La portada de mañana
Acceder
La subida del SMI reduce al mínimo histórico los hogares con menos de mil euros
La inmigración, asignatura pendiente del Gobierno
La paradoja de un verano sin pandemia pero con COVID
Sobre este blog

Aproximacions als escriptors valencians en el seus refugis creatius de la ma de Martí Domínguez i Jesús Císcar.

Laberint Baixauli

"Hi ha en la mirada de Manuel Baixauli una certa melancolia".

“Tu ets el teu propi experiment!”, resa una de les sentències d’un dels quadres de Manuel Baixauli. Li pregunte com va el seu experiment i l’escriptor s’arronsa d’esquenes i somriu: “Ui! Si ho sabera no seria divertit”. Baixauli escriu en els seus quadres sentències d’escriptors estimats que acompanya amb la seua imatgeria retorta i angulosa, flamígera. Les paraules sempre han estat presents en la seua obra pictòrica, i ara és a l’inrevés, els seus dibuixos apareixen en els seus llibres. “No trobes que és una mica anacrònic pintar?”, em pregunta de sobte. Hi ha en la seua mirada una certa melancolia, com si sobre ell descansara un pes existencial especialment feixuc. “Vull dir, quin sentit té pintar un quadre perquè decore el menjador d’un saló burgés? Si almenys fos per a un museu...”. Li dic que, si més no, un dels sentits que té és guanyar-se la vida, i de vegades molt bé. Em mira des de les ulleres de pasta, i me n’adone que les seues patilles fan un angle a mitja galta, i es dirigeixen en punta cap a les comissures de la boca. “Potser sí... Però el llibre té l’avantatge que és un producte popular. No es té la possessió de l’obra...!”.

Podríem estar discutint aquesta qüestió indefinidament. Es poden fer serigrafies, però no és el mateix, és clar. Parlem en una cambra del taller del pintor, on Baixauli escriu en una tauleta menuda, vora una estufeta elèctrica, ara apagada. La gelor és intensa i l’ambient espartà. Hi regna un silenci gebrat, cristal·lí. “Em pose eixa bata blava, a veure si se m’apega alguna cosa de Fuster!”, diu rient, recordant la imatge icònica del misantrop de Sueca, en bata i plantofes. I afig: “Vinc ací perquè a casa la meua dona no em vol tindre al costat... Ella necessita tot l’espai per a compondre música”. Isabel Manyes és professora de composició musical al conservatori de Catarroja i autora de nombroses peces musicals. Es fa un silenci. Aleshores Jesús li pregunta en quin espai li va fer Francesc Vera la fotografia que apareixia a La Vanguardia fa uns dies, i Baixauli el mira sorprès. Julià Guillamon ressenyava el teu darrer llibre, li explica el fotògraf. “Ah, no ho sé... No l’he llegida... En general no llig els crítics. No m’atrauen gens. Es fixen en unes coses! Que si a aquest personatge li manca no sé què...”. De fet Guillamon en la crítica indicava que els seus pares tenien una botiga d’electrodomèstics. “Veus! Quines coses conten... Sí, es deia El bazar del hogar! I a quin sant explica això?”.

Baixauli acaba de publicar la novel·la Ignot, on un dibuixant de nom Mateu (l’alter ego seu) il·lustra els textos d’un escriptor frustrat. “La idea la vaig tindre un dia que em vaig trobar al Perellonet amb un vell amic que volia ser escriptor, i que de jove apuntava maneres... Em va colpir molt veure’l tan derrotat i alcoholitzat, era la imatge exacta del fracassat”. Li pregunte si la bibliotecària que hi apareix, amb la qual el protagonista té un afer, també és real. “Sí, és clar: si tens la persona feta, per a què te l’has d’inventar?”. En realitat, Baixauli no defuig aquestes versemblances, de vegades molt explícites. En L’home manuscrit apareix un personatge enquimerat, que escriu al fons d’un pou (metafòricament parlant), que és un clar homenatge al seu veí Josep Palàcios. “Al principi, Palàcios recomanava el meu llibre a tothom... Se sabia fins i tot de memòria el fragment on ell hi apareix! Fins que el llibre va tindre èxit. Massa èxit, a parer seu! I es va emprenyar amb mi... I ens hem distanciat”.

I, sens dubte, L’home manuscrit fou un èxit aclaparador, amb un bon reguitzell de premis de la crítica. La crònica de la gestació d’aquell escriptor exigent, que busca crear i transcendir, fer literatura, des de la més indoblegable perseverança, va encisar els lectors. En Ignot, Baixauli regressa a aquest terreny dels processos interns que guien la creació, en un text laberíntic on tots els personatges que hi apareixen tenen alguna cosa d’extravagant i insòlit. Com ara un mecenes que es dedica a compondre un gran diccionari de genis desconeguts. Tot allò amanit amb reflexions sobre l’art de crear: “Per què una obra com Inventary enlluerna des de la primera pàgina, com un foc incandescent, i per què una altra obra del mateix autor, escrita amb estil semblant, més madur, amb menys ingenuïtats, és cendra humida? Vet ací el gran misteri de la literatura i de l’art”. Li pregunte el perquè, si coneix la raó d’aquell gran misteri. “Perquè la literatura en aquest país recorda a la llar del foc... Molt de foc i poca brasa. Els crítics i els mitjans busquen cada any un autor revelació. Però què poca gent queda desprès! Volen sempre sang nova, refrescant. Veus mai sentides! Però, que pocs que es consoliden!”.

El llibre està molt ben editat per Periscopi, una editorial que està fent molt bona tasca literària, amb una important aposta en la traducció de textos estrangers. En la portada hi apareixen uns escarabats: “La idea la vaig tindre arran d’un conte que vaig escriure per a la revista Mètode”. Un conte per a una secció de la revista titulada Escriptors ciènciaferits i on un escarabat era el pinyol de la trama. “Ara l’he aprofitat per a la novel·la... Jo faig com Bach, ho recicle tot!”. I en efecte, a Ignot hi ha molta metaliteratura, molt de joc d’espills, moltes referències a autors i compositors; en molts aspectes és un llibre de llibres que mostra l’univers baixaulià.

Vull saber si es sent ben tractat a Barcelona. Enric Sòria, en una entrevista de Lourdes Toledo publicada en aquestes pàgines, indicava que els escriptors valencians eren invisibles a la ciutat de comtal. “A mi em passa potser tot el contrari... És ací, a la meua terra, on em trobe del tot oblidat”. Recorde que en la porta d’entrada hi ha un rètol que anuncia el seu taller, en aquests termes: “L’Exili. M. Baixauli. Pintor”. “I tant, visc un exili interior... Aquest estudi es troba del tot aïllat de l’exterior, del que puga passar al món”.

Faig una mirada per l’estudi. Hi ha l’inesgotable Alcover-Moll, la Flexió Verbal de Valor, uns pocs llibres, poca cosa més. Sobre una paret, una mà modelada, envernissada de verd. “És la mà del meu avi, que era cadirer, arreglava cadires de bova...”. Són uns dits retorts i prims, com arrels d’arbre. “Quan ve alguna escola, produeix una gran impressió als xiquets... Els dic que és de veritat!”. Sembla una mà amoixamada, amb una certa retirada a la de sant Vicent màrtir, que es conserva a la catedral de València. Baixauli escriu de matí, perquè per les vesprades fa classes a l’Escola Escola d’Art Municipal de Sueca. “M’agradaria tindre més temps per a crear. Dedicar-me a escriure exclusivament. Perquè tinc moltes idees... Estic decebut amb el govern valencià. Quina poca gestió cultural que fan. Ni ajuden als clubs de lectura, ni als escriptors. Nosaltres depenem per complet de la Institució de les Lletres Catalanes... Per no parlar d’À Punt, amb aquell to paternalista que empren, que et tracten com si fores una criatura”. Baixauli camina per una estança contigua, on hi exposa alguns dels seus quadres. “Aquest porte trenta anys pintant-lo”, li explica a Jesús. Llig una sentència que hi és al centre de la composició: “El temps no és un tram recte, més aviat és un laberint...”.

Jesús li demana fotografiar-lo junt amb la seua biblioteca, que es troba al seu domicili del carrer de sant Josep. Fem via cap allà. Baixauli viu paret amb paret amb la casa de Joan Fuster, ara transformada en museu. Diu, fent-me l’ullet: “Mai no podré ser l’escriptor més important del meu carrer!”. Li pregunte si la figura del Mestre que apareix a Ignot és Fuster. “No, no... I em molesta que es pense en ell. En realitat, és un transsumpte de Michel Houellebecq! S’assembla més al personatge, rebregat i rònec”. Entrem en sa casa, modernista, amb belles portes de mobila vella, i amb quadres seus ací i allà. Un d’ells amb Isabel al piano. També hi ha un parell del seu admirat Enric Banyuls, un pintor de Corbera que va infantar obres tota la vida i mai no va exposar quasi res, com si es tractara d’un personatge baixaulià. “Aquest altre quadre també té una sentència divertida: ‘No tingues pressa no pergues el temps’”. I posa per a Jesús davant de la llibreria, una mica cohibit.

Aleshores li pregunte si haguera de triar un llibre quin salvaria, per tal de fer, posem per cas, la Biblioteca Universal dels Llibres Fracassats. Contesta sense dubtar-ho: “La Bíblia”.

Sobre este blog

Aproximacions als escriptors valencians en el seus refugis creatius de la ma de Martí Domínguez i Jesús Císcar.

    Autores

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats