David Fernández: “Tenim el deure ètic que el missatge que arribe a través dels videojocs siga positiu i cree un món millor”

David Fernández Huerta (València, 1983) va estudiar belles arts, però ha desenvolupat la seua carrera professional lligada al món dels videojocs. El seu nom està lligat a títols tan reeixits com Monument Valley i és el creador, amb l’escocesa Kirsty Keatch, d’Alba: a Wildlife Aventure, una trama atípica en què el jugador es converteix en una xiqueta que ha de lluitar, amb els seus veïns, a la recerca del medi ambient enfrontant-se a polítics i empresaris corruptes en un paradisíac enclavament de la costa mediterrània: “Sempre s’ha fet política a través dels videojocs. Per què no intentar crear consciència social?”.

Sempre has tingut clar a què volies dedicar-te?

La veritat és que dues dones van descobrir i van animar la meua vocació. La primera, la meua mestra en cinqué d’EGB (Educació General Bàsica, equivalent a l’actual Primària), que em va aconsellar que tinguera una llibreta sempre disposada perquè, quan tinguera l’impuls de dibuixar en els llibres de text, ho fera en la llibreta. La segona va ser la meua núvia, amb qui ara sóc casat, que em va animar a estudiar belles arts fa vint anys. A més, quan tenia uns 13 anys vaig comprar amb uns amics un programa que es deia Clic’n’play, que permetia fer jocs senzills i que no requeria cap mena de programació.

I estudies belles arts...

Sí, vaig començar animat per ma mare, i amb l’espenta de la meua parella –la resta de la família no ho veia tan clar–, per veure què era. Vaig començar a interessar-me per la il·lustració, el cinema..., però durant tots aquests anys jo anava fent videojocs per compte meu. Va ser precisament buscant jocs en el web d’una empresa de videojocs que vaig veure que tenien ofertes d’ocupació i vaig pensar que si començava a treballar en aquest camp, en uns anys podria estar dirigint el meu propi videojoc. Aquesta connexió mental en veure-ho escrit és la que em va fer pensar que em podia dedicar a això. Vaig buscar a veure si hi havia algun màster a València i en vaig trobar un de videojocs que es donava per primera vegada aquell any, el 2006, que tampoc era el que prometia, però em va servir per a decidir-m’hi.

I després, comences la teua carrera professional en la indústria dels videojocs...

La meua núvia va acabar la carrera, Història de l’Art, i buscant també un màster en va trobar un a Barcelona que li agradava i vam decidim traslladar-nos-hi. Allà vaig trobar una empresa, Gammick, que era un spin off de Planeta, on vaig estar un any i vam fer un joc per a Nintendo DS, Animal boxing. Per a mi va ser el projecte perfecte per a començar, perquè era molt menut. Érem dos artistes, l’un feia les animacions dels personatges i jo feia tota la resta. Era ideal per a trencar mà.

Com recordes l’experiència?

Recorde els primers dies, quan el meu cap ens va dir que hauríem de treballar moltes hores, fins i tot algun cap de setmana, i jo vaig pensar: com? No, això no ho sabia (riures), o com vaig tindre un contratemps amb un sac de boxa que teníem ací, perquè el que estàvem desenvolupant era un joc de boxa. Jo em vaig negar a pegar-li al sac fins que un dia, després de treballar un cap de setmana, li vaig pegar un puntelló i em vaig fotre el peu, i vaig pensar que mai més treballaria en cap de setmana.

Has pogut complir-ho?

Afortunadament sí, més o menys. Només he treballat de més quan he volgut jo i no m’he vist obligat a fer-ho.

Això és el 2008, quan arriba la crisi

Sí, i Planeta decideix tancar l’estudi. El meu cap, José, aposta per continuar avant creant una nova empresa, Akaoni Studio, i ens embarca uns quants de nosaltres. Ens vam fer autònoms i ens vam posar a treballar des de casa. Me’n vaig tornar a València i vam acabar el joc, Zombi Panic in Wonderland, per a Nintendo Wii. Poc després em vaig replantejar la meua situació i vaig decidir deixar la faena, per a goig de la meua família (somriu), per pensar què volia fer i buscar un altre tipus de faenes. És llavors que a la meua dona se li acaba el contracte i li sorgeix l’oportunitat d’anar a França amb una beca.

