Tradicions inacceptables

“Jo respecto totes les tradicions”, va encertar a dir, visiblement incòmoda, Meritxell Batet, candidata del PSC per Barcelona. I va afegir: “però això em sembla inadequat, i més encara en campanya electoral”. Es referia a l’auto-da-fe que s’havia escenificat al poble de Coripe, prop de Sevilla, en què es va escarnir, passejar, insultar, afusellar i cremar un ninot que representava el president Carles Puigdemont, embolicat en una senyera estelada.

Una indignació generalitzada va esclatar de seguida, entre les persones sensates, quan es varen veure les imatges. Protestes irades, perplexitat, decepció, denúncies a la fiscalia per delicte d’odi, reflexions d’urgència sobre uns fets que segons l’alcalde socialista d’aquell municipi andalús formen part de la tradició del seu poble, i que no és per a tant. S’havia fet el mateix amb altres personatges... A cada declaració empitjorava les coses. Exhibia dosis increïbles de xenofòbia (també havien cremat “àrabs”, va dir) i de naturalització de l’odi. D’un odi extrem, incomprensible. I encara va afegir que en altres llocs es cremaven ninots i no passava res. No es fa el mateix a les Falles de València i ningú protesta?

Home, no. Les Falles són una altra cosa, es crema tot i sense voluntat de destrucció simbòlica. És una festa marcada per la ironia, pel sarcasme, per la burla i la crítica. Per una voluntat inconfusible de refinament i sublimació artística. De vegades amb més encert que altres, certament. Però no té res a veure.

Allò de Coripe (província de Sevilla) és molt diferent.

Més aviat sembla un remake de mal gust de la Santa Inquisició. Que cremava en efígie quan no podia cremar en persona. La “tradició” d’aquell poble sevillà és una mascarada tenebrosa. De festiu en té ben poc. No són quatre eixelebrats que en un moment d’exaltació cremen banderes o símbols. És un acte públic i oficial, el personatge el tria l’AMPA, té el suport oficial, la policia municipal hi participa, disparen contra el ninot, l’escarneixen al carrer, el cremen... Una destrucció simbòlica en tota regla.

És una tradició absolutament inacceptable. No pots dir que acceptes totes les tradicions. En això s’equivocava Meritxell Batet.

L’esclavitud era una tradició als Estats Units i fou abolida. El colonialisme, la dominació i el sotmetiment d’altres pobles, ha estat una constant històrica, una tradició, i és inacceptable. La tortura era una pràctica tradicional, i ha estat condemnada com a inacceptable per la legalitat internacional, per bé que ja sabem que encara continua vigent i s’ha de lluitar molt per eradicar-la. La violència contra les dones ha estat una tradició secular i encara lluitem per eliminar-la. L’autoritat patriarcal incontestable de l’home dins la família, que imposa la servitud a la dona, és una tradició viva al món àrab i musulmà, i no es pot acceptar. L’ablació del clítoris de les dones en tota una franja de països africans és una tradició, però és intolerable. Llançar una cabra des de dalt d’un campanar és o era una tradició en algun poble de l’Espanya interior i no es pot tolerar. Assetjar amb llances i a ganivetades fins matar-lo un bou solt pel camp era una tradició que finalment s’ha aconseguit prohibir. Maltractar animals, en general, ha estat una tradició en molts pobles que ara lluitem per suprimir. Podríem continuar...

Ara bé, hi ha tradicions d’una altra mena que també són inacceptables. La dreta espanyola, per exemple, ara encarnada en un trident, té la tradició d’excloure els altres, els qui no pensen com ella. Crec que el clímax d’aquesta propensió l’ha expressat -amb nota- la marquesa Cayetana Álvarez de Toledo. I és sorprenent que aquesta senyora franco-argentina, amb estudis a Oxford, nacionalitzada recentment, tan cool ella, haja assumit com si res un posat tan castís. Una tradició tan antiga. Un arcaisme funest.

Perquè segons ella el PSOE s’ha situat fora del “bloc constitucional”. Vegem. Perquè opina de manera diferent i enfoca a la seua manera una crisi tan greu com la que ha provocat la situació a Catalunya, perquè no combrega amb posicions dràstiques, perquè no preconitza un 155 permanent, un estat d’excepció perpetu, i la repressió com a fórmula, està condemnat a les tenebres exteriors. Perquè adopta una posició política diferent, el PP (perquè la barbaritat aquesta la diuen també Pablo Casado, Rivera i altres) exclou un actor fonamental de la Constitució del 78 del “bloc constitucional”. Una greu confusió entre discrepància política i enfrontament radicalitzat. I una manera de desenfocar perillosament el sentit de la convivència democràtica.

En el fons, la dialèctica amic/enemic, una lògica bel·licista, habita en la dreta espanyola quan se sent fora del poder, que considera seu per dret diví. Quan albira reformes i canvis que li poden afectar interessos materials molt tangibles. Quan tem que una esquerra usurpadora pot dur el timó d’una nau -Espanya- que considera de la seua propietat. Una vella història...

En aquest sentit la lectura del darrer llibre d’Àngel Viñas ¿Quién quiso la guerra civil? (editorial Crítica, 2019) és altament recomanable. Perquè informa, amb documents a la mà, amb proves, no amb elucubracions, sobre els entrellats d’una història que havia estat falsificada i que alguns encara s’esforcen a falsificar. Inquietant, malgrat el pas del temps. Malgrat els canvis de règim. Malgrat els intents de superar la lògica de la destrucció de l’altre.

El 28 d’abril tenim una cita amb les urnes. Caldria fer una reflexió a fons sobre vies polítiques i sobre la superació de la dialèctica negativa que ha caracteritzat una història que s’entesta a acabar malament. Però que una majoria social consistent -diversa, plural, amb visions no coincidents, amb matisos diferencials- ha de maldar perquè, per una vegada, o d’una vegada i ja sempre, acabe bé. S’havia fet molt de camí en aquesta direcció, però alguns han mirat de fer descarrilar el tren quan han vist que els tocaven algun privilegi... No ho aconseguiran.

Sortosament aquesta majoria social sensata existeix. Convé alçar la mirada, apamar el que hi ha en joc, i enfortir-la, garantir-la, consolidar-la. Està a la nostra mà, és una obligació compartida des de la pluralitat.. Pensem-hi!