Fernando Cos-Gayón, director de la Càtedra d’Habitatge de la Politècnica: “Fa falta un gran augment de l’habitatge protegit”

Una persona que cobrara el salari mínim no podria pagar en solitari cap dels immobles disponibles per a lloguer a la ciutat de València sense fregar el llindar de la vulnerabilitat. El consens entre experts indica que hi ha risc quan se supera el 30% dels ingressos per al pagament de l’habitatge. Prenent com a referència l’última actualització, que eleva el salari a 1.080 euros, això implicaria no superar els 360 euros de renda per persona. El pis més barat que apareix en un portal immobiliari consultat divendres és un estudi de 45 metres quadrats i una sola habitació, amb un preu de 400 euros en el districte de Quatre Carreres. En la descripció s’indica: “No hi cap llit de matrimoni”. El següent, per 450 euros, al barri de la Creu Coberta, és un estudi de 25 metres quadrats en què el llit individual forma part del saló. Tampoc n’hi caben dos.

El preu de l’habitatge en compra i lloguer ha experimentat un augment notable en els últims anys. Aquest increment deixa fora del mercat cada vegada més persones i provoca una situació d’emergència residencial reconeguda pels experts i pel Govern autonòmic. “Hi ha una diferència entre el preu de l’habitatge i els salaris que el fan inaccessible per a una part de la població”, apunta Fernando Cos-Gayón, director de la Càtedra Observatori de l’Habitatge de la Universitat Politècnica de València. Arquitecte i professor titular de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria d’Edificació, alerta que “ens trobem davant una emergència residencial que només es resol amb la intervenció de l’Administració”. “Hi ha gent que no podrà ni comprar ni llogar un habitatge per si sola. Hi ha famílies que comparteixen habitatge de manera no volguda i estan produint-se assentaments informals”, apunta.

El professor assenyala la falta de sòl disponible a València i d’habitatge en general com una part important del problema: “Hi ha tal escassetat d’habitatge d’obra nova que no es reposa l’habitatge de segona mà i es fa més menut el disponible per al lloguer. Si a això uneixes que comprar un habitatge implica tindre estalviat un 20 o un 30% del total de compra, [a la persona amb menys ingressos] només li queda el lloguer. I el que queda per a llogar cada vegada és pitjor. Són vasos comunicants”. A més, recorda, és més barata la quota d’hipoteca que la del lloguer, però aquesta barrera dels estalvis necessaris per a la compra porta molta gent al mercat de lloguer, fet que redueix l’oferta disponible, encareix el preu i expulsa una part de la població.

La ciutat consumeix uns 3.000 habitatges a l’any, estima el responsable de la càtedra, que engloba en l’augment de la demanda diversos factors socioeconòmics: moviments migratoris, l’augment del teletreball i dels nòmades digitals, més esperança de vida, l’atractiu econòmic d’una zona o que els habitatges es destinen al lloguer turístic són qüestions que han influït en aqueix desajustament.

Quant a la resposta per part de l’Administració, es mostra contundent: cal construir habitatge protegit, a l’estil de les promocions dels anys 90, que combinaven ajudes a la compra i a la construcció d’habitatge social. “No pot ser que dues persones amb el salari mínim interprofessional caiguen en la vulnerabilitat, l’Administració ha d’intervindre-hi. Ha de fer propostes i no en solitari, sinó de la mà de la societat civil i l’empresa privada. Fa falta més sòl i més sòl protegit”, assenyala el professor, que advoca per homologar les ajudes fiscals.

Sobre la regulació del lloguer i les propostes de limitació de preus, el professor es mostra poc inclinat: “Històricament el límit als lloguers no funciona: en els rangs alts, el que té l’habitatge prefereix destinar-lo a una altra cosa. A més, el que no podia entrar [en el mercat], segueix sense poder” fer-ho. Pel que fa a les mesures implementades en l’última legislatura –ajudes al lloguer i mobilització d’habitatge buit de grans tenidors– considera que, malgrat que són necessàries, no cobreixen la magnitud del problema actual: l’accés al primer habitatge continua sent complicat. Segons estima, el 80% de l’oferta d’habitatge procedeix de propietaris que no tenen la consideració de grans tenidors. De nou, apunta, es requereixen promocions d’habitatge protegit i una col·laboració amb les empreses per a impulsar-les.

“Cal un gran augment de l’oferta d’habitatge de la mà de l’habitatge protegit, si no, només pot comprar un habitatge d’obra nova qui té més poder adquisitiu”, reitera, i insisteix: “Molta gent està convertint-se en vulnerable. L’Administració ha d’actuar ràpidament i ha de fer-ho ampliant la possibilitat d’oferta. I per descomptat, cal alliberar sòl. Una ciutat ha de tindre possibilitat d’expansió”, reitera.

Mancança i acumulació d’habitatge a la Comunitat Valenciana

Segons les dades de la vicepresidència segona i Conselleria d’Habitatge, que dirigeix Héctor Illueca, actualment hi ha 14.165 habitatges de protecció pública autonòmics, a què es preveu incorporar 2.000 habitatges més pròximament. La xifra a penes suposa el 0,7% de l’habitatge total a la Comunitat Valenciana. Malgrat la legislació aprovada i la compra pública, amb data de gener del 2023, hi ha 13.356 famílies inscrites en el registre de demandants d’habitatge públic de la Comunitat Valenciana, pendents de poder accedir a un habitatge digne, assequible i adequat. A més, les últimes dades pel que fa als habitatges buits, referits a l’any 2021, situaven aquest nombre en 86.137, dels quals la Generalitat estima que uns 20.000 poden estar en mans de grans tenidors i la Sareb.

Segons estimacions del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, el 15% dels habitatges totals a Espanya estan en mans de grans tenidors, i segons dades de la Direcció General del Cadastre, que pertany al Ministeri d’Hisenda, el 2021 hi havia més de 36.632 grans tenidors d’habitatges a la Comunitat Valenciana. D’aquests, 31.607 eren titulars d’11 a 25 béns; 3.303 ho eren de 26 a 50 béns; i 1.722 eren titulars de més de 50 béns.