A l’aventura...

Sí, una mica per l’aventura i per canviar d’aires. També, he de reconéixer que per la meua dona, que no té por de moure’s i li agrada canviar de lloc, perquè, si haguera sigut per mi, probablement mai hauria eixit de València. Ens en vam anar amb optimisme, però amb una mà davant i l’altra darrere, a Reims, a la regió de Champagne-Ardenne, una ciutat històrica on es va coronar Carlemany i plena d’estàtues de Joana d’Arc. Vam estar vivint un mes en un hotel fins que vam trobar un pis de 13 metres quadrats, que tenia un bany complet i una habitació amb cuina i el llit enlaire, amb la taula on menjàvem i treballàvem davall. Hi vaig treballar de freelance, fent de tot, des de videojocs fins a continguts per a televisió o targetes de condolença, el que eixia.

Però s’acaba la beca a França

Llavors pense, si a la meua dona se li acaba això, jo em buscaré una faena d’oficina, fer les meues hores i després tornar a casa. Amb un sou que siga tots els mesos igual i, amb una mica de sort, cada any una mica més. Encara que he de reconéixer que en els anys en què vaig treballar pel meu compte, també tenia una certa llibertat per a fer determinades coses, com anar-me’n a fer fotos quan tenia un matí o una vesprada lliure. Però, bé, ací em pose a buscar faena, on fora. Vaig estar mirant ofertes de faena, vaig fer unes quantes entrevistes i va sorgir la possibilitat de UsTwo Games al Regne Unit, a qui coneixia per un joc de balenes des de feia uns anys.

I allà que vas...

Al principi no ho tenia molt clar, perquè eren una secció dins d’una empresa que es dedicava a altres coses, i jo el que volia era fer videojocs. Però vaig parlar amb ells, i resulta que hi treballava Ken Wong, una persona a qui jo havia seguit i amb qui jo sentia que tenia una connexió estranya. Després vaig anar a visitar-los i em vaig trobar que era com en les pel·lícules, amb gent en sofàs, fotos per les parets, tothom molt amable, un ambient molt relaxat, amb una manera d’entendre la faena molt diferent de com jo l’havia vist fins llavors.

Allí trobes un concepte de treball totalment diferent del que estaves acostumat...

Jo no me’n vaig anar per faena, però no me’n torne per faena. Potser han canviat els temps i hi ha moltes empreses a València que són més modernes i que tenen una altra manera d’entendre l’entorn laboral, però allò va ser un canvi total respecte de les meues expectatives. Em va costar una mica assimilar-ho tot. Jo pensava, cada vegada que faig una cosa, em donen les gràcies, i no ho entenc, perquè és la meua faena i ho he de fer. Però Ken em deia que, en realitat, jo estava allí tot i que podria estar fent qualsevol altra cosa que volguera. Era com veure per un espiell un món diferent, el que jo volia fer.

I a més, la teua primera experiència és reeixida, amb Monument Valley... Com ho assimiles?

Tenia l’avantatge que la idea ja estava allí quan hi vaig arribar. La idea havia sigut de Ken i feia un parell de mesos que treballaven en el prototip. Jo simplement vaig ajudar que el joc fora tan bé com era possible, per la qual cosa vaig pensar que va ser una sort que ens anara tan bé. El que sí que recorde amb molt d’afecte és que gràcies a Monument Valley i als premis que va rebre he pogut conéixer els meus herois de tota la vida dels videojocs, com Tim Schafer, que ha deixat de ser simplement un nom en els crèdits dels videojocs a què jo jugava i ara és algú a qui puc escriure-li. Aquest projecte em va obrir unes portes que, estant a Espanya, probablement, no hauria pogut obrir. He aconseguit contactes en la indústria, em coneixen, se m’han obert moltes portes, de manera que jo crec que, si volguera, podria visitar qualsevol estudi de videojocs del món simplement dient que soc el director d’art de Monument Valley. És una satisfacció que persones que són molt importants per a mi sàpien qui soc.

