oportunitats existeixen per a l'abús del poder i menys possibilitats de descobrir-lo.
Però la transparència no és una qüestió quantitativa, sinó qualitativa. En les últimes dècades, les administracions públiques han multiplicat els seus portals de transparència, les seues declaracions institucionals i els seus compromisos formals amb el bon govern. No obstant això, l'existència d'un portal electrònic no garanteix per si mateixa que una institució siga transparent. La transparència exigeix que la informació siga completa, comprensible, actualitzada, accessible i susceptible de comprovació. No n'hi ha prou amb publicar milers de documents si resulta pràcticament impossible trobar les dades rellevants o comprendre'n el significat. En 2010, un ajuntament com el de Sabadell va rebre un premi per la seua transparència informativa a través del portal web municipal poc abans que la policia, en el marc de l'operació Mercuri, registrara les oficines municipals i detinguera el seu alcalde i altres càrrecs, que han acabat rebent condemnes greus per corrupció. És evident que la transparència no acaba amb la corrupció, encara que ajuda a previndre-la.
Norberto Bobbio va definir la democràcia com el govern del poder públic exercit en públic: les decisions dels poders públics han de poder ser conegudes, examinades i discutides per la ciutadania. Esta concepció permet distingir entre la transparència real i allò que denominem transparència simulada. La primera facilita el control ciutadà. La segona aparenta complir les obligacions legals mentre introduïx obstacles que dificulten o impedeixen eixe control. La simulació pot adoptar formes diverses: publicar dades incompletes, fragmentar els documents entre diferents plataformes, retardar-ne l'actualització, utilitzar formats difícils d'analitzar, no respondre a les sol·licituds d'informació o fer-ho sense proporcionar les dades essencials, o substituir informació concreta per conceptes genèrics, com està ocorrent.
També es poden aprovar codis ètics que ningú supervisa, crear oficines de conflictes d’interès que miren cap a un altre costat, presentar declaracions patrimonials que ningú comprova, elaborar plans d'integritat que mai s'executen o colonitzar òrgans de control que perden la seua imparcialitat i independència. El resultat és una paradoxa: administracions que proclamen solemnement el seu compromís amb la transparència i la lluita contra la corrupció mentre redueixen les possibilitats reals de fiscalitzar les seues decisions.
La Generalitat Valenciana constitueix un cas preocupant de regressió. Algunes decisions adoptades en la present legislatura permeten il·lustrar este fenomen. Una investigació publicada en este diari el passat 1 de novembre va revelar que deu alts càrrecs de la Generalitat Valenciana compatibilitzen les seues responsabilitats institucionals amb activitats remunerades de docència universitària o preparació d'oposicions, sense que el Consell haja facilitat les quantitats concretes que perceben per eixos sobresous. Un cas similar és el de l'alcaldessa de València respecte al seu sobresou en una universitat privatitzada durant el seu mandat com a consellera o, en l’àmbit dels conflictes d’interès, el d'un dels seus regidors vinculat a empreses contractistes de l'ajuntament alhora que formava part de les meses de contractació.
Encara que la legislació valenciana permet desenvolupar determinades activitats docents remunerades, amb un límit econòmic del 30 per cent de les retribucions corresponents al càrrec públic, la insuficiència de mecanismes de comprovació i la falta de publicitat de les remuneracions efectivament percebudes constitueixen un terreny adobat per a les trampes. La prevenció de la corrupció exigeix comprovar que les activitats privades autoritzades es declaren sense zones fosques, per a garantir que no generen conflictes d'interessos, que les remuneracions respecten els límits legals i que no s'utilitze la posició institucional per a obtindre avantatges particulars.
Estes garanties adquireixen una importància especial quan les activitats consisteixen a preparar oposicions per a accedir a cossos de la mateixa administració en què l'alt càrrec exerceix les seues funcions, amb els riscos que suposa que la persona preparadora dels opositors siga l'alt càrrec responsable de l'àrea a la qual opositen. La Constitució consagra els principis d'igualtat, mèrit i capacitat i l'obligació de l'administració d'actuar de manera objectiva i imparcial. Tots coincidirem que la millor manera de previndre la corrupció és evitar els riscos, però, en tolerar aquestes conductes, la Generalitat no sembla estar per la labor de reduir-los; més bé sembla que els fomenta.
La situació resulta encara més preocupant si es relaciona amb altres reformes introduïdes en la legislació valenciana en 2025. Mitjançant la Llei 5/2025, es va modificar l'article 17 de la Llei 1/2022, de transparència i bon govern de la Comunitat Valenciana, eliminant de les obligacions de publicitat activa sobre les despeses de caixa fixa la referència expressa al motiu que origina la despesa. La modificació pot semblar una qüestió menor, però afecta un element fonamental del control dels diners públics.
No és el mateix saber que un alt càrrec ha gastat 800 euros en un restaurant que saber els motius pels quals es va celebrar el dinar, quina finalitat institucional tenia, qui eren els comensals i quines circumstàncies justificaven que es pagara amb diners públics. Tampoc n'hi ha prou amb conèixer l'import d'un viatge si no se n'explica la finalitat, la relació amb les competències institucionals i els resultats de l'activitat realitzada. Publicar una factura no equival a justificar-la. I saber quant s'ha gastat no significa saber per què s'ha gastat. Esta reforma legal redueix les dades que s'han de publicar d'ofici i trasllada al ciutadà la càrrega de sol·licitar allò que anteriorment podia conèixer directament. Ens trobem, per tant, davant d'una regressió en la transparència, la motivació de la qual es pot pensar que va estar provocada per un assumpte fosc descobert en juliol de 2025 i sobre el qual vaig publicar en este mateix diari un article titulat “La factura” a propòsit de l'intent de carregar als pressupostos de la Generalitat un dinar familiar del llavors president Carlos Mazón, celebrat en un conegut restaurant de Cocentaina, per un import de 853,78 euros.
L'episodi plantejava una qüestió que transcendia àmpliament la quantitat econòmica. Com havia pogut tramitar-se una factura corresponent a una activitat privada com si es tractara d'una despesa institucional? Qui en va autoritzar la tramitació? Qui en va comprovar la finalitat? Qui va donar la conformitat a la despesa? Quins controls administratius s'hi van aplicar?... La posterior devolució de l'import per part del restaurant, després de rebre la mateixa quantitat de mans d'una funcionària enviada expressament a Cocentaina, no eliminava l'exigència d'examinar el procediment seguit, sinó que reforçava la necessitat de donar explicacions sobre el que havia ocorregut. Eixa factura il·lustrava un problema que tenen moltes administracions públiques: l'existència de mecanismes formals de control que no funcionen ni impedeixen que determinades despeses il·lícites arriben a tramitar-se indegudament. Això ens porta a afirmar que poden existir normes correctes, però que després ningú comprova ni exigeix que es complisquen. De poc serveix disposar de procediments rigorosos, en teoria, si es converteixen en simples tràmits destinats a donar aparença de legalitat a decisions que poden ser arbitràries i il·legals.
L'eliminació de l'obligació de publicar als portals de transparència el motiu concret de determinades despeses de representació debilita precisament un dels instruments que permeten exercir eixe control per part de la ciutadania. A partir de la modificació de la llei de transparència, factures com la de Carlos Mazón poden pagar-se sense que ningú detecte que es tracta d'un dinar privat familiar o d'amics del partit. Tècnicament, una malversació.
0