Cuidar al familiar malalt a casa, avantatge per a l'hospital, penitència per a la dona?

Ja siga per Nadal o a l'estiu, fa cinc dècades o en l'actualitat, la cura del familiar malalt continua tenint rostre de dona. Abans, perquè no hi havia centres hospitalaris, ara perquè havent-los, els pacients estabilitzats acaben als seus domicilis on són les seues dones, germanes o mares les que prossegueixen amb l'atenció sanitària del familiar, unes vegades fins que es recupera, unes altres per a tota la vida.

La diferència de fa mig segle al temps present és, entre altres qüestions, que la dona s'ha incorporat al mercat laboral. Així i tot, el 85% d'elles continua encarregant-se del treball domèstic, el 95% s'ocupa de la cura dels fills, segons dades d'Eurostat, i si cau malalt algú de la família, el 89% càrrega en els seus muscles amb les tasques de la cura, segons dades oferides per la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia i el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC).

Lidia Belmonte respon a aquest perfil. El seu marit, Francisco López, va patir un accident de trànsit fa cinc anys i des d'aleshores està prostrat en una cadira de rodes amb fortes seqüeles físiques i neurològiques. Compta amb l'ajuda de la Llei de la Dependència des de fa quatre mesos, per la qual cosa un professional s'encarrega de dutxar-lo i un altre d'atendre'l a les vesprades. Així i tot, aquesta mare de 36 anys ha de cuidar també del seu fill d'onze i si no és pels seus pares que li tiren una mà, no sabria què fer. “Pense que la càrrega responsable ens la emportem nosaltres”, diu aquesta il·licitana.

En el cas de Mari Carmen Ruíz, de 43 anys, li ha tocat cuidar del seu germà Salva, també en cadira de rodes per culpa d'un accident fa deu anys. Ella té el seu treball, però s'autodenomina “cuidadora principal” del seu germà xicotet perquè si bé li tiren una mà el seu marit i el seu un altre germà, és Mari Carmen la que porta “el pes principal”, des de la logística, fins a parlar amb els metges. Ara està anant a un centre de dia de paràlisi cerebral “i podem fer una vida més o menys normal”. La seua opinió no varia: “Estem en l'oblit de la societat; en els tallers de cuidadors als quals acudisc, de dotze persones només en una ocasió hi ha hagut un home, ocorre el mateix en els centres, la majoria som la dona, la mare o la germana”.

L'administració pública justifica l'hospitalització domiciliària, pràctica originària als Estats Units i estesa a Espanya a partir dels anys 80, pels avantatges que suposa per als centres hospitalaris, que veuen disminuir la congestió hospitalària dels pacients estabilitzats, els quals eviten el risc de contraure una infecció, al mateix temps que permeten un estalvi econòmic per a l'hospital. A la Comunitat Valenciana, per exemple, la Unitat d'Hospital a domicili (UHD) “costa la tercera part que un dia a l'hospital”, segons dades de 2017.

Enfront de l'UHD, que compta amb uns 400 professionals en tota la Comunitat Valenciana, en la seua majoria personal mèdic i d'infermeria que es desplacen a les vivendes dels pacients per a continuar amb el tractament, es troba la Unitat de Cirurgia Sense Ingrés (UCSI), per a intervencions quirúrgiques que no requereixen un llit d'hospitalització, com per exemple, una operació comuna de cataractes, i que només La Fe de València atén en aquesta modalitat quirúrgica 12.000 pacients a l'any, és a dir, 12.000 pacients que no passaran ni un dia complet a l'hospital i que necessitaran una vegada donats d'alta ser atesos per cuidadors en les seues llars, en la seua majoria dones.

Cuidadora externa

No obstant això, a la figura de la cuidadora familiar cal sumar la de la cuidadora professional, contractada per la família -quan s'ho pot permetre- per a atendre les nombroses tasques que requereix el pacient. Encarni Romero ha sigut cuidadora externa, contractada per dies, a la província d'Alacant on s'ha encarregat des de la neteja personal del familiar, normalment al llit, la seua medicació, fins a la condícia de la llar, fer el menjar…

“Nosaltres quasi sempre també som dones”, reconeix Romero, encara que matisa que li ha sorprés “en un parell de casos” trobar-se amb marits que són els cuidadors principals de les seues dones, en tots dos casos amb Alzhèimer. “Ho he vist quan m'han contractat un parell d'hores i ells, persones de huitanta anys, s'han encarregat del menjar o de la compra”, assevera.

Aquesta auxiliar d'Infermeria, actualment treballant en un hospital, també puntualitza que la professió de cuidadora externa “és molt precària”, perquè aquest tipus de cures “al final el fan persones immigrants que per un preu molt econòmic poden fer hores i hores i jo com a auxiliar tinc una titulació, per una nit demane 40 euros i una immigrant 10”, assenyala.

I així arribem a l'última baula de la cadena, el que representen dones com Orly Gadea, veneçolana arribada a Espanya fa dos anys amb dues carreres, la d'Educació Infantil i Educació Especial, però sense el certificat de professionalitat com a cuidadora. Amb el temps, i després d'aconseguir la recomanació de diverses famílies que han anat confiant en ella, s'ha anat especialitzant en pacients oncològics, demències, o insuficiències cardíaques.

Però la precarietat també ha trucat a la porta d'aquesta mare d'un fill que actualment està buscant treball ja que fa unes setmanes es va morir un pacient de 94 anys què cuidava. Necessita trobar a més famílies que confien en ella, perquè continue una professió, en el cas de les familiars cuidadores sense ser reconeguda; en el cas de les externes mal pagades, totes elles hui dia amb rostre de dona.