Colòmbia: el dret a reivindicar la vida

Es compleix un any de la Caravana Humanitària per la Vida que a l’agost de 2019 va reunir vora quaranta brigadistes internacionals –entre ells set valencians- fins a formar una columna de 400 persones compromeses amb un dels territoris més empobrits de Colòmbia, el Chocó, a causa del conflicte armat, el narcotràfic i els interessos de les grans multinacionals extractives en una lluita sense final aparent pel control de les comunicacions i els recursos naturals.

La situació al Chocó, un any després, continua sent alarmant, però la tasca de visibilització feta sobre el terreny ha permés una internacionalització del conflicte a la que han contribuït activistes com Gabriel Marrugo Ávila, membre de la comunitat indígena embera dobida i integrat en aquella Caravana com a representant de l’Asociación Nacional de Desplazados Colombianos (Andescol), que durant sis mesos ha promogut la defensa dels drets humans també des de València, gràcies al Programa Valencià de Protecció Integral i d’Acollida de Defensors i Defensores de Drets Humans que promou l’Ajuntament de València. 

Fora de Colòmbia, hui coneixem una mica més el Chocó, una de les fonts més riques de biodiversitat del planeta. Les seues més de 9.000 espècies vegetals diferents, les més de 200 espècies de mamífers, 300 d’aus, el centenar llarg d’espècies de rèptils i altres tants d’amfibis habiten uns paisatges únics amenaçats per inversions multimilionàries de les que no veuran mai ni un cèntim la població local, com el controvertit canal projectat en la selva del Darién. Al contrari, la població local és el problema per a les indústries que allà volen emplaçar-se i les que fa anys que s’hi han situat. Per això cal desplaçar-la, expulsar-la, anihilar-la.

Per això el govern colombià, en connivència amb els interessos empresarials, ha decidit no garantir cap dret social en la zona: ni assistència sanitària, ni educativa, ni d’habitatge ni, per suposat, seguretat. Que el 97% de la població local en edat de treballar estiga formalment a l’atur n’és una bona prova. Per això s’ha impedit a les comunitats locals que exploten vies de comunicació entre elles. Per això s’ha tolerat (quan no impulsat) que els grups paramilitars s’hi instal·len sense cap limitació. Ells, juntament amb els grans senyors del narcotràfic són els que controlen la zona. En definitiva, els que estan “netejant-la” de població local (comunitats afro i indígenes, la gran majoria). La simbiosi entre tots ells és total. Els paramilitars assumeixen el control formal de la població i el territori, els grans inversors internacionals n’extrauen tot el possible fins a esgotar els recursos naturals i creen les infraestructures que els són necessàries per a fer-ho, mentre el narcotràfic té via lliure per a transitar la seua producció cap a Centreamèrica, en una zona selvàtica i fronterera amb Panamà, amb eixida als dos oceans –Pacífic i Atlàntic- que els resulta perfecta per a les seues activitats delictives i de destrucció del territori.

Clar que els sobra la població local. Per suposat que la vida de les comunitats negres i indígenes no se’ls pot interposar en els seus plans de dominació i enriquiment il·lícit. L’estratègia la va començar allà pel 1997 l’infame general de l’exèrcit colombià Rito Alejo del Río, amb la massacre provocada sobre la població civil que encetà l’Operación Génesis, amb milers de desplaçaments forçosos sota amenaces de mort, bombes i metralla. I hui, més de 30 anys després, l’operació continua en el país llatinoamericà que es presenta internacionalment com el paradís per a les inversions estrangeres, en un context de suposada estabilitat política i lluita contra el “terrorisme”, sense reparar en què des de l’any 2016, quan es van començar a implementar els Acords de Pau amb el desarmament de les FARC-EP, vora 400 activistes de moviments socials han sigut assassinats arreu de Colòmbia. 66 d’ells al Chocó.

I mentrestant, on està el president Iván Duque? Sembla que enfeinat buscant coartades d’honorabilitat per al seu mentor i presumpte instigador del paramilitarisme en el país, l’expresident Álvaro Uribe Vélez. Al Chocó, ni està ni se l’espera.