Víctor Camino: “L’estat del benestar ha de ficar en les seues prioritats la gent jove”

Víctor Camino (València, 1994) és politòleg, responsable de comunicació digital en l’equip de Ximo Puig en la Generalitat Valenciana i, des de diumenge passat, secretari general de Joventuts Socialistes d’Espanya. El politòleg vol impulsar l’agenda jove al mateix nivell que l’agenda feminista o l’agenda ecologista, i reclama que les polítiques públiques incorporen aquesta triple perspectiva. Camino, que va obtindre en les primàries un 69% de suports, treballa per eliminar l’estigma i els falsos mites que envolten la joventut i advoca per traslladar el model valencià de participació juvenil i el pla de salut mental a la resta de l’Estat.

Acabes de ser elegit responsable de Joventuts Socialistes d’Espanya. Què busques amb la teua primera executiva?

Vull generar cohesió i unitat per començar a parlar dels problemes quotidians de la gent jove: emancipació, ocupacions i treballs dignes, solucions a les causes i les conseqüències del repte de la salut mental, poder parlar d’un nou paradigma verd que ho impregne tot. Vull reforçar el feminisme de portes endins per poder generar una generació feminista en tot el país.

Has pensat la composició?

Estem treballant en això (riu), encara que no és una frase molt de socialistes.

Les joventuts no solen tindre protagonisme en els partits polítics, ni en l’agenda en general. A què creus que es deu?

Estem obrint ara una bretxa. L’agenda jove per fi està en els governs. Ahir [dijous] s’aprovaven en el Congrés uns pressupostos que doten les polítiques joves d’un import de 12.000 milions d’euros, és un primer pas. No ens hi conformem, cal més valentia. En la Generalitat Valenciana es va tindre la valentia de generar gràcies al Consell Valencià de Joventut el Pla Ariadna, de 1.800 milions d’euros de rescat jove i emancipació. Comencem a observar que per fi la política torna a acollir a gent jove i hem d’accelerar aquest procés.

El Pla Ariadna es va teixir des dels consells de la joventut. Com d’important és veure que la participació es tradueix en alguna cosa, també per trencar aquest mite de la despolitització?

Un exemple de participació de la joventut el vaig veure a l’illa de la Palma (Canàries). En els pitjors moments, amb l’erupció del volcà, la gent de Joventuts Socialistes i de la nostra generació va ser més solidària que mai. Diuen que estem en un botelló permanent i és fals, estem a la disposició del poble quan ho necessita, en els pitjors moments. Als que diuen que som insolidaris o conformistes els diria que passaren per la Palma, pels voluntariats. Els consells de la joventut són aquest punt de trobada i Joventuts Socialistes vol assemblar-s’hi: un punt de trobada entre persones joves, socialistes i d’esquerres que realment volen ser útils per al seu país. És canviar l’esquema.

Les estructures dels partits polítics expulsen la gent jove?

Quan una organització es tanca en si mateixa, perd talent i perd gent jove. Hem de fer el contrari: eixir de les nostres fronteres. Em compromet a fer una aliança amb el sindicalisme, amb organitzacions feministes, amb moviments verds, per eixir de les nostres fronteres i ser realment útils, estar en la política i no en el politiqueig.

Deies que el socialisme valencià és referent. Ets el segon secretari de Joventuts de l’anomenada perifèria. Com es pot traslladar aquesta visió descentralitzadora a l’organització?

Parlant de l’Espanya d’Espanyes, d’aquests llocs, les perifèries, que necessiten ser escoltades. I els donarem veu. Farem un podcast, canviant la comunicació tradicional, que visibilitze els reptes de gent jove que mai ha parlat; de territoris en risc de despoblació, de territoris insulars, de joves de barris treballadors que necessiten tindre una vida autònoma. La joventut no és homogènia i treballarem per a la igualtat d’oportunitats, per a la joventut que necessita estar en el centre de l’agenda política.

La salut mental és un dels problemes que la pandèmia ha visibilitzat, especialment en aquesta franja d’edat. Com ho treballareu?

Volem equiparar la salut física a la salut mental. Cal parlar de causes i conseqüències. Una de les causes és la pandèmia, però també les condicions precàries de vida: que 7 de cada 10 ocupacions siguen temporals, que hi haja un 30% d’atur juvenil, que emancipar-se és una quimera en la nostra generació. Això genera ansietat i problemes de salut mental. També treballarem les conseqüències. Un bon exemple n’és el programa T’escoltem, de l’Ajuntament de València, participat pels consells de joventut i per Joventuts Socialistes de València, que volem exportar al conjunt d’Espanya i dotar-lo de finançament. Exportar el pla de xoc que ací s’ha creat a través del Comissionat de Presidència per a la Salut Mental. El model valencià és exportable i cal generar aquesta via perifèrica.

Al capdavall tot ens porta a la precarietat, els problemes d’emancipació, d’habitatge. Heu plantejat una agenda?

