“És injust que se’ns responsabilitze de l’augment de contagis”, estudiants de quart de l’ESO reconeixen el cost psicològic del confinament

Carles, Claudia, Lucía, Elena, Aitana, Marta, Carmen, Albert, Ana, Helena, Ferran... són alumnes de quart de l’ESO en l’IES Rafelbunyol d’aquesta localitat de la comarca valenciana de l’Horta Nord que protagonitzen, juntament amb el seu professor de valencià, Vicent Soler (Sento), una ‘assemblea’ improvisada en classe en què tots se sinceren sobre les seues vivències –educatives i també vitals–. Reflexionen sobre tot el que han viscut durant la pandèmia, des que el mes de març passat els enviaren a casa per la declaració de l’estat d’alarma fins ara, quan la tan esbombada ‘nova normalitat’ els obliga a fer classe amb la màscara posada i mantenint la distància de seguretat, la qual cosa no és gens senzilla en un espai que comparteixen 27 alumnes amb el professor. Debaten amb llibertat absoluta en una aula que té, com totes, les finestres obertes, encara que aquest dia no fa fred: “Cal vindre abrigats, perquè quan abaixen les temperatures passem fred”.

Són estudiants –adolescents de 15 anys– que han experimentat diferents models de classes (telemàtica, semipresencial, presencial...) i que no dubten que no hi ha alternativa millor que anar a l’institut per a mantindre el contacte social i millorar el seu nivell acadèmic. “Al principi del confinament, quan pensàvem que a penes duraria unes poques setmanes, encara t’esforçaves una mica, però quan ens van dir que ens aprovarien a tots, ja no féiem res”, confessa Lucía, una asseveració que la majoria comparteixen, “fins i tot ens repartíem els deures, cadascun feia una matèria i després els compartíem”. “Hem fet alguna enganyifa que altra, fins i tot en els exàmens”, reconeixen molts, encara que hi ha qui discrepa: “També depén de la responsabilitat individual de cadascú esforçar-se més o no, no tot és culpa dels professors”, ressalta Ferran, mentre un altre comenta: “Ens vam queixar molt, però la situació era nova per a tots i nosaltres també podíem haver posat més de la nostra part”.

El que si que asseguren de manera unànime és l’estrés que els va causar l’època del confinament, “psicològicament ho hem passat malament”. En aquest període van trobar a faltar, de manera generalitzada, més acompanyament per part dels docents: “Hem perdut sis mesos, ha baixat el nivell i tenim menys disciplina. Et trobaves professors que ni van aparéixer, mentre que altres et bombardejaven amb deures”. Sobre aquest tema, una de les alumnes comenta, a tall d’anècdota, que va respondre a un exercici amb un altre tema a propòsit per comprovar si realment corregien tot el que se’ls enviava, “i la nota que vaig tindre va ser un nou... Se’ns va apujar la nota de manera fictícia”. Ara costa més posar-se a estudiar, indiquen: “Costa molt tornar a la rutina després de sis mesos sense veure interés ni preocupació a l’altra banda”. El que tenen clar és que, si hagueren de valorar els professors, “més d’un s’enfadaria, perquè la majoria suspendrien”.

Difícil per a tots

A l’altra banda de la ‘trinxera’, Sento agraeix la sinceritat dels seus alumnes i reconeix que va ser difícil per a tots, sense mitjans, un “campe qui puga”. “No sabíem com estàveu ni quina era la vostra salut mental”, explica, i afig que les consignes que van rebre van ser: “Cal donar-los alguna cosa perquè tinguen coses a fer”. Reconeix que hi hagué professors que se’n van passar manant deures i que es van unflar les notes, però també que hi hagué alumnes que s’esforçaven i altres que no: “Hi ha qui, malgrat saber que tenia bona nota, va continuar treballant”.

Valora l’esforç fet per reprendre les classes presencials, tot arran d’una petició dels pares després de les primeres setmanes de semipresencialitat. No obstant això, reconeix que es treballava més quan eren menys a l’aula: “No es donen les condicions per a donar una bona classe. L’ideal hauria sigut que en fórem 20 i no 27, però es partiria la classe en dues”, reconeix.

L’experiència educativa amb la pandèmia també ha servit per a veure que una assignatura com ara Informàtica “està mal plantejada, hauria de ser més important i que oferira coneixements que foren realment útils en aquesta mena de situacions. No estan preparats ells com a alumnes, ni nosaltres com a professors tenim les eines i els coneixements adequats per a una situació com la que vivim des de març”.

Sobre el començament del curs de manera semipresencial, Rosa Olmos, professora de Llengua Castellana, el qualifica com un “caos” i un “despropòsit”. Destaca que era molt difícil avançar temari, amb alumnes que unes matèries determinades les tenien cada dues setmanes –els estudiants anaven a classe dies alterns: dilluns, dimecres i divendres una setmana, dimarts i dijous la següent–. Sobre el confinament, Rosa va optar per mantindre les classes en línia i afirma que hi hagué moments en què no donava l’abast, amb divendres en què tenia uns 200 correus d’alumnes, amb un desgast emocional que “s’ha notat”. També reconeix que el nivell s’ha ressentit, “sabien que només se’ls avaluaven el primer i el segon trimestre”, encara que “ara sí que es nota qui va treballar durant aquells mesos i qui no”. Per això, creu “fonamental” que els alumnes vagen a classe cada dia.

La directora de l’institut, Antonia Pérez, hi està totalment d’acord. I per garantir aquesta presencialitat total “hem fet un esforç sobrehumà els mesos de juliol, agost i setembre, reconvertint espais, traient aules de llocs com el Taller de Tecnologia, d’on han eixit dues classes, organitzant el pati, que és menut, i els horaris per minimitzar riscos i possibilitar que tots els estudiants puguen anar cada dia a classe, cosa que beneficia a tots, perquè, si no, l’aprenentatge és molt més lent, ja que hi havia el doble de grups”.

L’institut, un lloc segur

Tant alumnes com professors consideren que l’institut, amb uns 600 alumnes, és un lloc segur, i les dades ho avalen. No s’han produït contagis en els centres educatius, sinó que es produeixen fora de l’àmbit escolar. Rosa apunta que, encara que en general no hi ha més problemes, la ‘lluita’ és al pati: “Estan molt conscienciats, encara que a vegades costa una mica que mantinguen la distància social: ”Pretendre que en tot moment estiguen a un metre i mig o dos metres de distància és impossible del tot“. Tota la ”por“ i l’”ansietat“ que es tenia al principi de curs, ha passat.

Pérez insisteix que s’ha treballat molt, “sense descans”, perquè el centre siga un lloc segur, “i això a pesar que som professors i no experts en riscos”, alhora que destaca el comportament summament responsable dels joves. “Fins al moment únicament hem tingut tres positius de COVID entre el professorat i tres més entre l’alumnat, i en tots els casos es tractava de contagis que es van produir fora del centre, en l’àmbit social o laboral”.

Responsabilitat davant la COVID

La majoria dels alumnes d’aquesta classe reconeixen que no ha tingut experiències molt pròximes amb la malaltia, encara que un parell d’ells han tingut familiars contagiats que fins i tot han sigut hospitalitzats. No obstant això, es mostren molt conscienciats de no contagiar-se, sobretot pels seus avis: “Els que tenim avis tenim por, perquè sabem que si ens contagiem nosaltres no és tan greu, però si cauen malalts ells, pot ser que no ho conten”, diu una de les alumnes, una reflexió que comparteixen els companys: “Preferim passar-la nosaltres que caiguen malalts ells”, indica una altra jove, que lamenta que mentre que ella –com els companys– porta la màscara posada i procura prendre totes les precaucions quan va a casa dels avis, els seus pares o els seus avis li la lleven, com si no hi haguera perill.

Per això, s’enfaden quan senten que són ells, els joves, els principals responsables dels repunts de contagis de coronavirus. “Vas per ahí i veus gent sense màscara, encara que és cert que es notava més relaxació a l’estiu”, ressenya Aitana, mentre que Elena confessa que li fa “molta ràbia” que se’ls culpe a ells: “És injust”. “El més fàcil és donar-nos la culpa”, conclou.