eldiario.es

Menú

Governar la ciutat

Sobre l'obra de Juan Carlos Colomer dedicada als alcaldes de València i el poder local d'un periode poc historiat, 1958-1979.

- PUBLICIDAD -
Ayuntamiento de Valencia.

Ajuntament de València. Jesús Císcar

El passat dia 9 de maig es presentà el llibre de Juan Carlos Colomer Gobernar la ciudad. Alcaldes y poder local en Valencia (1958-1979), resultat d'una tesi de doctorat i editat per Publicacions de la Universitat de València. El lloc, el més solemne de la nostra primera institució acadèmica, el Paraninf de la Nau, i els encarregats de fer-ne la presentació el vicerrector Ariño, l'alcalde de la Ciutat, Joan Ribó, i el mateix jove doctor, autor del llibre. Alcalde i vicerrector, la continuïtat de la relació íntima entre el Consell ciutadà i l'autoritat intel·lectual, orígen de l'Estudi General.

El text que segueix és un assaig sobre l'obra de J.C. Colomer en una primera part, la que més pot interessar el lector o lectora sobre un període poc historiat, com recorda encertadament el professor Sorribes al pròleg. La segona part, més personal pel que fa a l'autor d'aquestes ratlles, fa referència a l'últim capítol de l'obra que ressenyem, el trànsit a la democràcia local del 1979 i els avatars de la substitució de l'alcalde Fernando Martínez Castellano pel que aixó signa.

Primera part: el llibre de J.C. Colomer

L'autor, supose que amb l'autoritzada opinió del director de la tesi, Pedro Ruiz, i les indicacions de la professora Teresa Carnero, ha escollit les dates, i naturalment ha inclós els personatges que encarnaven la institució municipal entre la commoció de la riuada del 1957 i el final agònic del franquisme.

La primera reflexió. El llibre de Colomer trenca de dalt a baix el "relat". Algun periodista i cronista àulic, embedded, encastrat a la institució municipal, encara a hores d'ara sosté la mítica expressió de la dimissió de l'alcalde Marqués del Túria, i les paraules del director de Las Provincias, Martí Domínguez, sobre els homes i les pedres ("quan els hòmens callen, les pedres parlen"), davant la ineficàcia de la dictadura per reparar els danys de la riuada de l'octubre del 1957 (F. Pérez Puche, 50 Alcaldes, Prometeo, València 1979, en gran mida basada en la seua propia experiència com a periodista municipal i la consulta de l' Almanaque de Las Provincias, el seu mitjà de treball). No n'és l'únic, el mantra es repeteix fins, com he dit, ara mateix.

L'alcalde marqués era una bona representació de l'èlit urbana, econòmica i social, de la València grisa de la dictadura. Un representant idoni de l'obsequència davant la superioritat dels vencedors dels qui en formava part, i de la ciutat coma  objecte dels negocis urbanístics dels seus. El periodista, Martí Domínguez, que vaig poder conèixer i admirar com a escriptor (Martí Dominguez Barberà, Els Horts, l'Estel, València 1972, 2ª ed. Bromera, Alzira, 1994) i com a valencianista de dretes, era un franquista de pedra picada, partidari de l'ordre i la llei, no cal aclarir que franquista, i que per tant gaudia de les benediccions per a dirigir el diari conservador de València. Els seus interessos passaven per objectius compartits per molta gent dels seus orígens: els horts, que tan bé descriu, els negocis inmobiliaris, i la conservació dels assoliments de la victòria franquista: ordre, estabilitat, previsibilitat, religió i la resta. Tot allò que amb encert descriu Emili Rodríguez-Bernabeu quan parla de la València dels primers seixanta del segle passat ( Alacant contra València , PUV, València, 2º ed., 2005).

