Ximo Puig: “L’única manera de crear una Espanya forta és crear una Espanya compartida”

Al president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig (Morella, 1959), li agrada observar i explicar els múltiples significats de les coses quotidianes. En el Palau de la Generalitat, la seu històrica de l’autogovern valencià, el Saló Daurat acull uns quants quadres de Sorolla disposats a manera d’exposició que s’obrirà al públic. “Ací en el Palau de la Generalitat s’observa clarament que la nostra història prové de mirades diverses i això és el que cal harmonitzar”, apunta. En aquest saló es desenvolupa l’entrevista amb elDiario.es després que al pati gòtic s’haja celebrat la presentació de la Fira del Llibre, un sector cultural que, en paraules seues, contribueix a generar una “ciutadania lliure” i una societat “més justa, solidària i avançada”.

Puig, que és també secretari general dels socialistes valencians, ha desplegat aquest estiu una agenda federalista, que pretén encaixar en el 40 Congrés del PSOE que se celebra aquest cap de setmana a València. El president valencià ha iniciat contactes amb altres presidents autonòmics per desbloquejar la reforma del sistema de finançament, caducat des del 2014 i font de greuges entre comunitats, com l’efecte capitalitat de Madrid, que els experts de la Generalitat Valenciana defineixen com “una aspiradora de recursos” i que perjudica la resta dels ciutadans. Preocupat per una deriva ultranacionalista d’unes certes elits conservadores i per l’impacte de la polarització en la política, considera que “necessitem crear una atmosfera favorable al pacte” i recorda que la Constitució dibuixa un Estat plural i divers.

Aquest cap de setmana se celebra el 40 Congrés Federal del PSOE a València. Fa unes setmanes, el PP va clausurar ací la seua convenció. Què té la ciutat de València perquè les forces polítiques estiguen utilitzant-la com a escenari?

Crec que la Comunitat Valenciana representa un espai d’estabilitat política, de renaixement cultural. És cert que València té molts atractius en tot moment, però hem deixat arrere aquesta imatge de corrupció, aquesta mala reputació. És molt important que València tinga aquest paper aglutinador, escenari de grans debats. Crec que és positiu per a rellançar la nostra imatge.

La celebració del Congrés federal a València li permetrà tindre més influència per a plantejar les propostes federalistes que defensa com a president i com a secretari general del PSPV?

Més enllà d’on se celebre el congrés, Espanya necessita actualitzar-se, modernitzar-se, aterrar definitivament en un estat de les autonomies federalitzant. Crec que això seria bo per al conjunt del país i allà on estiga plantejaré el que crec que és millor per a la Comunitat Valenciana i per a Espanya. Al marge d’això, crec que el PSOE, descentralitzant, el Congrés fa una aposta per una Espanya compartida, per una Espanya que suma, per una Espanya no centralitzada, que té poc a veure amb la realitat d’Espanya.

En els congressos del PSOE les proclames federalistes han sigut tradicionalment molt vagues, molt genèriques. Vostés plantegen que es concreten amb temes com la desconcentració d’institucions, el paper del Senat, però també amb una concepció territorial de les tensions que hi ha a Espanya.

És una qüestió complexa que no es veu igual en les diferents nacionalitats i regions. Però hi ha un concepte que està ancorat al plantejament fundacional del PSOE: adaptar-se a la realitat d’Espanya. I la realitat d’Espanya és plural. Hi ha moments en què es desdibuixa la mateixa realitat constitucional, i hi ha partits polítics que es defineixen com a constitucionalistes que han oblidat que la Constitució parla de nacionalitats i regions. És una realitat que no està bastant aterrada en l’arquitectura institucional. El que diem és que cal posar en marxa un procés que done més fortalesa i cohesió al país, i per fer-ho cal instrumentar processos federals. Per a millorar, cooperar i buscar sintonia entre institucions es necessiten uns processos determinats. El que li falta a l’estat de les autonomies és que el Senat siga una cambra territorial, que les conferències de presidents s’institucionalitzen, que hi haja una desconcentració de les institucions, que les llengües espanyoles diferents del castellà tinguen la dimensió que hagen de tindre. Tot això és un exercici de responsabilitat col·lectiva per a afermar el projecte d’una Espanya possible, d’una Espanya real.

