Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
Guardiola saca la carta del pucherazo y desaparece sin explicar los casos machistas
España no es un infierno fiscal: la recaudación aumenta pero sigue lejos
Opinión - 'El poder de mantener la boca cerrada', por Esther Palomera
Sobre este blog

Les Notes de Lectura tracten de llibres, història i cultura d’una manera àmplia i lliure, tan lliure com l’experiència lectora del seu autor, Gustau Muñoz. Tot hi cap, però sobretot l’assaig, el pensament, la crònica i les aproximacions analítiques a una realitat polièdrica i canviant. En aquesta secció es dedica una atenció sistemàtica a la no ficció, no tan sols en la llengua en què s’escriu, sinó oberta a tots els vents del món, per bé que l’objecte primari de seguiment hi és la producció editorial valenciana i, en general, les manifestacions més destacades de la cultura catalana.

Lectura dispersa i un dietari excepcional

0

Cadascú té la seua manera de llegir. Hi ha qui llegeix un llibre rere l’altre, i no abandona el que té entre mans fins que l’acaba i el tanca. També hi ha gent que té la biblioteca tan ben organitzada que et deixa parat. Per exemple, el poeta i dietarista Francesc Parcerisas, que segons afirma té els llibres ordenats per ordre alfabètic d’autors i de cada autor segons data de publicació. Ostres! Això sí que és posar ordre i concert en una biblioteca! Potser una mica excessiu i tot.

Amb la lectura passa igual, una dialèctica estranya d’ordre i desordre. Perquè igual que hi ha qui fa com apuntava adés, i llegeix un llibre rere l’altre, hi ha qui té vint llibres oberts alhora. O més. Només diria, amb reserves, que de l’ordre no sempre n’acaba eixint la llum. Ara bé, del desordre tampoc. Potser menys encara: qui sap, és difícil dir-ho!

El cas és que jo soc dels darrers. Tinc vint llibres oberts alhora. M’agrada llegir de manera dispersa, què hi farem! Fins que arriba el moment del retorn a l’ordre i la concentració, normalment en relació amb una tasca urgent, o un interès excepcionalment concret. Llegir és una feina inacabable. Com els treballs de Sísif. I és ben bé igual. Mai no ho llegirem tot, i no cal. Mai ho sabrem “tot”, cosa impossible i absurda... Només que arribem a  saber -pam dalt pam baix- per on van els trets de la cultura i el pensament, qui ha fet què, quins son els arguments i els temes fonamentals, i què se n’ha dit al llarg del temps, ja estaria bé. Feu-me cas. La resta és presumpció.

Ara bé, hi ha lectures que s’imposen. I interrompen la resta. Després, de vegades, ens considerarem més aviat rescabalats. És el que m’ha passat amb Ofici de moralista (Afers), de Ferran Archilés. Tenen raó alguns observadors experts -o qualificats- de la literatura catalana de Barcelona quan diuen que la millor prosa d’assaig, actualment, s’escriu al País Valencià. En el camp del dietarisme és una observació versemblant. I l’editorial Afers -l’editor Vicent Olmos, en concret- hi ha aportat molt.

Dietaris tan bons com els de Josep Igual, de Joan Garí (Ser persona, Afers, 2022) o de Vicent Alonso (Camins que el temps no esborra, Afers, 2022), aquest d’un gruix d’idees i de sensibilitat brutal, o El tercer toc, de Toni Mollà (Vincle, 2022). O el de Lourdes Toledo La inquietud (Pagès, 2021), apunten en aquest sentit. I ara el de Ferran Archilés -que no és ben bé un dietari a l’ús: res de dates o quotidianitat explícita, més aviat un recull de reflexions incisives. Archiles ja havia donat testimoni del seu mestratge amb Dues o tres pintes més tard (Bullent, 2019), i ara fa un. pas més. Què es pot dir? Idees, experiències, observacions, una prosa magnífica. Lectures, reflexions, un batec vital extraordinari.... La història, la cultura -una cultura sans rivages-, la nostra història i la nostra cultura, sí, però molt més enllà, el lligam entre allò particular i propi i allò universal, de la mà d’un historiador i un teòric, un analista, un home de cultura, que també ha fet poesia, i que no abdica mai de la reflexió personal sense dogmes ni lligams. Archilés -que s’acaba d’incorporar a L’Espill-  va del passat al present, de la nostra condició a la realitat cultural i política universal, del concret a l’abstracte, dels autors contemporanis als clàssics, sense obviar situacions personals... Un goig de lectura intel·ligent, un pòsit de cultura literària i teòrica com pocs en trobareu. I això, des de València. Al segle XXI, i en la nostra llengua. Un vertader miracle... Però que entra en una nova normalitat d’una cultura valenciana ambiciosa i de qualitat.

Sí, m’ha seduït i he deixat de banda altres lectures com ara Víctima de la Piedad. Araceli Zambrano (Pre-Textos), de Pedro Chacón una immersió d’alt voltatge -interessantíssima- en el món de Maria Zambrano i la seua germana Araceli, dramàtic i alhora lluminós. O Psicodélica (Contrabando), de Juan Lagardera, una crònica al·lucinada -subjectiva i esbojarrada- dels anys setanta a València on la realitat i la ficció mantenen relacions tèrboles. O Un dietari sentimental (Medusa), de Júlia Bacardit, que té el mèrit de despullar-se sense contemplacions. O el tan instructiu Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación (Crítica), que ens recorda un precedent determinant i sovint oblidat del franquisme. O també Ells no saben res, a nom de Mercè Rodoreda (Club Editor), que té sobretot l’interès que posa el focus en el paper de Joan Prat (Armand Obiols) sota l’ocupació alemanya, en la zona grisa com a hipotètic col·laboracionista en relació amb l’Organització Todt. Un tema molt i molt complicat. Ell era eixerit, i sempre el primer, allò on es posés ¿També al servei dels alemanys a través del seu amic Otto, que hi mantenia bones relacions? Ambigüitat pura, perquè calia sobreviure, però a quin preu?

 Finalment, un llibre -adquirit de vell- de Vicente Llorens, un valencià de Xalans (la Vall de Cofrents-Aiora, comarca castellanoparlant), on fan la magnífica melmelada La Jalancina,  que s’exilià després de la victòria del Franco. Famós pel seu gran llibre Liberales y Románticos, fou professor en una universitat del Canadà. Home civilitzat, historiador de la literatura, amic dels valencianistes dels anys trenta, aquest llibre evoca l’exili a la República Dominicana només acabada la guerra civil. Interessant la radiografia d’una dictadura caribenya bestial, amb Trujillo al capdavant (vegeu les novel·les La fiesta del chivo, de Vargas Llosa o sobretot Galíndez, de Manuel Vázquez Montalbán). Aquest llibre, Memoria de una emigración, Santo Domingo 1939-1945, val molt la pena. El va editar Ariel el 1975. Llàstima que el to generalment benèvol del llibre, tot i que molt crític i realista envers la dictadura de Trujillo, només es mostra malcarat -pel seu nacionalisme no espanyolista- en dos casos: amb Jesús de Galíndez (nacionalista basc) i amb Vicenç Riera Llorca (nacionalista català). Sort que era col·lega i amic de la generació valencianista dels anys 30, la gent d’Acció Cultural Valenciana! En un altre cas... I és que el nacionalisme valencianista -en aquell temps- encara no havia madurat. No s’havia “descarat”...

Sobre este blog

Les Notes de Lectura tracten de llibres, història i cultura d’una manera àmplia i lliure, tan lliure com l’experiència lectora del seu autor, Gustau Muñoz. Tot hi cap, però sobretot l’assaig, el pensament, la crònica i les aproximacions analítiques a una realitat polièdrica i canviant. En aquesta secció es dedica una atenció sistemàtica a la no ficció, no tan sols en la llengua en què s’escriu, sinó oberta a tots els vents del món, per bé que l’objecte primari de seguiment hi és la producció editorial valenciana i, en general, les manifestacions més destacades de la cultura catalana.

Autores

Etiquetas
stats