La seua objecció, que li costà el lloc, no fou al règim, ho fou a l'exasperant desídia dels seus capitostos davant d'una desgràcia col.lectiva innegable, que feia crèixer la remor de les dissidències per sota de la implacable dictadura: el temor conservador a una protesta col.lectiva de la qual en guardava memòria. El president de l'Ateneu Mercantil, un poder que diríem fàctic, Joaquim Maldonado Almenar, un altre franquista intel·ligent que acabaria democràta, ho entengué com una oportunitat de refer la imatge dels col·laboradors de primera hora en la dictadura, i ho encertà més que no els dos pròcers anteriors.

I això, lector o lectora, si pareu esment és el que ens diu el jove autor, prescindint del "relat" canònic, i atenent-se, com a bon historiador als fets, sense prescindir de les oportunes citacions dels prohoms franquistes esmentats.

Al marqués del Túria el substituí Adolfo Rincón de Arellano. Les dimissions per raó de discrepància eren tan mal vistes en el franquisme com sembla que en alguns partits, com el PSOE quan vaig deixar la meua responsabilitat municipal el 30 de desembre del 1988. Les dirigències, dures o toves, no admeten amb facilitat les dissidències, ni tan sols les discrepàncies, les altres causes, ja se sap, se "reciclen" a casa.

Dels tres alcaldes, i corresponents consistoris, que estudia Colomer, són els d'Adolfo Rincón de Arellano i el de Miguel Ramón Izquierdo els que més m'han interessat arran de l'estudi que l'autor en fa, amb rigor i minuciositat, a diferència d'altres papers de cinrcumstància i oportunisme.

El primer (1958-1969) perque em sembla que fou l'únic alcalde franquista que tingué una idea global de la ciutat. Idea que no compartesc ni vaig compartir, però definitivament àcrata per a la grisor resignada de les élits locals, amorrades al que he dit de la propietat rural i urbana, pendents del Registre de la Propietat i la llei i l'ordre. El segon perque representà la revifada d'aquesta última perspectiva i hi afegí la llavor de la violència urbana a partir del seu anticatalanisme, que volgué fer dels valencians/valentins uns analfabets de la seua llengua i súbdits permanents de la sucursal centralista. Amb permís o sense de l'autor, López Rosat fou un parèntesi i, a més, breu (1971-1973), absolutament submís a les ordres del governador civil i no cal dir de les instruccions i ordres del Govern central.

La biografia política de Rincón de Arellano s'obre a noves perspectives de la mà de Colomer. A la coneguda adscripció falangista, primerenca i anterior al colp del 1936, s'hi afegeix un caràcter fort, capaç de la dissidència a l'interior de les famíllies del Règim, sempre obsequents amb la jerarquia; un caràcter que tant li feia exercir amb la dimissió de president de la Diputació quan entengué que no seguien, ni la Institució ni el mateix Règim, el que pensava que havia de ser la realització d'una revolució superadora de l'enfrontament dretes-esquerres, tan arrelada en els orígens del feixisme europeu com espanyol.

La formació científica, metge,  el dugué a confiar en professionals i tècnics que posaren sobre els plànols i projectes la seua idea de ciutat, junt amb les realitzacions "socials" del seu pensament. El Pla Sud, per entendre'ns i el corresponent Pla General després, en serien el resultat. Claudio Gómez-Perretta, enginyer d'idees dretanes com no podia ser d'altra manera, o Manuel Calduch, melòman de Salzburg, i d'altres posaren en solfa els projectes, alguns dels quals hauriem de fer-los efectius, molts anys després, els representants democràtics, de l'accés sud al Port, els accesos a la Fira de Mostres, o el mateix sistema de conducció i depuració de les aigües residuals.

Cal dir, i ho recorda Colomer, que els projectes més ambiciosos formaven part de la ideologia dominant a l'època. El "desarrollismo" que projectà la conversió de la Devesa del Saler i l'Albufera en instruments de la política turística encapçalada per l'inefable ministre Fraga Iribarne. En aquest sentit la ruptura no podia ser més evident amb els predecessors que, com ja hem dit, s'ocupaven del Registre de la Propietat i la devastació de la ciutat en benefici propi o dels seus socis. També rupturistes, per dir-ho així, foren  la mateixa idea i disseny d'una connexió port-aeroport pel llit del Túria, tan bàrbara era que frenar-la fou una de les primeres decissions del consistori democràtic, o la continuació del desmantellament de la xarxa de tramvies, tot dins el més estricte ajust a allò que, curiosament, preconitzaven els seus enemics polítics, els tecnòcrates de l'Opus, dins el Règim.

