Ana Domínguez: “El feminisme és incompatible amb l’exclusió”

Ana Domínguez (Conca, 1994) és des del 14é Congrés del PSPV la vicesecretària d’Igualtat i portaveu del partit. La creació de l’àrea d’igualtat, amb un rang elevat en la formació política, va ser una de les sorpreses del conclave dels socialistes valencians. Domínguez és economista i combinarà el treball de coordinació del partit amb la presidència del Consell de la Joventut de València i amb la Conselleria de Territori que dirigeix Arcadi España, on és assessora d’assumptes parlamentaris. En conversa amb elDiario.es, explica els seus principals reptes de mandat.

La Sotssecretaria és un òrgan d’alt rang en el partit i l’Àrea d’Igualtat és de nova creació. Què significa?

Crec que moltes vegades es parla dels gestos en la política. Podria semblar un gest elevar la igualtat a la Sotssecretaria, però crec que és una aposta perquè la igualtat siga transversal a tota l’executiva del partit. Afegint-li el càrrec de portaveu, garanteixes que els missatges siguen intergeneracionals i tinguen perspectiva de gènere. No és un càrrec estètic, és un missatge potent i palpable.

Al marge d’aquesta part de missatge, quina és la seua agenda en el partit?

La primera cosa que vull fer és que el meu pla de treball siga conjunt amb totes les secretaries. Que em diguen què volen fer, perquè entenc que la igualtat està present en totes les arestes de la política del PSPV. Hi ha assumptes determinats que venen al caliu de la urgència del moment, però l’agenda feminista és una constant. Hem avançat moltíssim, però ens queda molt per fer. Crec que en aquesta tercera o quarta onada, segons la branca del feminisme, el gran bastió que té és lluitar pels drets sexuals i reproductius de les dones. Una característica més del feminisme és la intersecció, parlar de les múltiples veus del feminisme. Pense en ma mare, en les dones rurals; que poc que es parla de la vida de les dones als pobles, de les que no han cotitzat i no tenen pensió; que poc que es parla de l’estètica que se’ns imposa, de la gordofòbia, les xarxes socials, els trastorns alimentosos.

El PSOE és el partit amb més tradició feminista a Espanya, però com es poden introduir aquests canvis en l’organització?

Hi ha una teòrica que diu que cal avançar en el feminisme en tres sentits: l’equivalència, que no se’ns menysvalore; l’equiparació del poder, es parla de la presència de les dones en les organitzacions, que és una qüestió de democràcia sense més, però cal veure si tenen el mateix poder; i l’equifonia, que es tinguen en compte totes les veus. Les dones tenen poder en les seues organitzacions, la seua opinió compta? És una cosa que s’ha de replantejar el partit i tota la societat.

S’ha sentit qüestionada en l’organització des que va ser nomenada?

La veritat és que no. No sé si perquè no m’ha arribat aquesta opinió. És el primer que vaig pensar. Tenim aquesta llosa, aquesta síndrome de la impostora. Tenim aquest doble estigma: ser jove i dona, hem de guanyar-nos-ho tot, és el que ens passa sempre. A priori no se’t considera igual i has d’anar demostrant-ho, fent assoliments, fites, fins que se t’arriba a reconéixer. Però de moment no he tingut aquesta sensació. La primera cosa que ha fet tothom és posar-se a disposició meua, traslladar-me l’enhorabona per una cosa tan il·lusionant. I sobretot l’alegria de veure cares joves en l’executiva i que la Sotssecretaria siga l’àrea amb responsabilitat d’igualtat. S’ha agafat amb molta alegria.

Parlava de la renovació de l’executiva, de la introducció de persones més joves en l’òrgan. En quines accions es traduirà?

És que, igual que demanem per a la societat renovar el pacte intergeneracional, cal fer-lo dins del partit. No parlem de relleu, parlem de conviure i compartir lideratges. Hi ha persones que estan molt temps en el partit, com Vicent Soler, de la qual cal aprendre cada dia; està Javier de Lucas, que és una persona brillant; Rosa Peris, que ha fet moltíssim pel feminisme. I persones joves que, malgrat que la nostra trajectòria és més curta, tenim molta experiència associativa. Jo mateixa tinc experiència estant en el Consell de la Joventut, en Joventuts Socialistes... Portes idees que incorpores i que potser les persones que estan molt temps en el partit no han vist.

El seu company Víctor Camino acaba de ser elegit secretari general de Joventuts Socialistes d’Espanya. Sembla que la branca jove del socialisme valencià està en un bon moment. Què creuen que poden aportar a la resta de l’Estat?

Quan visitàvem les federacions, sempre hem repetit que la generació de l’agrupació de Pelai, el primer que vam aprendre és a posar cadires, a treballar. Anàvem a fer política asseguts, escoltant, reunint-nos amb col·lectius i associacions; una manera de fer política, més que de grans actes o grans discursos, d’escoltar i de treballar. És el que hem volgut extrapolar. I també allò que defensa el president: descentralitzar, que s’escolten totes les veus, que no hi ha un quilòmetre zero. Això que ha portat Víctor a tot arreu ha il·lusionat molt.

Va fer campanya amb Camino en les Joventuts Socialistes. Encara que és una organització autònoma, com es relacionarà amb el partit?

La clau és que les Joventuts no es presenten a unes eleccions. Les Joventuts són una associació política juvenil. Evidentment és una associació socialdemòcrata, no podem dir que està deslligada del PSOE, perquè entenem que allò que reivindiquem ha de fer-se possible per alguna via. El nostre objectiu ha de ser influir en el partit, però, si no tinguérem idees pròpies, no tindria sentit que fórem una cosa diferent. Les Joventuts Socialistes sempre han sigut una punta de llança del partit i estem molt orgulloses que moltes coses que estan en l’agenda política del partit s’han debatut acaloradament en les Joventuts. És útil per al PSOE que hi haja aquesta escola de ciutadania i d’idees que després passen al partit.

Parlàvem abans de l’agenda d’igualtat centrada en drets sexuals i reproductius. Ara hi ha tres o quatre temes en aquest marc que generen debat tant en el moviment feminista com en les organitzacions polítiques feministes. La llei trans, la llei d’igualtat, la lluita contra la prostitució o la reforma de la llei de l’avortament. Vol obrir aquests debats en el PSPV?

Els debats són una cosa característica de la socialdemocràcia i del feminisme. En un moviment com el feminisme tan plural, tan global, que és la millor notícia que hi ha, que milions de dones s’han sentit interpel·lades pel feminisme, han tingut aquest desvetlament i s’hi han incorporat, necessàriament ha d’haver-hi perspectives diferents. Però el que no podem perdre de vista, en un moviment que persegueix la justícia social i la igualtat de totes les persones, és que contra el que cal lluitar és contra l’opressió manifestada de nombroses maneres. Quan es parla de conflicte entre l’activisme LGTBI i el feminisme, jo el que dic és que el patriarcat sent l’amenaça del feminisme i l’activisme LGTBI, perquè sent que el priva dels seus privilegis. En absolut cal evitar qualsevol debat; ans al contrari. És cert que quan arribes a la lletra menuda poden sorgir diferències, però no passa res, crec que és la manera com el feminisme ha avançat. El feminisme ha volgut abastar la diversitat de dones i per tant ha d’haver-hi veus diferents. Tots aquests debats són enriquidors i ens fan avançar.

Però aquesta lletra menuda després es trasllada al vot d’una llei en el Congrés, a una proposta en el parlament autonòmic i als estatuts del partit.

Exacte. Un dels bastions que tenim per conquistar i que el neoliberalisme està encarregant-se de blindar és l’apropiació del cos de la dona, de la sexualitat de la dona, de la llibertat sexual i reproductiva i ho està capgirant, transformant els desitjos en drets. El neoliberalisme té missatges molt potents, que poden sonar transgressors. En la prostitució s’apel·la a la llibertat sexual, que sembla transgressor, i és un artifici que amaga explotació, por, precarietat... És difícil lluitar contra aquests missatges. El patriarcat sempre troba la manera d’intentar revocar tot el que s’ha aconseguit; només cal veure la reforma de la llei de l’avortament, però també la reacció del feminisme amb la sentència del ramat. El feminisme està qüestionant aquestes veritats absolutes i confie en la seua capacitat de superar aquests debats.

A vegades es creen uns falsos dilemes, com que els drets LGTBI o els drets de les persones migrants estan contraposats als de les dones.

El feminisme és incompatible amb l’exclusió. Partint d’aquesta idea, qualsevol debat sa es pot encetar. El PSOE és un dels partits que més ha lluitat pels drets de les persones LGTBI, a escala estatal i a la Comunitat Valenciana, on tenim una de les lleis més potents, confirmada pels partits d’esquerra. En cap concepte es pot permetre posar en qüestió la situació d’urgència del col·lectiu trans. És un col·lectiu invisibilitzat, però les poques dades que tenim ens indiquen marginalitat, prostitució... són situacions contràries a una societat democràtica.

El partit ha de tindre una posició unànime en els detalls d’aquestes qüestions?

Per a això estan els congressos. Crec que tallar els debats és la cosa més antidemocràtica que pot haver-hi. Si hi haguera un document que tots creguérem a ulls clucs, no hi hauria cap motivació per a actualitzar-lo cada quatre anys. Però debatre lleis, fer esmenes, requereix un consens al voltant dels temes i per a això estan també els congressos i les ponències polítiques: per a arribar a acords que siguen com més representatius possibles de la ideologia del partit.

Alguna vegada ha comentat que vivia i estudiava en un poble menut a la província de Conca i se’n va anar a fer els estudis d’economia a València. Aquest canvi, que evidencia aquesta bretxa d’oportunitat entre el món rural i l’urbà, com es pot transformar en una proposta política?

L’error brutal en les polítiques és intentar portar les estructures de les grans ciutats a l’entorn rural. No pots pretendre generar oportunitats aplicant models de grans ciutats. Les oportunitats estan en els territoris, cal treballar-les i escoltar les persones que hi viuen. Una de les millors experiències de la meua vida va ser estudiar en una escola rural, em sembla un dels projectes més transgressors que pot haver-hi. Als pobles menuts venen moltes persones migrants a treballar-hi, la població està envellida... Nosaltres teníem professors itinerants, féiem convivències en altres pobles, convivíem amb persones migrants i estudiàvem amb xiquets d’altres edats. No pots aplicar un model d’escola de ciutat a un entorn rural, és impossible. El que cal fer és escoltar els municipis.

A més, es pressuposa que les dones de l’entorn rural volen eixir; jo en cap moment vaig sentir que se’m podria donar una oportunitat per a quedar-m’hi, estava encaminada a anar-me’n, a fer la maleta amb 17 anys. I així va ser: perquè haver-me quedat hauria suposat no treballar amb els meus estudis o renunciar a l’oferta cultural, a moltes coses. Però també crec que un dels millors exemples de la política el fan els alcaldes de pobles menuts, és la política altruista.

En el Consell de la Joventut han fet uns quants informes enguany en què posen l’accent en els problemes d’habitatge i de salut mental. Entenc que una part de la incorporació de noves generacions ve a posar damunt la taula aquests problemes.

Tenim per primera vegada una llei estatal d’habitatge, un pas enorme que reconeix aquest dret a tindre un sostre. Per a les persones joves està estretament lligat a la precarietat. Hi ha una llei d’habitatge, però ha de vindre aparellada d’una transformació del model productiu i la derogació de la reforma laboral. El problema que tenim d’atur juvenil ha de deixar de posar-se pegats. Hi ha determinades polítiques actives d’ocupació que no funcionen. Subvencionar la contractació té utilitat en uns casos determinats, però no hem de subvencionar-la en moments en què ja es produirà per si mateix. Hem de fer una avaluació millor de les polítiques públiques, avançar en la derogació de la reforma laboral que acabe amb la dualitat entre persones indefinides i temporals, que som predominantment joves i dones, i avançar en la remodelació del sistema productiu.

I respecte de salut mental?

Un dels ensenyaments que podem extraure de la pandèmia és posar en l’agenda política la salut mental. I ho hem fet les persones joves. Estic molt orgullosa de la meua generació. Igual que el feminisme ha trencat el silenci i ha sigut capaç de plantar cara a l’opressió patriarcal, una cosa semblant ha passat amb la salut mental. Hem perdut la por de parlar de com ens sentim i a trencar l’estigma. Em semblaria impossible fa deu anys parlar de com em sent amb els meus amics, en l’entorn laboral... Ha sigut un pas brutal. Ara això s’ha de transformar en accions polítiques. El pas següent és que la cura de la salut mental forme part de la cartera dels serveis públics i que anar al psicòleg deixe de ser un privilegi. Una alerta brutal són els suïcidis: és escandalós que siguen la primera causa de mort en joves.