El teu últim projecte, Alba: a Wildlife Adventure, no pot estar més d’actualitat quan acabem de conéixer l’informe dels experts de l’ONU sobre el canvi climàtic i les seues conseqüències. Poden servir els videojocs com una manera de conscienciar en el respecte i la cura del medi ambient?

Tot el que fas té un missatge, i té un missatge polític. Tots els videojocs creen cultura i maneres de pensar i no es pot no fer-ho. Potser ara menys, però fa no tant els videojocs més populars eren bèl·lics i finançats per l’exèrcit nord-americà, i això no és debades. Igual que en les pel·lícules o en els cartells de les parades de l’autobús. Tenim la possibilitat, i el deure ètic, que aquest discurs, que arribarà, siga positiu i cree un món millor. Però tampoc és una cosa nova, és part d’una tradició, perquè, sense anar més lluny, Sonic és un eriçó que lluita contra la industrialització. Aquests jocs posen el jugador en un paper empoderat de responsabilitat ecologista, en aquest cas. I m’alegra formar part d’aquesta tradició.

Però Alba no és només un joc ecologista, també té una mica d’anticapitalista...

Per descomptat. Quan estàvem desenvolupant-ho vam pensar, si ho estem ambientant en aquest enclavament hi ha uns certs temes que hem de tractar. Cal parlar sobre especulació immobiliària, sobre la corrupció política... perquè el joc va d’això, i va arribar a aquest punt quasi de manera natural. És més, al principi la història tenia més d’especulació immobiliària i corrupció política que després es va convertir en una cosa més explícitament anticapitalista, perquè allò roí és el capital, l’home amb les ulleres fosques i el maletí, que va passar de ser un personatge secundari a ser el vilà que es mou entre les ombres. No obstant això, en el joc també volíem introduir matisos, contradiccions, de manera que els personatges no foren tots blanc o negre. En UsTwo sempre hem intentat enviar missatges diferents, com en Monument *Valley, en què la protagonista volia tornar una cosa que havia robat.

En què treballes ara?

No puc avançar-ne molt, però estem treballant començant amb prototips. De moment, anem provant coses diferents.

I al cap de huit anys al Regne Unit, alguna vegada et planteges tornar a Espanya?

Ho pense quasi tots els dies, i més en haver tornat després d’haver estat un any i mig sense vindre a València. Estant ací he pensat que açò és meravellós, amb sol quasi tots els dies, mentre que la meua dona, al contrari, el que pensa és que açò està exactament igual que quan ens en vam anar. L’impediment més gran que tinc per a tornar és trobar un lloc que tinga aquesta cultura de treball positiva, en què no hi haja un cap que sempre estiga desconfiant dels empleats. Allà, quan algú deixa un lloc de treball, et desitgen el millor en la vida; ací, et consideren un traïdor. És la mentalitat aquesta que et donen les gràcies per treballar en compte que tu hages de donar les gràcies per tindre faena.

Els meus fills es veuen ací d’ací a uns anys, i per a nosaltres sembla que estiguem en un ‘compte arrere’. Fa uns anys tenia molt clar que estaria tota la vida a Londres, però ara mateix no sé si d’ací a deu anys estaré al Regne Unit, potser que no sé si d’ací a deu anys viurem a Espanya. Hem passat un any i mig estrany, sense vindre-hi, però habitualment hi veníem quatre o cinc vegades a l’any.

Finalment, per què creus que la gent es veu obligada a eixir per poder treballar?

Perquè és molt difícil buscar-se la vida ací. Tot i que ara, amb la pandèmia i la gent treballant des de casa, s’obri la possibilitat a treballar ací, però en projectes que estan fora. Però així i tot, el capital està anant-se’n fora, perquè treballes per a altres països en què guanyes molt més diners. Estem davant una altra mena de migració, la immigració digital.