Catalunya, les Balears i la Comunitat Valenciana: tres models lingüístics escolars en el punt de mira
Una de les conseqüències de la crisi política a Catalunya ha estat la recrudescència de les acusacions contra el model d’immersió lingüística en l’escola, una cosa que ha tingut ressò en altres comunitats on l’ensenyament és totalment o parcialment en l’idioma propi: les Illes Balears o la Comunitat Valenciana. Unes crítiques que s’entremesclen amb les denúncies per un pretés “adoctrinament polític” en les aules. PP i Ciutadans lideren aquest moviment crític i plantejaran iniciatives parlamentàries perquè “la política abandone els col·legis”.
El portaveu del PP, Rafael Hernando, va presentar així la seua proposta no de llei per a reforçar l’Alta Inspecció Educativa, que depén del Ministeri d’Educació: “És una mesura per a tot Espanya, però especialment per a Catalunya i altres comunitats on s’ha començat a percebre [la pretesa presència de la política en les aules], com València i les Balears”.
No obstant això, no hi ha un consens parlamentari al voltant del tema. Ciutadans va presentar a l’octubre una iniciativa contra l’“adoctrinament” que només va aconseguir el suport d’UPN. La intervenció del diputat Joan Mena, que va defensar l’escola en català, va ser especialment aplaudida: “Sóc fill de la immersió lingüística. Gràcies a ella i a l’escola pública catalana, un fill de dos andalusos que van arribar a Catalunya hui és bilingüe i ha tingut la mateixa igualtat d’oportunitats que tradicionalment han tingut els fills de la burgesia catalana”.
A pesar d’aquesta falta d’unanimitat en matèria educativa, El Govern ha admés que pot promoure una regressió autonòmica en una futura reforma constitucional, en la qual l’Estat tornaria a “assumir polítiques públiques essencials”; entre les quals podria incloure’s l’educació –fa uns anys, l’exministre José Ignacio Wert ja va parlar de la necessitat d’“espanyolitzar” els xiquets catalans. Mariano Rajoy ha anunciat que vol que el Pacte Educatiu aborde l’ensenyament en castellà a les Balears, Catalunya i la Comunitat Valenciana, ja que a parer seu aquesta qüestió “ha generat molta polèmica i molts disgustos”.
L’oposició als models lingüístics
L’oposició d’uns partits determinats (PP, Ciutadans o UPyD) a l’escola en català és coneguda. El ministre d’Exteriors, Alfonso Dastis, va arribar a dir que en les escoles catalanes no s’ensenya el castellà –i per això va ser reprovat–.
A Catalunya, la campanya contra la immersió –model que estipula que el català és per defecte la llengua vehicular en l’escola– ha anat vinculada en els últims anys a l’aprovació de la LOMQE. La Llei va reafirmar que el castellà no podia ser exclòs com a llengua vehicular, cosa que va en contra de la immersió en català. Això va implicar que les famílies que havien iniciat processos judicials per a demanar classes en castellà obtingueren sentències favorables perquè els seus fills foren escolaritzats almenys en un 25% de les classes en castellà. Aquest setembre hi havia una dotzena de famílies en aquesta situació, segons la Generalitat.
En el cas de les Balears, l’expresident José Ramón Bauzá (PP) va intentar implantar el Tractament Integral de Llengües per a “garantir l’ús equilibrat de l’ensenyament del català, el castellà i l’anglés”, fet que hauria suposat el desmantellament de la immersió lingüística. L’objectiu era instaurar el nou sistema en el curs 2013-2014 i anar desplegant-lo de manera gradual i progressiva, perquè en el període escolar 2017-2018 estiguera totalment instal·lat.
Aquesta iniciativa li va passar una factura electoral en la legislatura passada i va provocar la mobilització social més gran en la història de les Balears, amb 90.000 ciutadans al carrer sota el lema “Contra la imposició, defensem l’educació”. Per la seua banda, els docents, equipats amb camisetes verdes, van dur a terme una vaga indefinida, que va incloure una vaga de fam per part un professor.
Finalment, el TIL va ser derogat el 2014 pel TSJ balear, que va dictaminar a favor dels recursos interposats contra el Decret pels sindicats STE-I, CCOO i UGT. El tribunal va al·legar que no s’havia sol·licitat un informe de la Universitat de les Illes Balears, com marca l’Estatut, i que s’havia incomplit la Llei de bon govern. El nou Govern balear, integrat per PSOE i Més a partir de les eleccions autonòmiques del 2015, va renunciar a presentar un recurs contra aquesta sentència.
A la Comunitat Valenciana, el projecte estrela del conseller d’Educació, Vicent Marzà (Compromís), és el seu Decret de plurilingüisme, que pretén superar l’anterior model de dues línies –castellà i valencià– impulsat pel PSPV i mantingut pel PP. Al setembre del 2016, Marzà va presentar el seu projecte de llei, que oferia sis nivells diferents en què més immersió de l’ensenyament en valencià comportava més capacitació en llengua estrangera. En acabar les etapes educatives, els alumnes que optaren per uns nivells més alts obtindrien titulacions oficials tant en valencià com en anglés.
El Decret de plurilingüisme no va ser ben rebut per PP i Ciutadans, que van criticar durament l’intent de “copiar” el model de Catalunya, així com també per part d’alguns col·lectius de pares i d’un sindicat, el CSIF, que van recórrer contra la norma davant del TSJ valencià, com també va fer la Diputació d’Alacant (governada pel PP). Finalment, el TSJ va anul·lar parcialment la norma pel fet de considerar que es discriminava els alumnes que es decanten per l’ensenyament en castellà, vulnerant els seus drets en rebre menys hores d’anglés.