Aprofitant la seua presència en els actes del 12 d’octubre, ha pogut mesurar el pols a altres presidents autonòmics en aquesta qüestió?

En aquest moment és obvi que hi ha posicions molt diferents. El que jo demane és que es puguen obrir els debats. És increïble la intolerància que hi ha en algunes elits centralistes al debat. No és que no estiguen d’acord, és que no volen que hi haja debat. Han vist com han reaccionat alguns sectors de Madrid respecte d’un plantejament de desconcentració d’institucions de l’Estat? Aquesta patrimonialització de l’Estat per part d’algunes elits centralistes és una qüestió d’una intolerància, una arrogància i una supèrbia difícil de comprendre. On està escrit que tot ha d’estar centralitzat a Madrid?

En concret, la dreta madrilenya sembla haver agafat aquesta proposta com un afront al sentiment nacional. La dreta madrilenya està patrimonialitzant el concepte d’Espanya?

Alguns sectors és evident que pensen que Espanya és Madrid i Madrid és Espanya, i la resta, no se sap.

Com a president ha tingut contactes i reunions, per exemple, amb el president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, i amb el president de la Junta d’Andalusia, Juan Manuel Moreno Bonilla, amb qui fins i tot ha signat un pacte pel finançament autonòmic. És possible conciliar aquestes dues realitats? Hi ha una via per a encaixar-ho?

Hauria de ser possible, cal que ho siga. L’única manera de crear una Espanya robusta, forta, és crear una Espanya compartida, amb diferents mirades. Serà sempre així. Ací en el Palau de la Generalitat s’observa clarament que la nostra història prové de mirades diverses i això és el que cal harmonitzar, no des de l’homogeneïtzació, sinó des de la diversitat. Es pot ser espanyol i valencià, espanyol i català, espanyol i andalús, i tindre diferents perspectives, però es tracta de buscar punts de trobada; ponts, no murs. No fronteritzar més, no fer-se incompatible amb els del costat. Si el que es pretén és una hegemonia centralista cultural determinada, s’acaba generant unes tensions que no haurien de ser lògiques en un Estat que constitucionalment es reconeix com un Estat de nacionalitats i regions. Des d’aquesta perspectiva és des d’on crec que cal abordar aquesta qüestió. Cal parlar per sumar i despartiditzar les institucions, crec que és molt important que puguem parlar els presidents autonòmics. Què importa que siguen d’un partit o un altre! Cada representant defensa una institució; jo em sent president de tots els valencians i valencianes, no sols dels que m’han votat o m’han donat suport en el parlament. És lògic que les institucions s’alliberen d’aquesta vampirització dels partits polítics. Ha de produir-se un debat obert, un debat d’intentar empatitzar, de buscar punts de trobada i de mirar en l’altre les possibilitats i les seues raons, no estar en aquest confort ideològic que fa que allò que vinga de l’altra banda no m’interesse.

Precisament els grans debats com el canvi climàtic, el finançament, la desconcentració de les institucions i les infraestructures, la reforma del Senat, requereixen una majoria molt àmplia tant territorial com en les cambres parlamentàries per a afrontar-se. Amb Catalunya sense voler asseure’s a les taules multilaterals, Madrid fent oposició i el PP bloquejant la renovació dels organismes constitucionals, és optimista?

Jo, en general, soc optimista. En aquesta qüestió, la veritat és que és difícil. Crec que en algun moment determinat un partit que diu ser de govern actue com un partit de govern. Perquè, si no pacta res ni vol acordar res, és un partit que no té gens de govern i se situa en les antípodes d’un partit seriós, rigorós, o de tindre un sentit d’Estat, estiga en la posició en què els ciutadans l’han posat a cada moment. Fins ara el que està produint-se és una anomalia democràtica d’una gran dimensió. No voler acordar el Consell del Poder Judicial o el Tribunal Constitucional, que està prenent decisions molt importants i no es vol renovar; aquest bloqueig té una repercussió en la vida política enorme. I que hi haja un partit que estiga dinamitant els ponts democràtics és molt preocupant.

Aquests moviments entre dirigents autonòmics busquen desbloquejar la situació des d’un altre pla?

Crec que necessitem crear una atmosfera favorable al pacte. M’agrada molt Amos Oz, que diu que no hi ha pactes feliços. I és veritat, perquè els pactes sempre parteixen de cessions i del crit de traïdor. Però també, crec que era Javier Cercas qui ho deia, els traïdors són necessaris per a avançar.

Però ha d’haver-hi un motor per als pactes. Concretament, el tema que acosta els governs valencià i andalús és el del finançament autonòmic. El Govern central haurà de posar damunt la taula aquesta qüestió; en teoria al novembre. Què creu que passarà?

El Govern té la seua responsabilitat i ha de presentar un esquema general. Hi ha una corresponsabilitat de les comunitats autònomes, que són un actor fonamental, i dels grups del Congrés, que l’han d’aprovar. Correspon al Govern portar la iniciativa, però sabent que finalment, si no hi ha un gran acord, serà molt difícil. No hi ha majories absolutes en aquest moment i és una conversa que cal mantindre permanentment per buscar punts de trobada. Ací rau aquesta doble dinàmica: la territorial i la ideològica. Si el primer partit de l’oposició, que és fonamental per a aquest acord, contínua amb la mateixa apologia de la destrucció, no hi haurà acord. Si canvia de posició i s’acosta als interessos reals dels andalusos, castellanomanxecs, castellanolleonesos o valencians, intentarà arribar a un acord. Perquè del que parlem quan parlem de finançament és del manteniment, l’enfortiment i el desenvolupament de l’estat del benestar. El 80% de la despesa social, la inversió que fem, està en les comunitats autònomes. Cal buscar una via d’acord que supere la situació actual, que és molt negativa per a les comunitats autònomes. Tot el sistema autonòmic té un problema d’insuficiència financera per a fer front al manteniment de l’estat del benestar, però dins d’aquesta situació general hi ha comunitats autònomes que estem pitjor. Ens ha costat molt, però els valencians ho hem visibilitzat. L’altre dia, alguns presidents autonòmics importants de PP afirmaven que la Comunitat Valenciana era la pitjor finançada.

En el PSOE també es donen aquestes discrepàncies. Quan vosté va signar l’acord amb el seu homòleg andalús, als presidents de Castella-la Manxa i Aragó no els va fer molta gràcia. En el congrés federal del PSOE es buscarà una posició unànime?

Crec que cal buscar una posició tan harmònica com siga possible. Cadascú té dret a defensar els seus interessos, però la confiança federal és defensar els interessos propis, defensar un interés global i entendre els altres. Sobre la base d’això, s’ha d’articular una conversa que done resultats. Aquesta qüestió té una part d’identitarisme que cal obviar en la mesura que siga possible. Al final, tot és mesurable, avaluable, i podem veure que en aquest principi de població ajustada cal veure quines coses cal ajustar. La insularitat, per exemple, la despoblació, l’envelliment, l’atur, la renda per capita. El que ha passat ací és que, després d’un temps, de 40 anys d’Estat autonòmic, es veu l’evolució de la renda per capita per comunitats autònomes. I a part dels condicionants que puguen ser derivats de la pròpia acció de cada comunitat autònoma, es veu clarament que l’ascensor territorial s’ha paralitzat. Hi ha una comunitat autònoma que funciona com una gran aspiradora, mentre que altres, fins i tot més desenvolupades en el passat, estan veient-se afectades.

Parlem de Madrid.

No sé, és mirar-ho. Però a la Comunitat Valenciana, malgrat la capacitat de generar treball, tenim un problema: 12 punts menys de renda per capita.

Les desigualtats es van superposant. Per això la proposta d’harmonització fiscal i d’altres mesures correctores?

Efectivament. Hi ha una qüestió evident: hi ha una onada favorable al món a posar fre a la desigualtat enorme que hi ha. Si Joe Biden, si l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics), estan llançant aquest sòl del 15% per a l’impost sobre societats, crec que és lògic que a Espanya, si hi ha unitat de mercat, hi haja unitat fiscal, pel que fa a la deslocalització. Això no vol dir que no puga haver-hi corresponsabilitat fiscal, que n’ha d’haver-hi, en un marc determinat, no en un en què no pugues competir. Si no, es produeixen aquestes situacions tan absurdes que es produeixen a Espanya. N’hi ha molts que estan en la sacrosanta unitat d’Espanya, menys en la qüestió fiscal.