eldiario.es

9
Menú

Per a Ibi: Història i raons del premi internacional al desenvolupament

- PUBLICIDAD -
La sede del Instituto Tecnológico del Juguete (AIJU) en Ibi (Alicante)

La sede del Instituto Tecnológico del Juguete (AIJU) en Ibi (Alicante)

Seria sobre els anys 1975-1977; feia poc que m’havia llicenciat en València i en aquell moment estava donant classe d’economia en el CEU d’Alacant. M’avisà un amic valencià que anava a vindre per Alacant un professor italià que li deien Giorgio Fuà. Jo havia llegit alguna cosa d’ell en tan que m’interessava la temàtica del desenvolupament econòmic, i Fuà tenia coses escrites i referides al desenvolupament econòmic italià. La trobada seria a la Cambra de Comerç d’Alacant, en tan que Fuà venia per donar una conferència sobre desenvolupament en general. I allí estava jo, a l’hora, en objecte d’ensenyar-me una mica més d’allò que m’interessava.

Giorgio Fuà venia de la mà de Fernando Sintes Obrador, home ben conegut en el mon de l’exportació alacantina, en tan que era el responsable durant molt de temps de la secció de comerç exterior de la Cambra d’Alacant. Estava també José Maria Bernabé Maestre, en aquell moment era un estudiós del procés d’industrialització de la sabata de tota la Vall del Vinalopó; després Bernabé fou catedràtic de Geografia de la Universitat de València i assessor de Joan Lerma prou de temps, tan quan estigué de President de la Generalitat, com quan fou ministre en Madrid. I també hi havia un altre acompanyant de Fuà, que venia de Madrid, era Antonio Vázquez Barquero, en aquell moment era un responsable d’algun departament del Ministeri de la Vivenda i Urbanisme, i que s’ha jubilat fa ara un parell d’anys com a catedràtic de l’Autònoma de Madrid en el departament de Desenvolupament Econòmic.

Faig saber tots aquests antecedents perquè en realitat la idea que movia a Fuà a vindre i estar per Alacant era la de conèixer de mà d’experts del perquè del desenvolupament econòmic de determinats territoris. I resultava que alguns pobles de la província d’Alacant podien ser objecte d’anàlisi per conèixer cóm era possible dur endavant un procés de desenvolupament. La tasca concreta de Fuà, encarregada per l’OCDE en aquell moment, era la de descobrir territoris que en Europa estaven en processos de desenvolupament i perquè era allò possible. La seua tasca era com la del buscador de pebrassos, que busca i busca per l’ombria de la serra, fins que troba, però que difícilment sap com i perquè es troben allí els pebrassos.

Tant es així que la conferència que Fuà devia donar en realitat es convertí en un interrogatori per als que hi estàvem en la sala. Què feia que alguns pobles tingueren un desenvolupament i altres no en la província d’Alacant? L’havien passejat per Alcoi, per Xixona, per Elx, per Pedrer-Elda. Havia vist que hi havia un desenvolupament. Però on estava el secret per a que anara endavant el desenvolupament? Perquè hi havia en uns un creixement, com si de pebrassos es tractara, i en altres no hi havia creixement?

En aquell moment una de les respostes que molta gent donava per explicar el desenvolupament econòmic dels pobles d’Alacant era pel caràcter laboriós dels seus habitants, i més en particular, es referien al caràcter dels industrials alacantins que s’entenia per ser gent tirada cap al davant, arriscats, en empenta, i molt comerciants. Tots aquests factors eren el que podia definir-se com el caràcter industrial alacantí, que explicava, segons molta gent, el que sectors com el tèxtil, el torró o la sabata anaren endavant. Tan mateix, pensava jo, una activitat no podia anar avant o no, tan sols pel caràcter, bo o dolent, que pogueren tenir els seus actors  −empresaris i treballadors−. Deurien haver altres raons. Quines podien ser? Certament que Fuà, home sabut i en experiència, captà el que captà, tragué algunes coses clares dels seus passejos per Europa, i en el nostre cas, sobre caràcter  −bo o dolent−  poc anomenà; no així del tipus d’empresa en que es trobà. Convide a la gent interessada a llegir el seu llibre que tracta aquests temes i que es titula Problemes del desenvolupament tardà en Europa.

Justament en aquells mateixos anys −finals dels setanta−  coincidiren en els moments de gran crisi en el joguet; pobles com Ibi, estaven passant pels moments més crítics de la seua història recent. Però, segons l’argument d’abans, no era el caràcter dels empresaris el que feia que un sector tirara endavant? Es que en Ibi no tenien caràcter els empresaris i nio hi havia esperit laboriós? Naturalment que si, que hi havia eixe caràcter; feia temps que Ibi ho havia demostrat muntant tota una indústria i una societat industrial i treballadora. Però resultava que en aquells anys de 1975-1977, allò del caràcter no servia del tot, ja que existint, no explicava el perquè s’estava en crisi o no renaixia l’industria altra vegada.

I havent passat quasi dos generacions, ben pocs se’n recorden ara d’aquells anys de 1975-1977, quan les vagues i els tancaments de fàbriques en Ibi eren pràcticament diàries. Els joves no volen saber d’historietes passades; els grans ja estan la majoria jubilats i per ells son histories d’altre temps. Però per als interessats en l’economia del desenvolupament el tema te molt d’interès, i ens preguntem, cóm es que Ibi avui es un dels pobles més capdavanters industrialment parlant de tota la província? Perquè eixe desenvolupament que ha tingut? Cóm i perquè té els polígons industrials més grans, en relació al numero d’habitants, de tot el País Valencià? Que ha passat per a que en 40 anys haja pegat el bot tan espectacular com ho ha fet? Estes son les preguntes que faria Fuà  −interessat en analitzar i transmetre el perquè del desenvolupament−  si es trobara novament en Alacant.

Curiosament eixes preguntes son les que ara es fa cada dos anys una associació d’economistes europeus i llatinoamericans al si del Premi Internacional de Desenvolupament Local que ha instaurat. Aquesta associació es nomena Associació d’Economistes de Llengües Neollatines i esta formada per economistes llatinoamericans i europeus (italians, francesos, portuguesos i espanyols). L’associació, una vegada que analitza el cóm i el perquè s’ha pogut donar el desenvolupament de cadascú dels candidats, tria aquell que pensa que es el candidat més adequat per explicar el desenvolupament. A aquest esforç el premia amb el seu reconeixement: Premi Internacionals de Desenvolupament Local. Fins al moment aquest Premi Internacional de Desenvolupament Local l’han optés ciutats i territoris com: Arezzo (I), Cluses (F), Lecco (I), Rafaela (A) i Eurocidade de Guadiana (P). I fou a la convocatòria del 2017, en la reunió en Faro (P) quan vaig presentar a Ibi com a candidat, i li van donar el premi. La meua pregunta era: per què no anava Ibi a competir amb qualsevol en temes de desenvolupament? Quins elements positius podia ensenyar Ibi al mon en aspectes relacionats en el desenvolupament? I això fou la meua tasca: subratllar aquests elements i veure si allò era aprofitable en altres contexts.

Quin era el secret del desenvolupament d’Ibi? De forma resumida tinc que dir que vaig senyalar tres aspectes: Primer l’experiència i l’extens coneixement productiu de la gent: la gent en general en Ibi (i en la Foia) –molta gent−  sap fer coses ben fetes, i el coneixement del saber fer s’aprèn en l’ambient i en el treball; la gent té capacitat perquè te coneixement; la capacitat no li ve sols del caràcter sinó que li ve del coneixement. En segon lloc, destacava que les relacions inter-empresarials de les petites empreses no eren un impediment, sinó tot al contrari, ja que feien que es poguera canviar d’una activitat a altra, d’un producte a altre, adaptant-se ràpidament a nous reptes i exigències. I en tercer lloc, senyalava els aspectes institucionals i d’orientació política que els agents  −foren públics o privats−  havien pogut donat al poble i al territori en general; el compromís col·lectiu per dur endavant l’idea d’eixir cap avant; hi havia una idea i una voluntat comuna. El conjunt d’aquests tres aspectes era alguna cosa més que parlar del caràcter dels industrials; era explicar el desenvolupament en uns esquemes que els teòrics i els acadèmics els situem en la Teoria del Desenvolupament al voltant dels Districtes Industrials i dels Clusters. Ibi era una lliçó viva d’aquelles teories que l’acadèmia i grans teòrics manifestaven com a exemplar. I es en raó d’aquests conjunt de coses que vaig proposar  Ibi com  a candidat al premi de desenvolupament local, i se’l donaren. Per allò estic molt orgullós, i no sols perquè siga una ciutat valenciana i propera com Ibi la que s’haja pogut enorgullir, sinó perquè per a un acadèmic, el mostrar que les seues aportacions han servit d’alguna cosa més enllà del despatx en que treballa, es molt gratificant.

Es evident que aquesta situació i aquestes constatacions no es fan de la nit al matí. Llarg ha estat el camí fins que Ibi està on està, des de que el buscador de pebrassos en 1975 passà sense parar-se perquè no olorava res en Ibi més que problemes; ara aquell passejador europeu que era Fuà, es quedaria una bona estona en Ibi per conèixer-la i brindar amb els seus habitants pel desenvolupament que han dut endavant. Des de la Universitat d’Alacant alguna cosa hem fet al respecte; hem treballat per conèixer i difondre les virtuts que Ibi manifesta; gent que treballa amb mi des de sempre com Maria Jesús Santa Maria Beneyto, Rafael Domènech (ara en la UMH), José Miguel Giner i Toni Fuster, tots han estat els protagonistes. També en el camí ens hem trobat amb molta gent que estivava en eixe compromís col·lectiu al que ens referim: gent com Sinfo Cantos i, el malaurat i tan estimat, Fernando Casado, com a primers presidents de la Associació d’Empresaris d’Ibi; personatges tan professionals com Santiago Gisbert i Manolo Aragonés per no citar a tots els d’AIJU; la gent de l’ajuntament d’aquells moments, encapçalat pel seu alcalde Vicent Garcia, foren els arquitectes i els manobrers del desenvolupament de l’actual Ibi. I evidentment a tants i tants treballadors i empresaris com hem conegut i dels que tant hem aprés, gràcies a ells Ibi pot sentir-se molt honrada i orgullosa del que avui es, un exemple internacional de desenvolupament local.

I tan sols un prec per acabar: que aquest premi no es quede com un trofeu mort en la vitrina. En Ibi la flama del desenvolupament esta encesa, es cosa d’anar alimentant-la. Ibi es pot convertir en un referent continu en raó de la capacitat de canvi, d’innovació i d’adaptació que té, en definitiva per les possibilitat de viure i de benestar que pot oferir. Fem que els nostres fills es senten orgullosos de l’esforç nostre en construir avui un Ibi digne del demà; no dubteu que la Universitat estarà fent costat.

*Josep-Antoni Ybarra, ponent de la proposta de la ciutat d’Ibi per al Premi Internacional de Desenvolupament Local com “Ibi: Districte Industrial” en la 4ª edició de la Conferencia Internacional de Desenvolupament Local en la secció “Territoris”; 25 -27 de Maig de 2017, Universidade do Algarve, Faro, Portugal; Conferència organitzada per la Associació d’Economistes de Llengües Neollatines i les Associacions Europees de Ciència Regional.  

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha