eldiario.es

9

Enric Sòria: “Des de Barcelona València no es percep i punt”

“Em sap greu ser crític amb Barcelona des d’ací mateixa, però des de Barcelona Valencia no es percep i punt. De fet, Barcelona és acollidora amb els que viuen i treballen a Barcelona, però no et valoren fins que no vius aquí”

“Rar seria que en la meua obra no es percebera la semblança o continuïtat entre la prosa i la poesia. Ara bé, hi ha una diferència entre els dos gèneres: la poesia ve quan vol, en canvi, en la prosa manes tu, o almenys, hi manes més”.

“El que més m’agradaria en la meua escriptura és aconseguir ser clar i dir alguna cosa d’una certa validesa. El món és complex, però no necessàriament l’escriptura ho ha de ser i jo no desitjaria afegir confusió perquè l’escriptura de vegades pot ajudar a aclarir-lo. Hi ha qui fa una exploració de la tenebra i desitja reflectir la condició tenebrosa en la seua escriptura, i ho entenc, però no hi participe”.

Enric Sòria és, ara per ara, un dels escriptors valencians més sòlids amb una obra de total actualitat.

Enric Sòria és, ara per ara, un dels escriptors valencians més sòlids amb una obra de total actualitat. Pere Virgili

Arribe a la porta de la cafeteria de la Plaça de Catalunya on hem quedat a l’hora acordada, però Enric Sòria m’ha guanyat. Em distingeix des de taula on seu, ja amb l’esmorzar al davant, i s’alça per a venir a saludar-me. Gran com és, el veig a la primera. Han passat molts anys des que coincidíem en tertúlies i lectures de poemes al cafè Lisboa o al cafè Malva-rosa de València, però m’alegra comprovar que manté encara aquest aire de xicot valencià ben plantat i de bona salut, cosa que confirme en observar amb quina determinació i goig es cruspeix la xocolata espessa amb xurros que ha demanat per a esmorzar.

Com que m’havia dit que aquell mateix matí aniria a fer-se una analítica ben d’hora, em crec que està compensant, però no, em confessa que no hi ha anat, que ho deixa per a un altre dia. I ho diu amb un posat tan irònic que no podem parar de riure. És clar, també Enric Sòria practica la procastination quan li convé. En tot cas, no hi ha dubte que té estómac perquè jo, prou més jove, a penes si m’atrevisc en aquest matí gèlid a prendre un chai ben calent, a veure si m’entona el cos per a l’ocasió.

Enric Sòria (Oliva, 1958) és d’aquests homes que tenen cara de xiquet entremaliat in aeternum, una cara redona i tranquil·la, amb uns ulls petits que espurnegen curiositat i vida. En la coberta del seu dietari La lentitud del mar, ix somrient amb una gavardina beix de detectiu privat que obeeix el vent. Així és com jo el recorde dels seus anys a València, abrigat a l’hivern amb una gavardina, discret i un tant seriós, atent i distret alhora, però d’un humor exquisit, una mena de sornegueria valenciana, no debades és un home de la Safor, que el du a amollar durant la conversa bombetes inofensives que esclaten amb gràcia i encert. Ara, molts anys després d’haver-lo tractat a València, el retrobe a Barcelona, on viu des de fa més de vint anys i on ja ens vam creuar ara fa uns mesos, però avui amb més temps per a mirar enrere, en el temps i en els llibres.

Enric Sòria va estudiar Història a la Universitat de València, però les seues inclinacions i tries personals el van dur ben d’hora cap al periodisme i la literatura, com a gran lector, poeta, periodista i assagista, quasi res. Entre 1985 i 1988 va ser cap de redacció de cultura en el setmanari El Temps i el 1989 va passar a formar part de l’equip de correctors i traductors de la Diputació de València, on hi havia en aquell moment Vicent Berenguer i Carles Palanca, entre altres. En aquell despatx de grans dimensions -que jo visitava de tant en tant- s’ajuntaren durant uns anys un parell de veus poètiques relacionades, a més, amb el món de l’edició i de la traducció, i evidentment, amb les tertúlies de poesia dels cafès més sonats de la ciutat. A partir del 1998 s’hi incorporarien dos poetes més, Marc Granell i Eduard Verger. Imagine com de curioses haurien de ser les converses als molts esmorzars que degueren compartir Sòria i Berenguer. Converses que, sense dubte, van trobar a faltar mútuament tots dos quan l’Enric va marxar a Barcelona el 1997.

Somni, fugida o oportunitat, el cas és que Enric Sòria va plegar de València i va anar a viure i treballar a la Ciutat Comtal. Allà fou redactor i cap d’Opinió del diari Avui, feina que va deixar en 2001, tot just quan començava a exercir com a professor en la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull. Fa classes  al Departament d'Humanitats, on s’apleguen alumnes de periodisme, publicitat i audiovisuals, una mena de seminaris de lectoescriptura, matisa Enric.

Sòria du a les seues esquenes centenars d’articles escrits on tracta de llibres, cinema, música, cultura i art en general. A València va ser durant anys un referent de reflexió cultural en diaris com Levante i l’edició valenciana d’El País, quan existia. Tot allò ja forma part de les hemeroteques, per desgràcia. Després, a Barcelona durant un temps va escriure crítica literària a l’Avui i actualment, de tant en tant, publica uns articles altament recomanables en la revista L’Avenç. La seua mirada assossegada i enriquida per tantes lectures, pel·lícules, obres de teatre i viatges escollits, el du sovint a crear peces úniques, màgiques, belles, les quals demostren que la crítica literària és en ella mateixa un gènere -força exigent- que cal tenir molt en compte. Potser és per això, per tanta vida llegida i escrita, que m’intimida una mica aquesta entrevista, i quan li ho dic, una mica mig en broma, Enric projecta un: “dona, jo no em menge ningú”. Llavors, qualsevol núvol que pogués haver-hi es dispersa i es crea, entre una mica de comicitat, aquest espai i clima de confiança que ajuda la conversa a fluir amb trellat i gràcia. 

Alguns dels articles i dels millors textos assagístics d’Enric es poden llegir en Sermonari laic (1994), Incitacions (1997, reeditat el 2012 per la Universitat de València) i també en les hemeroteques, tot i que gran part de les reflexions de l’escriptor d’Oliva sobre la literatura, la cultura i la vida en si mateixa, són directament la matèria primera que nodreix els seus assaigs: L'espill de Janus (2000), Cartes de prop (2006)  o Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana (2010) i els seus dietaris: Mentre parlem: fragments d'un diari iniciàtic (1990), que afortunadament i encertada va reeditar en una versió íntegra i revisada Publicacions de la Universitat de València el 2013, i La lentitud del mar (Dietari 1989-1996), tots dos premiats amb el Premi Crítica Serra d’Or de dietari.

Lector en unes quantes llengües, en especial alemany, va traduir juntament amb Heike van Lawick, La metamorfosi (1989) de Franz Kafka i Confessions d'un opiòman anglès (1995) de Thomas de Quincey. Alhora que la seua obra també ha estat traduïda a diverses llengües. Enguany l’editorial Proa ha publicat en la col·lecció l’Ossa Menor una antologia de la poesia d’Enric Sòria feta per ell mateix. És Sòria qui ha triat d’entre els seus cinc llibres de poemes aquells versos que ell considerava que més i millor condensaven la seua poesia i que valia la pena tornar a traure a passejar.  Raó, no li’n faltava. Perquè Sòria és un poeta molt considerable.

No exagere gens si dic que Enric Sòria és una de les aportacions valencianes més valuoses, de més força i prestigi de les darreres dècades a la literatura catalana. En part per això, des d'abril de 2016 dirigeix la Biblioteca d’Autors Valencians de la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d'Estudis i d'Investigació, i és una sort recuperar-lo a estones cap a València, tanta sort com avui poder conversar amb ell.

El seu dietari Mentreparlem transcorre al llarg de cinc anys (entre 1979 i 1984) i La lentitud del mar s’estén durant vuit anys (comença l’abril de 1989 i acaba l’abril de 1997). Em fa l’efecte que vosté escriu dietaris de cocció lenta, ¿no és així? En tot cas, ¿quan sap o sent Enric Sòria que és hora de posar-li fi a un dietari?

És difícil de dir quan m’adone que el dietari s’ha acabat. Els dos finals dels meus dietaris van coincidir amb el fet que vaig tornar a escriure en premsa, primer en El Temps i després en l’Avui, i la premsa i l’escriptura d’un dietari són contraindicats perquè motes reflexions que fas i escrius en el dietari, treballant en premsa ja ho dius i seria repetitiu. La premsa xucla allò que escriuries en el dietari i hi col·lideix. També va coincidir, sobretot en el cas de La lentitud del mar, amb un canvi de vida important, venir a viure a Barcelona, canviar de feina, fer noves relacions i amistats. Mentreparlem era més un dietari d’escriptor que no pot escriure enlloc, d’aspirant a escriptor, perquè tret d’un llibre de poemes, jo no era ningú en aquell moment i no trobava on escriure. Així que era un quadern de provatures i va desaparèixer, el vaig acabar vull dir, en entrar en el circuit del periodisme i fer un canvi de vida.

¿Eren els anys en què hi havia a la redacció d’El Temps els periodistes Miquel Alberola i Ismael Sanz, veritat?

Sí, l’estimat Ismael, ara en el record. En aquella redacció d’El Temps escrivíem sense parar, cinquanta pàgines al mes.

¿I sense ordinadors?

Per descomptat! Eren encara temps de màquines d’escriure i quasi puc dir que teníem una relació d’amor-odi amb la màquina d’escriure. Ja veus, el pitjor que et pot passar a la vida és que els teus desitjos es complisquen –ironia en acció– i en aquell moment escrivia...I molt!

¿I abans d’estrenar-se com a periodista, què havia fet vosté?

Doncs havia treballat com a professor de valencià, com a corrector, i com a assessor de l’assessor de Cultura de Gandia, que sabia prou d’art, però en qüestió de literatura i altres aspectes li venia bé una ajuda, per dir-ho així. També de tant en tant ajudava mon pare en el camp, jo m’he criat entre el poble, Oliva, i Madrid, per això sempre m’he mogut bé pels dos ambients, el del poble i el de la ciutat gran.

Però vostè va estudiar Història...

Sí, i sempre m’ha agradat la història, pense que llegir història et dóna una perspectiva de la vida, però el cas és que no vaig treballar mai com a professor d’història.

Enguany l’editorial Proa ha publicat en la col·lecció L’Ossa Menor una antologia de la poesia d’Enric Sòria.

Enguany l’editorial Proa ha publicat en la col·lecció L’Ossa Menor una antologia de la poesia d’Enric Sòria. Pere Virgili

Acaba Mentre parlem amb la frase de Borges, «Que otros se jacten de las páginas que han escrito. A mí me enorgullecen las que he leído» i comença La lentitud del mar dient: «Torne a voler escriure». ¿Què va passar, doncs, entre el final d’un dietari i l’inici de l’altre, lectures, reflexió, simplement vida?

Sembla una boutade, i en part ho és, però ho he dit sovint, que a mi allò que més m’hauria agradat és ser lector. Llegir m’interessa, m’excita, gaudisc llegint, em fa feliç. El que deia Fuster: “Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”. Però clar, l’ofici de llegir no es paga bé. Si no, ho hauria tingut clar, llegir. I clar, dic “Torne a voler escriure” perquè l’experiència com a periodista en El Temps va ser esgotadora, i escrivint així deformes l’estil, obris la mà i ho dones tot per bo. Reconec que m’ho vaig passar molt bé, però m’havia quedat en blanc. I em va costar tornar a tindre ganes d’escriure, fam d’escriure. Saps? [i fa una pausa durant la qual puc alçar la mirada i buscar-ne la seua, ben profunda] pense que també has de fer vacances dins de l’escriptura. Si no, pot arribar a ser obsessiu. Hi ha alguns grafòmans i grafòmanes que saben escriure i això no els degrada l’escriptura. Hi ha gent ràpida i hàbil, veloç i consistent, capaç de sostenir un ritme.

Però aquests són els menys, senyor Sòria.

Sí, és clar. En la majoria de casos els grafòmans al final perden estil i es reiteren i ho donen tot per bo. I hi ha gent que abarateix l’escriptura per tal de sostenir el ritme de producció.

Sí perquè, a més, després de l’escriptura ve la revisió.

El procés de revisió ha de ser lent perquè tot no val i la revisió en l’escriptura és importantíssima. Per no parlar de les presses editorials respecte a les traduccions i la correcció dels originals. La traducció és una feina molt dura i difícil de fer que, tot i que ha millorat i s’ha professionalitzat, continua sent mal pagada. Si una traducció no està ben feta, quasi que es pot llençar el llibre a les escombraries.

Vosté va marxar de València cap a Barcelona el 1997, durant els anys més durs del zaplanisme. ¿Va ser una necessitat personal, una oportunitat professional, tot plegat?

Em van fer una oferta de treball a la qual no podia dir que no i també és cert que estava molt a disgust treballant a la Diputació de València a causa dels canvis polítics i els canvis en la direcció de la institució. No era res en concret, no va ser el cas que em tractaren malament, els càrrecs eren correctes, però en un despatx de normalització lingüística amb el Partit Popular governant no teníem massa feina.

¿Va ser fàcil plegar?

No, em va costar. Jo sóc molt de València, però era una oportunitat que no podia rebutjar.

¿Se n’ha enyorat, de València, tots aquests anys?

De València, me n’he enyorat molt. És la meua ciutat i jo hi vivia bé, tenia i  mantinc encara molts bons amics valencians. Ací, a Barcelona, he treballat a gust, he fet coses que volia fer i també he fet amics, i puc dir que Barcelona en aquest sentit és molt acollidora. En general, hi ha un respecte per la gent que treballa en el món de la cultura, pels escriptors, que a València no es percep tant, tret del nostre cercle on et meneges entre amics, altres escriptors i lectors. Ara bé, Barcelona és acollidora amb els que viuen a Barcelona, punt.

És que els d’Oliva (Olivo, quan ho pronuncien vostés) es fan a tot i amb tothom.

És que els d’Oliva som tremendos [riu i mentre riu els ulls se li fan petits i brillants]. Com deia abans, jo ja tenia l’experiència de la gran ciutat assimilada. Quan vaig anar a estudiar a València de ben jove buscava l’anonimat, la llibertat que representava la ciutat, i la desitjava. Pensava que podia fer el que volia, hi havia una oferta cultural superior i més variada que al poble. Hi trobava molts incentius. Era una obertura per a mi.

I ja que ens situem a València, parlem dels valencians. Potser els valencians vam pagar una penitència duríssima -vint anys de govern del PP- per un pecat un poc indefinit. ¿Quin pot haver estat el nostre pecat, senyor Sòria?

El nostre principal pecat no és un error ancestral, és que ens hem equivocat de península. A Itàlia, els valencians hauríem sigut uns ciutadans moderats, uns italians  amb una màfia discreta i un nivell de corrupció suau, artistes, fallers. En general, una cosa aseada i normal. [A hores d’ara se’ns fa difícil contenir la riallada]. Ara bé, en un país on es passen el dia resant el rosari, els valencians som rarets. A part d’això, no crec que hem comés cap altre pecat greu, simplement hem intentat dissimular la nostra condició. Durant un temps hem mostrat cap a fora una imatge nostra vulgar i caricaturitzada que ja existia i que el PP ha reforçat, però ser valencià no és una caricatura, i això fa mal, genera autoodi, menyspreu i coses molt rares envers la nostra pròpia manera de ser.

Em demane com es veia i percebia València des de Barcelona en aquells anys, i com es veu ara, amb al canvi polític.

Em sap greu ser crític amb Barcelona des d’ací mateix, però des de Barcelona Valencia no es percep i punt. Ací tenen els seus problemes, les seues dinàmiques i no hi pensen massa. La literatura valenciana hi arriba poc i la cultura valenciana es coneix poc. No és que hi siguen refractaris, és que estan en altres assumptes. Però els agrada que a València i a les Illes es parle la mateixa llengua, de fet, els mallorquins que viuen a Barcelona, els tenen en compte, però perquè viuen ací. En aquest sentit, són acollidors amb tu si vius ací i saps fer alguna cosa, és igual d’on sigues.

Tenia raó, doncs, l’escriptor de Sueca Xavier Serra quan en una entrevista que li vaig fer ara fa un any reflexionava molt críticament sobre la falta d’un espai cultural català  fluït d’anada i tornada entre els País Valencià i Catalunya.

Directament no existeix aquest espai cultural. Hem de desitjar que un dia existisca, però caldria un canvi de mentalitat en les dues direccions. Però sobretot un canvi d’actitud des de Barcelona. En el món del llibre en la nostra llengua, les editorials catalanes són més potents i estan més consolidades, i ací el català està més present. I és normal que els escriptors i escriptores valencianes miren cap a Catalunya a veure si hi tenen lectors.

El meliquisme de Barcelona, però, és exagerat, i no tenen gens en compte allò que succeeix al seu voltant, fins i tot allò que passa a Lleida o Tarragona. No tant amb Girona, Girona ha aconseguit imposar-se a aquesta zona d’ombra. I clar, aquest panorama és molt reduccionista. Imagina que la cultura espanyola fos només el que es fa a Madrid, i no a Andalusia,  Saragossa,  Mèxic, o Argentina. Seria un empobriment.

Sòria ha triat per a l’antologia de Proa aquells versos que ell considerava que més i millor condensaven la seua poesia d’entre els seus cinc llibres de poemes i que valia la pena tornar a traure a passejar.

Sòria ha triat per a l’antologia de Proa aquells versos que ell considerava que més i millor condensaven la seua poesia d’entre els seus cinc llibres de poemes i que valia la pena tornar a traure a passejar. Pere Virgili

Parlem de poesia: ¿com i per què sorgeix l’antologia poètica d’Enric Sòria publicada per Proa?

Ja feia temps que ho volia fer. La vida dels llibres de poesia és curta i escassa i volia fer accessibles alguns poemes que m’agraden i llibres que no es trobaven. Aquesta antologia era una ocasió per a revisar la meua poesia. No vull dir fer-hi una intervenció forta, però com que era molt jove quan ho vaig escriure, revisar-ho en el sentit de tornar-ho a sospesar, a veure si em deia encara alguna cosa. I allò que creia que sí, anava a l’antologia, i així vaig dur el projecte endavant.

Diu Sebastià Alzamora que vosté és “el més civilitzat dels poetes”, i en el pròleg de l’antologia traça un pont entre l’Enric Sòria poeta i assagista. De fet, quan parla de vostè utilitza aquestes paraules: la claredat i la transcendència. Ser clar i transcendent alhora no és poca cosa.

Evidentment, no hi ha dos Enrics Sòria. Sóc un mateix, aquell que escriu poesia i qui escriu assaig i hi ha vasos comunicants entre les dues escriptures. Rar seria que no s’hi percebera la semblança o continuïtat. Ara bé, hi ha una diferència entre els dos gèneres: la poesia ve quan vol, en canvi, en la prosa manes tu o almenys, hi manes més.

Respecte a ser “el més civilitzat dels poetes”, sempre he procurat no traure els peus del poal i comportar-me bé, civilitzadament [riu amb ganes mentre ho diu]. El que més m’agradaria en la meua escriptura és aconseguir ser clar i dir alguna cosa d’una certa validesa. La claredat no és necessàriament una exigència, perquè hi ha escriptors que s’enfronten a coses fosques i les han de reflectir en la seua obra en la seua qualitat. En tot cas, el món és complex, però no necessàriament l’escriptura ha de ser-ho. Jo no desitjaria afegir confusió i crec que l’escriptura de vegades pot ajudar a aclarir el món. Hi ha qui fa una exploració de la tenebra i qui vol reflectir la condició tenebrosa en la seua escriptura, i ho entenc, però no hi participe. En això, tot i que m’agrada molt el Romanticisme, jo pertany a la tradició il·lustrada: fer llum. Per a mi, la funció de l’escriptura és il·luminadora, aclaridora. I per a començar, s’ha d’aclarir i il·luminar a ella mateixa. L’escriptura ha de ser clara, s’ha de fer entendre.

En la poesia és més complicat. Però en els dietaris, per exemple, jo volia ser honest i arribar a dir què pensava sobre cadascú dels temes que hi anava tractant. I això implica dues faenes: d’una banda, primer saber què penses sobre un tema perquè el primer tòpic que et ve a la ment no val, i segon, a veure com ho dius, com ho escrius.

I ací on se la juga Enric Sòria, i tots els escriptors.

Clar, ací és on te la jugues per tal que no siga tot un guirigall i que s’entenga el que dius.

Darrerament estem vivint un auge de la ”literatura del jo”, tot i que a mi m’agrada més dir-li literatura testimonial o autobiogràfica. En tot cas, la literatura catalana compta amb una tradició dietarista important, però potser no tant en quant a memòries o (auto)biografies, i encara menys feta per dones, si comparem, per exemple, amb la tradició anglosaxona. ¿Per què?

En el cas de la literatura nord-americana i la literatura anglesa trobe que, al no ser catòlics i no tenir confessor, l’auto examen o se’l fan ells i elles mateixes o no tenen ningú amb qui fer-lo. Clar que tenen els psiquiatres, però és un terreny ja més delicat. L’auto examen és una tradició més arrelada i acceptada en el món anglosaxó. Com que no hi ha hagut filtres, confessors, ha existit tradicionalment una comunicació directa amb Déu. Tu has de saber què li dius. La qual cosa obliga a observar-se a un mateix amb una certa objectivitat, perquè si no, és exhibicionisme i no té cap sentit. En general, en la tradició cultural i literària anglosaxona hi ha una valoració major de la persona, de l’experiència i de les coses que et passen, la qual cosa és molt alliberadora, perquè parlen amb més llibertat de les seues vides, sense por a poder equivocar-se i dir-ho obertament. És una tradició més favorable a expressar l’experiència humana. Per això s’hi escriuen tantes biografies, mentre ací és un gènere menor. Allà, el que li ha passat i ha fet una persona és important, més que ací, i en les autobiografies menteixen menys, són mes honestos.

Escriu Alzamora també en el pròleg esmentat: “resulta innegable que una bona part de la millor prosa que s’escriu actualment en català ve del País Valencià, i és igualment indubtable que els autors als quals devem aquesta prosa valenciana són, al mateix temps, poetes o bé lectors i/o traductors que mantenen tractes contumaços, i fecunds, amb la poesia”. Em venen al cap ara alguns bons dietaris que he llegit darrerament i que, coincidència o no, estan escrits per poetes i/o traductors: Ramon Ramon, Francesc Parcerisas, Gemma Gorga, Gustau Muñoz, Adam Zagajewski, etc. ¿Què en pensa vosté?

Els poetes solen ser bons prosistes quan s’hi posen perquè la noció i el ritme de la prosa ja no cal que li l’expliquen, i quan s’hi adapten ho fan amb facilitat i la valoració del llenguatge ja la tenen. Pere Rovira, per exemple, és per a mi un dels millors prosistes de la literatura catalana, Sebastià Alzamora també. I a casa nostra, pense ara en Vicent Alonso o en Ramon Guillem, o en el cas de Gustau Muñoz, com a traductor amb molta experiència amb el llenguatge. La qüestió és que quan es posen a escriure prosa l’instrument ja el tenen.

En tot cas, hi ha una bona tradició de dietaris en la literatura catalana. Abans les editorials no volien publicar dietaris, quan jo vaig guanyar el Premi Joanot Martorell de l’Ajuntament de Gandia amb Mentre parlem, Edicions 62 no volia publicar el llibre perquè no se’n refiaven, dels dietaris. En canvi ara se n’escriuen i se’n publiquen més. Hi ha oscil·lacions, anys de millors dietaris, de més o menys, però tot i que interessa poc, en general, els dietaris tenen una tradició consistent i forta en la literatura catalana.

Zagajewski, que vostè esmenta, escriu coses molt fines, escriu molt bé, m’agrada molt, sobretot els seus assaigs, més fins i tot que la seua poesia. És un home que té moltes coses a dir. Els seus poemes no m’entusiasmen tant, o potser és que les traduccions que n’he llegit no m’han arribat. En poesia les traduccions tenen molt a dir. Per exemple, la poeta Wislawa Szymborska, premi Nobel el 1996, la vaig arribar a conèixer en trobar-me poemes seus en una revista en anglés i em van impressionar, potser no m’hauria passat el mateix amb una altra traducció catalana o espanyola.

En tot cas, els gèneres literaris no han de ser excloents, i això ho hem d’aprendre també de la tradició anglosaxona, on els escriptors toquen sovint diversos gèneres. Ací hem tendit més a l’encasellament, però és fals, i poc desitjable. Gabriel Ferrater i Carles Riba escrivien assajos molt bons i Salvador Espriu una narrativa excel·lent. I en la literatura estrangera, hi ha el cas de Thomas Mann, o el novel·lista Thomas Hardy o el mateix James Joyce, que també van escriure poesia. O Nabokov, que era un poeta extraordinari i que es considerava poeta per damunt de tot. De fet, crec recordar que ho conta en Parla memòria on evoca els seus anys de jove quan vivia a Rússia i la seua vida era tranquil·la i feliç, perquè ell venia d’una família rica. En aquells anys de joventut conta que el seu somni era ser el millor poeta rus i convidar els amics a passejar en trineu sobre la neu mentre obrien botelles de xampany. Un ideal de vida que, òbviament, es va trencar. A mi la idea em va agradar molt, això d’anar en trineu obrint xampany. A València què faríem, potser anar de paella amb els amics o tirar coets pels carrers.

Tot i que continua havent-hi pocs dietaris escrits per dones.

Però d’això jo no tinc la culpa [i riu]. Aquest costum de criticar que tenim arrelat en la nostra forma de ser i amb tendència a la xafarderia és una qualitat negativa que s’exerceix sobretot cap a les dones. En general, el personal és més crític amb les dones que amb els homes, i això forma part del masclisme heretat. I en part per això, afegit a l’element de despullament que implica aquesta literatura autobiogràfica, bé siguen memòries o dietaris, crec fa més por a les dones endinsar-se en aquest gènere. Pense que hi ha un punt d’inflexió molt gran després de la II República, època en què moltes dones escrivien i estaven presents en la cultura. Una vegada passada aquella època s’ha tardat molt en redescobrir les dones escriptores. Se les va tapar, silenciar, com si no hagueren existit mai.

I ja que hem esmentat Adam Zagajewski, deia el poeta polonés en una entrevista recent: “la poesia no té un efecte directe en la realitat”, i contava que en dir una vegada en un recital a Cracòvia que la poesia “no canvia res”, diversos espectadors li van recriminar les seues paraules perquè als anys 70, comenta, i gràcies als seus poemes i als d’altres companys, hi va haver gent que es va apuntar a l’oposició al règim. Després d’això conclou: “Potser els poemes no canvien la realitat –l’estructura– però sí que van transformar les ments d’alguns ciutadans”.

La poesia no és una arma, ni “cargada de futuro” ni res, però com qualsevol altra expressió humana que arriba a comunicar un missatge, pot tenir alguna conseqüència, tot i que no sabem quina. Fer-nos companyia en la vida, trasbalsar-nos, canviar-nos la manera de percebre el món, enriquir o no el nostre món. Al capdavall, és el lector qui fa alguna cosa amb el poema. I això ja ho sabia Cervantes i ho diu en el primer pròleg del Quixot quan escriu: “ [...] lector carísimo, que perdones o disimules las faltas que en este mi hijo vieres, que ni eres su pariente ni su amigo, y tienes tu alma en tu cuerpo y tu libre albedrío como el más pintado, y estás en tu casa, donde eres señor della, como el rey de sus alcabales [...].”. Cervantes ja tenia clara l’autoritat del lector sobre el llibre. Doncs el mateix amb el poema, potser que li arribe o no als lectors, que els commoga o no com jo he previst, que hi vegen més o menys coses, o que connecten amb una experiència d’ell o d’ella no prevista per mi.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha