Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
El PSOE constata el bloqueo de Junts tras la reunión en Suiza con Puigdemont
Israel lanza su ofensiva más feroz contra Líbano en casi 20 años
Yolanda Díaz pasa de solución a problema. Opina Esther Palomera

Gora PP mafiarra

Andreu Pasqual i Faus

0

Tots els polítics són iguals quan el règim polític existent és una dictadura, ja que no hi ha opció en oposar-s'hi a res del que diga i faça l'Amo, Senyor o Cid (de l'àrab sayyid que significa això, “senyor”). Com una dictadura necessita de finançament, els seus polítics són i actuen per igual a l'hora de facilitar l'enriquiment d'un grapat d'empreses que ho mouen absolutament tot (és a dir, un oligopoli) a costa d'enriquir-se, ells, personalment, embutxacant-se milions de peles. La corrupció política s'hi institucionalitza en tant que és una pràctica normal a ulls de tothom -de fet, molts en són aquells qui corrompen l'administració pública i davant d'un tribunal no arriben a entendre què han fet malament. Passat el punt de no-retorn (col·lapse del sistema judicial), hi és imparable.

Quan una dictadura s'hi reforma en un nou règim polític, diguem-ne que percebut falsament com a democràtic -no totes les llibertats ni drets constitucionals estan garantits-, la corrupció s'hi renova i perpetua en tant que no hi ha hagut cap tipus de ruptura pel que fa a l'ordre anterior. La impunitat feixista genera corrupció; la indiferència al respecte dels partits polítics dominants en un orde democràtic la hi regenera -parlar com ara fa PSOE, C'S i Compromís de “regeneración democrática” (sic.) és seguir patint la corrupció a mitjà i llarg termini: és una enganyifa. No es pot regenerar una lleialtat democràtica en què ningú hi creu. Primerament, caldrà fer-la a contracultura política i social.

Sonen trompetes i campanars quan els vells genets de l'apocal·lipsi (feixisme-monarquia borbònica-IBEX35-església) activen el franquisme sociològic de milions d'espanyols perquè vagen a fitxar als col·legis en jornada electoral. Rajoy presidente y cierra, ¡España! -i tothom plora d'emoció. Vox populi: tots els polítics són iguals de lladres, de corruptes i de mentirosos; conclusió sociologicofranquista: però millor que ho siguen els salvapàtries que s'estimen Espanya, és a dir, “els meus”. I després de tant d'amor i romanticisme, l'obscenitat patriòtica: “La maté porque era mía”.

Es pregunten molts com sent el partit que pilota l'actual govern en funcions -tal i com, també, ho creu la guàrdia civil- una “organización criminal” (sic.) , hi resulta ser el partit més votat en les darreres eleccions generals. Que reste clara la resposta: els referents de corrupció del Partit Popular han passat a ser projectats públicament com a meres referències de corrupció general de tota la classe política. I ací hi ha tota una feina mediàtica darrere que, a base de repetir el mateix missatge, hi ha aconseguit implantar-lo en la ment de molts milions de persones que, en raó de la seua edat (o no), el perceben com a cert i mobilitza el seu vot per tal de salvar la pàtria. Els hi toleren el furt a canvi de garantir la unitat d'Espanya i d'exercir de matons davant de tota diversitat -sempre contemplada, per aquesta gent, com adversitat vers els seus interessos de classe. Aquell qui ens espolia és una organització criminal que ens furta, estorsiona, tortura i espia/vigila, sí, però és de millor confiança que tota l'altra xusma. De psiquiatra.

Provoca tant de desassossec la profunditat del missatge en les ments i com de pervertits i corromputs estan tots els canals que poden treure la seua falsedat a la superfície que, de temps ençà, hi justificaria ja tindre fet l'equipatge. No és el cas. Cal tornar a l'àgora, a totes les àgores, i recuperar l'espai públic front a tant d'autoritarisme i nostàlgic macarra. Al magnífic film de Gillo Pontecorvo d'Operación Ogro hi diu un sindicalista: “Nosaltres creiem en l'acció col·lectiva, en anar canviant la ment de les gents a poc a poc. Un treball de merda que és molt fàcil desprestigiar”. Viure diàriament entre la decència i la indecència, entre l'altruisme i l'egoisme; entre la vida i la mort, entre la rebel·lia i la resignació, entre conviure o amargar al pròxim. En definitiva, viure entre ser una persona o un merda. Fi de la cita.

Etiquetas
stats