Com a residu ben viu de la ideologia de l'alcalde Rincón, l'"obra social", en forma de grups d'habitatgess barats una mica per tot arreu de la ciutat, una manera de fer front a l'allau migratori del camp valencià i de les províncies limítrofes alhora que restituir un parc danyat pels efectes de la riudada del 1957. Com a exemple, la Fuensanta. I dins la mateixa línia ideològica, la creació singular de Saltuv, l'empresa falangista ideal, on tots els treballadors éren accionistes-propietaris. Dos elements, l'habitatge i el transport, que eren motiu de queixes i reclamacions certes dels ciutadans i havien tingut consequències en altres ciutats com Barcelona.

El contrast amb els anteriors, simples administradors que complien les directrius de la jerarquia, no pot ser més evident. Com ho és de la mateixa manera el contrast amb els succesors del primer com a notícia d'un problema ben conegut, la cobertura de les sèquies, on abocava el veïnat les aigües residuals, en lloc d'escometre la xarxa de clavegueres que resolguera el problema en termes d'eficàcia i modernitat: les farien els electes democràtics a partir del 1979.

Colomer titlla Ramón Izquierdo (1973-1979) de regionalista. Cert. I alguna cosa més, en la desesperació de la inminència democràtica, i el llarg impasse imposat per Martin Villa a la renovació democràtica de les corporacions locals --ho he dit sovint: el temor a un vot massiu a l'esquerra, que es produí, i la manca d'efectius democràtics en la dreta, en la UCD--, Ramón Izquierdo paralitzà encara més les necesitats urbanes, tot posposant decisions i, això sí, bastint un moviment social urbà de caràcter reacccionari, sense oblidar la punta de llança manipulada del món faller. L'objectiu, l'enemic, el catalanisme cultural, ja que no era convincent oposar-se a la democràcia. Alguns dels seus amics polítics, això sí, s'atreviren a pronosticar que la democràcia "estava de moda", com una cosa passatgera (Pérez Casado, Viaje de ida, PUV, València, p 118 a propòsit de la inauguració de Nuevo Centro i l'expressió de Juan Lladró).

Més que regionalisme, Miguel Ramón representava l'anacrònica mentalitat de les elits urbanes dominants durant el franquisme. No entengué, i és un exemple, l'existència creixent de moviments socials urbans, des de les associacions de veïns a les plataformes professionals i intelectuals que a les acaballes dels seixanta i sobretot dels setanta, quan exercia d'alcalde, anaven ampliant les seues accions, les bases humanes, i les seues capacitats de presentar alternatives, ja fóra econòmiques (les taxes i preus municipals objecte de manifestacions i rebuig) o urbanístiques (els dèficits dels barris, i els macroprojectes igualment rebutjats com el Llit del Túria i el Saler). En el sentit més reaccionari, ho entengué com a maniobres del catalanisme i el comunisme, els dos fantasmes que més temien les dretes ultraconservadores de la ciutat.

Justament, en el llibre de Colomer hi manca, tot i no ser-ne l'objecte, és clar, la consideració del paper de l'oposició, clandestina, i sovint pròxima al Partit Comunista i les organitzacions de l'òrbita comunista, LCR, ORT, Ecologistes i pocs socialistes del PSOE, s'ha de dir. I això en un doble sentit, per explicar en part l'actitud de Ramón Izquierdo, i de l'altra per enllaçar amb la renovació d'esquerres que es produí en les eleccions del 1979: una part dels nous regidors venien, veníem, d'aquests moviments socials urbans, veïnals intel·lectuals i professionals, com s'ha apuntat.

Ramón Izquierdo i el seu soci president de la Diputació provincial, Ignacio Carrau, això sí, bastiren un moviment social especialment agressiu envers les noves institucions democràtiques, apel.lant a sentiments i atiant la confrontació amb la mateixa democràcia per més que ho revestiren de reclamacions identitàries. No els faltaren socis d'altres àmbits, inclosos alguns mitjans de comunicació i gent que saltava del valencianisme polític democràtic al conservadorisme més reaccionari.

Com subratlla Josep Sorribes en l'excelent pròleg, ja era hora d'anar abordant el període històric que explica en bona part la ruptura amb la dictadura i els fonaments de l'Ajuntament democràtic. Les mínimes objeccions que s'hi han esmunyit només confirmen el rigor i l'encert de Colomer, i haurien d'aprofitar, si ell o alguns altres investigadors volen, per arrodonir un període en que el Règim tractà de transformar-se d'alguna manera en el cas de Rincón de Arellano, i en els dels altres dos alcaldes tornar com més enrere millor, deixant la ciutat a mercé dels que li posaren les mans al damunt, reduint-la a una dependència subalterna del centralisme espanyol més arnat.

Doncs, a llegir sobre el govern de la ciutat sota la segona part de la dictadura franquista, la que coincideix amb la tragèdia de la riuada del 1957, i també amb el final de l'autarquia, el Pla d'Estabilització, els governs franquistes tecnocràtics i la família regnant de l'Opus, temes dels quals se'n parla poc o gens als "relats" establerts, com ja hem dit i que el llibre  de Juan Carlos Colomer ajuda a dimensionar i situar en el temps. A llegir-lo, doncs, i si és possible a debatre'n els continguts i alguna cosa més perquè a les mans teniu un llibre d'Història amb majúscules. Amb una curiositat final: la portada té una de les poques fotografies del dictador riguent!

Segona part: reflexions sobre "Vivíamos tan deprisa que no veíamos el paisaje" (Cap 6 de 'Gobernar la ciudad')

Una circumstància insòlita, deguda a l'amabilitat de l'autor i la benevolència de l'autoritat acadèmica, convidà els dos primers alcaldes socialistes de la democràcia, Fernando Martínez Castellano i qui escriu. Malgrat l'absència per malatia de Martínez Castellano, vaig expressar algunes opinions a propòsit de l'última part del llibre, la més breu, que correspon al trànsit a l'Ajuntament democràtic després de les eleccions del 4 d'abril del 1979.

En faig un resum breu. En la llista del PSOE proposada per la dirigència local em correspongué el número 33 de la candidatura, l'últim. En l'aprovada per l'Executiva Federal, vaig passar al lloc 2 de la mà de Josep Ll. Albinyana, aleshores president del Consell Preatonòmic del País Valencià, i membre de la direcció del PSOE, i d'Alfonso Guerra, vicesecretari i secretari d'Organització del PSOE, a qui no coneixeria personalment fins a una trobada a Roma pel juny del 1979.

La inclusió del meu nom en la candidatura tingué aspectes còmics, com un examen de marxisme per part de gent que no n'havien llegit ni els manuals més elementals, i em valgué les "acusacions" de comunista i nacionalista, i alguna més relacionada amb la meua dedicació professional a l'assesorament d'empreses o direcció d'equips pluridisciplinars d'urbanisme. Tant pintoresc era l'afer que demanaren a Vicent Ventura, patró de Publipress i de Sigma, les societats per les quals havia treballat, que confirmara els pressumptes interessos meus en la urbanització d'El Saler. En fi, el PSOE que jo coneixia dels anys de la clandestinitat real eren el franc Manuel del Hierro, als sopars polítics de Studio patrocinats per J.A. Noguera Puchol, i el pare d'Enric Solà Palerm: els altres dormien la trista placidesa d'haver estat salvats de la ferotge repressió franquista.

Passat l'examen, i integrat en la candidatura, la meua feina consistí en contribuir a la formulació d'un programa electoral convincent per a l'electorat i, sobretot, realitzable.  Això en els àmbits que ja coneixia de molt abans, el territori i l'urbanisme i les finances locals. L'escola pràctica i les contribucions, publicades, en el Centre d'Estudis Urbans i Territorial, CEUMT, i en altres varen ser rebudes pel candidat cap de llista i bona part dels companys i companyes de feliç manera. La meua participació als moviments socials urbans dels anys setanta, en l'àmbit d'influència del Partit Comunista, m'havien permés una ampliació de coneixements i un contrast amb els anhels de la població. Moviments socials urbans, associacions de veïns, i també plataformes intel·lectuals i professionals, que permetien tant una visió global de la ciutat com l'atenció als dèficits, i solucions, per als barris deixats caure de mala manera en el territori municipal.

El Saler per al Poble, algún document fonamental, elaborat al despatx professional de Joaquin Gregorio i Jaime Sinisterra, o el Llit del Túria és nostre i el volem verd, amb la presència fonamental de Just Ramírez, són només exemples dels quals alguns col·laboradors i col·laboradores n'han volgut fer propietat de la iniciativa, quan només, i és molt d'agrair i resultà fonamental per a esperonar l'opinió, l'acompanyaven com és el cas de Las Provincias i l'aleshores subdirectora, María Consuelo Reyna.

L'autor de llibre deixa caure en aquest apartat final que la substitució de Martínez Castellano per mi suposà un canvi d'alguns objectius i polítiques públiques municipals. No aclareix en quins aspectes, tot i que resulta inversemblant quan la redacció de bona part del programa socialista venia de la meua mà i la dels meus col·laboradors i col·laboradores anteriors. Com tampoc no resultà gens díficil establir les relacions amb els coligats del PCE, alguns dels quals havien estat companys meus al PSV, com Pedro Zamora, o molt estrets companys als moviments veïnals.

Per cert, en les eleccions locals del 1979 a València, la llista més votada fou la d'UCD encapçalada pel tolerant i amable magistrat Miguel Pastor. L'aritmètica de l'oblit, per exemple el 1991, passa per alt aquesta circumstància, plenament democràtica. Com al 2015. La cultura de la coalició, de l'esquerra plural llavors com ara, sembla no haver-se inscrit més que al si de cada formació, en una mena de coalició interna sovint molt mediatitzada per les dirigències i els seus interessos.

Interessos i decissions que desconeixia, i desconec a hores d'ara: els tripijocs partidaris em resulten indesxifrables malgrat les conseqüències que n'he patit. Quan el setembre del 1979 em convocaren Carmen García Bloise i José Federico de Carvajal, de la Comissió Gestora del PSOE, després de la dimissió de Felipe González arran del XXVIII Congrès del PSOE --el Bad Godesberg indígena d'abandonament del marxisme--, per a comunicar-me que havia de ser el substitut de Fernando Martínez Castellano, i acceptar de fer d'alcalde de València. Una vegada més he d'aclarir que no formava part de les meues aspiracions: l'urbanisme d'una ciutat exhausta, devastada, era engrescador per un professional jove que, a més, comptava amb col.laboradors provats. El pas pel PSV, realment clandestí i l'exemple de lleialtat de Fuster, Ventura i d'altres es complementava amb la disciplina comunista, encara que fos una experiència breu en temps gens fàcils com 1974-1975. Vaig dir que sí en prova d'una lleialtat que no vaig abandonar ni en dimitir ni en retornar a la vida professional, amb dificultats, fins ara.

Vaig rebre la vara de les mans de Pedro Zamora. La fotografia del moment recull ben bé les emocions de dos amics que venien de lluny. Quatre dies després la violència dels que només saben ser vencedors s'acarnissà en l'anomenada processó cívica del 9 d'octubre.

Alguns ja coneixíem el paisatge, i també al paisanatge. Com que ho he contat, en faig gràcia a qui haja seguit l'assaig fins ací.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha