L’odissea d’un poble per a alçar el cap sense ajuda externa i inundat per la DANA una setmana després
Abans que l’alcalde, ens rep l’olor. Una pudor pestilent de tarquim que dona pistes del panorama que ens espera a Daia Vella i que, una setmana després de la gota freda que va assolar el Baix Segura, es prolonga en nombrosos municipis d’aquesta comarca: l’aigua continua estancada entre els carrers en forma de bassa gegant i els veïns –els que poden accedir a sa casa– desesperats per l’eclosió de mosquits. En el cas d’aquest municipi menut situat entre Oriola i Guardamar, l’acumulació d’aigua ha quedat atrapada entre els assarbs que limiten la zona nord i la carretera autonòmica que creua per l’est, situada a més altura. “L’única solució que ens queda ara és esperar”, assumeix José Vicente Fernández, “esperar que l’aigua de l’assarb baixe de nivell per a poder traure la que queda fora”.
L’únic primer edil de Compromís al Baix Segura va ser notícia durant el temporal pel seu crit desesperat d’ajuda que es va fer viral en xarxes socials. Un vídeo que reconeix que encara no ha vist, però que va servir perquè aquest poble passara de no rebre cap ajuda externa a donar la benvinguda a un tsunami de representants polítics i d’altres òrgans.
Com si es tractara d’una pel·lícula d’acció, la història de com aquest municipi va resistir el temporal té un heroi, un vilà i escenes dramàtiques que han tingut lloc en un escenari que per la seua fesomia i orografia condensa els excessos que han aflorat al Baix Segura amb la DANA: un terreny inundable fruit del saladar que va ser fa només uns segles arrere, un planejament urbanístic caòtic i un riu pròxim, el Segura, sense la neteja adequada.
L’heroi, un enginyer de camins arribat des de Benidorm motu proprio. “Va arribar en el moment en què més se’l necessitava, el dissabte, amb la cota més alta d’aigua al poble, depassant algunes parts del terreny dos metres”, assenyala Fernández. Aquest poble vivia llavors moments agònics; havia rebut una lleugera envestida d’aigua el dia d’abans com a preludi de la gran inundació que acabaven de patir el dissabte pel trencament del riu. La por tenia sobretot el rostre de persones d’edat avançada en una localitat que supera la mitjana de la comarca amb un 10% d’octogenaris i nonagenaris entre els seus 700 habitants, molts d’ells del nord d’Europa.
El seu nom, Miguel Ángel Crespo. “Ningú millor que ell”, rememora ara l’alcalde, tenint en compte que va ser l’autor de l’últim pla d’ordenació urbana i del pla d’inundació del municipi dècades arrere. “En la meua desesperació pensava que l’enviava la Diputació [d’Alacant] però no”, afig. I en la seua desesperació, quan ningú semblava que aniria a ajudar aquest poble de cases baixes, José Vicente Fernández va pensar que no li quedaria cap altra cosa que obrir la CV-860 amb una màquina per traure l’aigua de Daia Vella. “Des de la Delegació del Govern em van dir que aniria a la presó si prenia aquesta decisió, perquè no tenia el seu permís”, assegura que li van dir.
Però va arribar Miguel Ángel Crespo i van començar tots dos a treballar en el terreny, “jugant-nos la vida amb un escalímetre, un bolígraf i el cronòmetre del mòbil, sense més eines”, comenta l’alcalde. “No disposàvem de cap informació i ens va tocar estar a la bretxa del riu perquè Crespo es fera una idea, encara que fora amb una dada visual, dels milions de litres d’aigua que estaven entrant, cronometrant com pujava el nivell d’aigua”, rememora.
Aquesta jugada tan arriscada pretenia buscar una alternativa per no haver de partir la carretera que per la seua posició elevada actuava de mur de contenció de l’aigua estancada que eixia a comptagotes pels sobreeixidors tan estrets. Res a veure amb la riuada del 1987, que un adolescent José Vicente també va viure i que, com que no existia encara aquesta infraestructura, les inundacions van ser molt menys greus.
Al cap de tres hores i quan aquest palmerer de professió havia demanat a un destacament de la Unitat Militar d’Emergències (UME) que es mantinguera a l’espera de rebre l’ordre per a començar a cavar sobre la CV-860, “la riuada es va començar a estabilitzar, en el que teníem malbé no es podia fer res, però sí que podíem canalitzar l’aigua, llavors vam habilitar cinc carrers amb sacs i plàstic per continuar fent rius aprofitant els carrers”. Al final la solució va passar per seguir amb l’estratègia que “per pura intuïció” havia iniciat aquell matí José Vicente, un altre regidor de Compromís, Joaquín Alberca, i un familiar en el centre històric, també negat, amb sacs d’arena.
Petició de dimissions
Es preguntarà el lector quan apareix en escena el pretés vilà. Segons José Vicente Fernández en són dos. L’un és Mario Urrea, president de la Confederació Hidrogràfica del Segura (CHS), òrgan dependent del Govern central al qual molts miren com el responsable d’una part de les seqüeles de la DANA per no haver netejat en profunditat en els últims anys el Segura, el cabal del qual va acabar desbordant-se.
L’altre és el director general d’Aigües del Consell i excomissari d’Aigües, Manuel Aldeguer, que va acudir el dilluns a Daia Vella una vegada ja passat el temporal –però no els efectes– i que, sempre segons l’alcalde, “va vindre a aquest poble a riure’s de les desgràcies que estàvem tenint”. I tot per pretesament etzibar-li el dirigent socialista: “Senyor alcalde, que bé que li ha eixit això del vídeo i les llàgrimes”, recorda visiblement cabrejat. “Li vaig dir que deixara el tema, perquè li diria coses que no volia dir-li, li vaig dir pocavergonya a la cara perquè no ho podia tolerar i se’n va anar”, assenyala.
Problemes d’insalubritat
Deixem arrere l’Ajuntament, on voluntaris han atés fins hui més de cent veïns que volen respostes sobre quan i com actuarà el Consorci de Compensació d’Assegurances per ajudar-los a reparar els desperfectes de les seues cases i terres en una zona eminentment agrícola, i ens endinsem amb el tot terreny de l’alcalde en els barris més afectats on les cases aguanten mig metre d’aigua.
Mentrestant, se succeeixen les salutacions d’uns veïns que els donen les gràcies. “Pensa que quasi perd el cotxe traient-los dels seus habitatges”, explica després d’advertir que ja ha perdut dues rodes i la bomba de direcció, entre altres avaries. Altres veïns, en canvi, mostren nerviosisme perquè l’aigua no remet de les seues cases i a la forta pudor cal sumar ara l’aparició de mosquits.
“Tinc els meus fills menuts amb faves en tot el cos i ja no sé què fer”, comenta amb llàgrimes en els ulls Ainara assenyalant la parcel·la del seu terreny on l’aigua acumulada s’ha convertit en una tolla putrefacta. “No podem fer-hi res ara”, li respon l’alcalde, després de fer una ullada a possibles solucions en un barri especialment inundat, “només us demane que estigueu en casa fins que les aigües es retiren”.
“Posa en el teu reportatge que necessitem ja l’actuació ràpida de la Conselleria de Sanitat i Medi Ambient, perquè frenen un possible problema de salubritat, ja que no podem esperar més dies, ja hem esperat massa”, ens demana que reflectim.