Tres sistemes distints en l’escola
La immersió lingüística ha tingut històricament un suport majoritari en les zones catalanoparlants, que compten amb diferents models. Tant a les Balears com a Catalunya, ambdós amb un sistema d’immersió lingüística, els nivells de català i castellà són semblants quan els alumnes acaben cada etapa escolar.
La Llei d’educació catalana, aprovada el 2009 per PSC, CiU i ERC (ICV-EUiA s’hi va oposar, encara que donava suport al model lingüístic), estableix que el català és “normalment usat com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu”. Amb això es va consolidar un model d’immersió que s’implementava durant anys i que, en la pràctica, ha aconseguit que el professorat assumisca aquest idioma com l’habitual en les seues classes.
Però el model català està lluny de ser tan rígid com podria semblar. En aquest sentit, molts mestres utilitzen la llengua amb què se senten més còmodes, i els col·legis tenen autonomia per a dissenyar el seu pla lingüístic. Segons dades de la Generalitat del 2015, el 14,1% dels centres educatius catalans han optat per tenir el castellà com a llengua vehicular en, almenys, una classe, a banda de Llengua Castellana. A més, el Pla de plurilingüisme pretén que el 15% del currículum siga en anglés el 2018.
Per la seua banda, Balears compta amb una norma (Decret 92/1997) que estableix que, almenys, el 50% de l’ensenyament siga en català. Per a la resta, cada centre educatiu elabora el seu propi projecte lingüístic, que la gran majoria de les vegades supera amb escreix el mínim d’assignatures en català establit per llei, segons la Conselleria d’Educació.
A la Comunitat Valenciana, una vegada superat el model de doble línia implantat pel PP i després de l’intent fallit del primer Decret de plurilingüisme de Marzà, l’executiu valencià va modificar la llei per intentar salvar els entrebancs que van provocar l’anul·lació parcial del text pel TSJCV. La nova norma va eixir avant gràcies als vots de PSPV, Compromís i Podem.
Aquest nou decret també es va trobar amb les crítiques del PP i Ciutadans. La principal diferència amb el document anterior és que s’assumeixen els preceptes marcats pel TSJ, de manera que no s’incorpora l’article referit a les certificacions en llengua estrangera. Per tant, el model actual té sis nivells: com més alt és, un nombre més gran d’assignatures en valencià.
Alumnat bilingüe
Albert Branchadell, sociolingüista i professor de la UAB, afirma que “l’objectiu primordial del model d’immersió és assegurar la bilingüització en contextos en què l’adquisició de la llengua [en aquest cas, el català] per vies informals (família, amistats, etc.) és difícil o directament impossible”. No obstant això, reconeix que “no és possible ocultar que la immersió pot servir a altres fins no necessàriament pedagògics” i que “es pot plantejar la qüestió de si el model és necessari en entorns on aqueix ús està més present”, com passa per exemple en les zones de l’interior de Catalunya, on el percentatge de catalanoparlants és alt.
També veu possible plantejar-se si la immersió és l’únic model que garanteix la bilingüització o si, per contra, hi ha models alternatius, que assegurarien aqueixa finalitat sense basar-se en la vehicularitat exclusiva (o quasi exclusiva) d’una llengua. “El que sí que sembla acreditat és que els models com el que regia fins ara a la Comunitat Valenciana no són tan efectius pel que fa a la bilingüització, perquè hi ha una situació de desigualtat de les llengües en contacte”, matisa.
L’ús social del català
El català, a pesar de ser una llengua minoritària dins de l’Estat, gaudeix d’una salut remarcable. Segons l’enquesta de la Generalitat de Catalunya, un 94% dels catalans l’entenen, un 80% el parlen, un 82% el lligen i un 60% l’escriuen. És a dir, que si més no huit de cada deu catalans el tenen com a idioma d’ús habitual. Branchadell comenta que, “sens dubte”, la immersió lingüística ha ajudat la normalització de l’idioma, però que són els alumnes els que poden decidir sobre l’adopció del català com a llengua d’ús habitual.
Els ciutadans de les Balears són, en general, els que presenten uns nivells més alts quant a ús del català. El 96,8% entenen l’idioma, el 80,5% el parlen, el 83,5% el lligen i el 61,9% l’escriuen. Fins i tot, els Illes superen Catalunya pel que fa a la identificació del català com a llengua materna (ho és per al 37,9%), en llengua d’identificació (40,5%) i en idioma habitual (36,8%). No obstant això, queden per davall quant a l’ús de l’idioma fora de l’àmbit domèstic (amb les administracions, en comerços i amb companys d’estudi i faena).
Pel que fa a la Comunitat Valenciana, segons un estudi la Conselleria d’Educació, el valencià es coneix més, però s’utilitza menys que fa uns anys. El 77,7% de la població entenen el valencià bé o perfectament, mentre que aquest percentatge s’eleva fins al 96,4% si s’hi inclou els que el comprenen “una mica”. Un 40,5% dels enquestats parlen de manera habitual en el seu àmbit familiar en valencià o de manera indistinta en les dues llengües cooficials.
Aquest percentatge és semblant quan ens referim a la llengua utilitzada en altres àmbits, com en entorns socials o laborals, encara que es redueix quan es tracta de grans establiments comercials i s’incrementa fins gairebé el 50% quan l’interlocutor és l’Administració. Altres dades que s’hi recullen són que un 49% dels entrevistats encara no parlen bé en valencià, un 27% no l’entenen, un 47% tenen problemes a l’hora de llegir-lo i un 65% d’escriure’l.