És el pecat original: el codi postal marca les teues oportunitats i necessitem revertir això. L’agenda principal és impulsar una taula de diàleg social jove amb agents públics i privats que aborden la gran problemàtica d’ocupació, de salaris baixos, explotació laboral, discriminació de gènere... Cal fer un gran pacte en què estiguen universitats, centres de formació professional, instituts, empreses, sindicats, institucions. Els agents socials estan en cadires girades, no es miren; necessitem girar-les i que hi haja honestedat en el debat. Hem d’impulsar l’emergència jove en els centres de treball; s’ha impulsat l’emergència feminista, l’emergència climàtica, ara impulsarem un debat sobre les condicions de treball de la gent que ho té més difícil.

Caldrà encetar el meló de les pràctiques no remunerades, de la formació professional, una de les primeres bretxes de classe.

És necessària l’orientació laboral i formativa abans, durant i després de les etapes educatives. Necessitem una aliança, parlar de la coordinació dels serveis d’orientació.

Em referia a les pràctiques universitàries obligatòries, una imposició del Pla Bolonya, que es donen sovint sense remuneració. Hi ha una bretxa entre els que poden permetre’s treballar sense cobrar per a tindre experiència laboral i buscar un buit en una empresa o institució i els que no poden fer-ho.

Treballarem perquè s’institucionalitzen les pràctiques remunerades. Però l’orientació és fonamental, per a fer les pràctiques on vols fer-les, no on has de fer-les. A vegades són un mer tràmit, un espai en què faràs fotocòpies. Hem de començar a veure aquesta gent jove que necessita treballar per a estudiar, un pla de beques per a igualar els estudiants, dir que la formació professional és igual o més digna que la universitat. Un treballador d’FP guanya més que un universitari, que només té un 50% de possibilitats de trobar faena, que a més ha de fer un màster que moltes famílies no poden permetre’s. No som un col·lectiu homogeni: hi ha gent que pot permetre’s unes condicions laborals pitjors a l’inici, perquè tenen una família amb renda alta que els sosté i altres necessiten treballar per a portar diners a casa i a la família.

Vas anomenar la campanya ‘De la utopia a l’acció’. Quina utopia dibuixes?

La utopia és el camí sempre. Però ens genera accions concretes per a salvar la nostra generació. Diuen que viurem pitjor que els nostres pares i no ens hi conformem, ni ens hi resignem. De la utopia a l’acció és traslladar allò abstracte a qüestions concretes. La utopia feminista és l’eix vertebrador: feminisme és la lluita de les dones, però també que l’ocupador tracte bé el treballador, cuidar el planeta i cuidar-nos a nosaltres mateixos, abordar els problemes quotidians. M’agrada parlar de la revolució d’allò quotidià, és importantíssim que isquem del debat que ens imposa una agenda política hiperventilada que no ens dona temps a pensar. La política ha de parlar del dia a dia, de la revolució de signar un contracte laboral digne, que no t’estafen quan vols llogar un pis, triar la formació que t’agrada. És importantíssim i s’ha d’abordar amb els peus a terra.

La nostra generació ha crescut enmig d’aquesta voràgine que ha suposat l’eclosió de les xarxes socials, de les grans tecnològiques; el capitalisme de plataformes que ens obliga a estar connectats permanentment i actius permanentment.

També cal parlar de la digitalització democràtica. Les xarxes socials i les plataformes digitals s’han convertit en una selva on hi ha molta gent jove que ho té com a referència i això necessita estar democratitzat, tindre unes pautes de convivència.

Et refereixes a regular-les?

Sí. En això treballarem. Hem d’estar en debats avantguardistes i útils.

Parlaves de viure pitjor que els nostres pares, una de les qüestions que s’ha posat en agenda amb aquesta última crisi. És obvi que les condicions materials de la joventut són pitjors que les de qualsevol altra franja d’edat, però, ens hem tornat excessivament pessimistes?

Si mires pel retrovisor, fa 50 anys les dones no podien tindre compte bancari, fa menys de 15 anys estaves estigmatitzat si eres LGTB i si plantejaves qüestiones ecologistes, algú deia que tenia un cosí que ho desmentia. Ara mateix estem millor, estem en el millor dels mons possibles. Alguna cosa va malament, però pot anar bé. Cal parlar d’aquest optimisme; per a mi ser socialista és ser optimista, perquè és creure en el progrés, en l’avanç, en el present. Ens diuen que som el futur, però som el present i treballarem per inundar d’optimisme el futur amb solucions i amb polítiques que vagen al cor de les desigualtats. Que aconseguisquen que el fill del treballador puga tindre un servei de salut mental gratuït, que hi haja una orientació finançada per a aconseguir fer la gent jove més feliç. L’estat del benestar ha de ficar en les seues prioritats la gent jove; davant del pessimisme, l’optimisme de la voluntat. Quan vegen una generació optimista, farem por, perquè serem capaços de moltes coses.