Les “presentacions” de llibres són tot un món. Un món molt variat. I quasi es podria dir que en la mesura que reiteren un guió i un tipus específic de relat, un gènere literari més. No tan sols entre nosaltres: els book launch o les Bücher Präsentierungen són un fenomen molt estès i habitual. En determinades èpoques de l’any se succeeixen sense treva, però a partir d’un moment, quan comença la calor, el ritme decau i desapareixen del panorama. També decau en l’època nadalenca. La represa -la rentrée que diuen els francesos-, tornar agafar el ritme, costa bastant. Gener sol ser un mes dolent per a les presentacions, igual com setembre. Tot torna a començar a l’octubre i al febrer, ja ben entrat el nou any. Però enmig del curs -del curs acadèmic, que en marca el calendari- les presentacions de llibres són un ingredient cabdal de la temporada. Amb punts culminants a la Fira del Llibre i a la Plaça del Llibre. O a la Setmana del Llibre en Català, a Barcelona. Però la meua referència, ara, són sobretot les que es fan de tant en tant, però amb una certa regularitat, en algunes llibreries. I també en centres culturals o en locals en principi més inversemblants, com bars o cafès.
D’entrada, trobe que són una bona cosa. Aplegar gent al voltant d’un llibre acabat de publicar, organitzar un acte a propòsit d’un autor i la seua obra, fer una celebració del llibre i la lectura, al capdavall, són aportacions positives a la convivència de la polis. No se’ns escapa que les presentacions tenen un caire d’acte social -i promocional- on assisteixen, en primer terme, els amics i coneguts de l’autor i del presentador o presentadors, als quals s’hi suma un contingent variable -molt variable- de públic curiós o motivat. De vegades, especialment en casos diguem-ne més mediàtics, hi compareix un públic nombrós on, a més dels amics i coneguts, es fa present un bon grapat de desconeguts. Gent que no se sap ben bé d’on ha eixit però que s’ha sentit atreta per la fama de l’autor o per la temàtica del llibre. Sobretot si ve precedit per un cert ressò -si és polèmic, encara millor- als mitjans de comunicació.
A les poblacions de dimensions més reduïdes les presentacions és costum que siguen agraïdes, perquè la vida social -més densa- s’hi concentra en un punt i moment determinat, a diferència de la dispersió que caracteritza la vida de la gran ciutat.
Hi ha una tipologia bastant diversificada de presentacions. Normalment, és clar, s’hi parla no ja bé, sinó molt bé, de l’autor i del llibre presentat. N’hi ha de més austeres i altres, diguem-ne, amb efectes especials, com recitals o música. N’hi ha que són bàsicament culturals i literàries, altres són més comercials o s’inscriuen en alguna mena de campanya d’imatge política. És un gènere molt sofert, però tampoc no enganya.
Darrerament he hagut d’assistir a moltes presentacions, bé d’un llibre meu o bé de llibres d’altres autors, en alguns casos de persones molt properes. I puc dir que -en general- solen ser actes ben interessants. Una mica estranys de vegades, també. No són ni una conferència, ni una classe, ni un simposi acadèmic, ni un debat, encara que de tant en tant i segons com pot semblar-ho. Però permeten la reunió de persones diverses per a compartir un temps d’exposició oberta d’idees, punts de vista i discursos més o menys diferenciats al voltant de la literatura -o de l’edició, per a ser més precisos- en totes les seues variants. Trenquen la norma de l’aïllament o de la comunicació a través de mediacions tecnològiques. Permeten un acostament en viu i en directe, i en aquesta mesura tenen punts en comú amb el teatre. Ja se sap que la màgia o el verí del teatre rau en això: en la comunió espectadors-actors en un instant únic i irrepetible.
Em sembla, per tot això, que les presentacions de llibres -i ja sé que n’hi ha d’anodines i altres que es fan avorrides, però moltes resulten francament profitoses- són un ritual de civilitat i cultura que val la pena preservar i promoure. En tot cas, no s’haurien de menystenir. Són lliures, ningú hi està obligat a res. I algunes són veritablement màgiques. Per les idees que s’hi exposen o per la lucidesa dels autors o els presentadors, per l’entesa o la bona comunicació que de seguida es percep entre el públic i els qui fan la presentació.
Hi ha presentacions màgiques, com deia. Per exemple, la que es va fer recentment a la llibreria Fan Set de València -tot un clàssic en la matèria- a propòsit del llibre de Simona Skrabec Torno del bosc amb les mans tenyides (L’Avenç), on la personalitat de l’autora va exercir d’imant seductor que s’enduia el públic cap a les seues proses lleugeres -és a dir, de lectura fluïda- i alhora profundes. A més, la veu melodiosa de Reis Juan, que hi va llegir alguns fragments del llibre, va acabar de posar la nota d’autenticitat i intensitat a una vetllada que va deixar un gran record. D’aquest mateix caire, també a Fan Set, sempre amb un pròleg inspirat a càrrec de Núria Cadenes, fou la presentació del poemari de Carles Mulet Naixement d’Islàndia, el darrer premi Octubre de poesia, en la qual les paraules d’Isabel Robles i del mateix autor impressionaven un públic nombrós, alhora que la recitació d’alguns poemes a càrrec de Marina Mulet, amb la seua expressivitat i veu preciosa, creava una atmosfera molt especial. I també van ser reeixides les presentacions de dos llibres d’Antoni Martí Monterde: Joan Fuster: la paraula assaig (Afers) a l’Espai Joan Fuster de Sueca i París, Madrid, Nova York. Les ciutats llunyanes de Josep Pla (Tres i Quatre), a Fan Set una vegada més, que varen permetre aprofundir en aspectes de l’obra dels dos cappares de l’assaig contemporani de la mà d’un estudiós tan solvent com Antoni Martí. Però també de moltes més coses -l’assaig com a gènere, l’aventura i el viatge, periodisme i literatura, l’estat de la crítica, les limitacions que pateix la recerca universitària- perquè en totes dues presentacions el ventall de temes tractats fou molt ampli, i intens el diàleg que se’n seguí.
D’un caire molt distint, carregat de vindicació política i ètica, d’indignació continguda i molt justificada, fou la presentació del llibre del periodista Francesc Arabí Ciudadano Zaplana. La construcción de un régimen corrupto (Foca), al MuVim de València. L’autor, acompanyat pel magistrat Ximo Bosch, va exposar sense pèls a la llengua el contingut esfereïdor d’un llibre imprescindible, que és una requisitòria en tota regla -amb dades, noms, cognoms, xifres, tota mena d’informació detallada, fins i tot números de comptes corrents en paradisos fiscals- contra l’època de saqueig protagonitzada per Eduardo Zaplana, els seus successors i el PP en general al llarg de vint anys. El públic va omplir la sala d’actes i no en va eixir decebut. Diria que tot el contrari. (Quina gran pel·lícula faria el Hollywood dels bon temps a partir d’aquest llibre! Entre Il Padrino i Citizen Kane.)
Jo mateix he presentat un llibre -Corrents de fons, ed. Lletra Impresa- a València, Barcelona, Gandia, Dénia, Alcoi i Xàtiva. Amb l’ajuda generosa d’amics i amigues que tingueren el gest d’avenir-se a fer la presentació i amb la presència d’un públic que suscita de seguida l’agraïment. No m’estendré sobre aquestes avinenteses, massa personals. Però totes varen ser ocasions gratificants i de les quals n’he tret ensenyaments.
Perquè a les presentacions de llibres s’hi aprenen moltes coses. Sobre diversos temes i qüestions, i d’entrada sobre el contingut d’un llibre, sobre l’autor, sobre la manera de fer dels presentadors. Alguns es preparen un text, altres improvisen. Uns són més acadèmics, altres saben que a les set o set i mitja de la vesprada cal introduir un toc -o dos- d’humor per fer més lleugera la vetllada, després de tot un dia de feina i abans de marxar corrents cap a casa per atendre la família i fer el sopar. Perquè la cultura es desplega també enmig d’aquestes condicionaments domèstics i pràctics que tots tenim. I que s’han d’entendre. Hi ha temps per a tot, sí, però el dia només té -fins a nova ordre- vint-i-quatre hores...
Les presentacions de llibres són ocasions on batega l’esforç d’algú que ha pensat i ha escrit i vol comunicar -perquè si no, per a què?- el que ha pensat i ha escrit, el que ha creat, als seus destinataris naturals. Són també una mostra de civilitat, d’estima envers el llibre i la lectura. En aquesta mesura -més enllà de les ironies que de vegades, sorneguers, en fem o podríem fer-ne- em sembla que són, a més d’una peça de l’engranatge editorial, un element molt digne de l’edifici que entre tots anem bastint. Un edifici -la cultura- que ens protegeix de la intempèrie, de la calor abrusadora i del fred glaçador. Són un esforç agraït de civilització que ens allunya del pòsit primari i barbàric que està per tot arreu i ens sotja i amenaça. Benvingudes siguen, per tant. I si es fan amb un cert art, encara millor.
0