eldiario.es

9

La societat totalment administrada

Un dels temes de la teoria crítica de Theodor W. Adorno i Max Horkheimer -de l’Escola de Frankfurt- era aquest, el del rebuig frontal d’allò que anomenaven la societat totalment administrada. Feien referència als mètodes de control que la racionalització desenfrenada imposava a la gent en la societat industrial del seu temps. Una racionalització que escapava dels àmbits estrictes del treball i que s’estenia al conjunt de la vida, que colonitzava el “món de vida”, i que restringia cada vegada més els marges de llibertat  de les persones. 

El rerefons era també la crítica de la manipulació política a càrrec de poders cada vegada més poderosos, per dir-ho així, d’uns aparells estatals creixentment sofisticats que condicionaven els processos de formació de la voluntat popular i que, a més, es ficaven en la vida privada dels individus. Per a reblar el clau, la indústria cultural estandarditzava, comercialitzava i desvirtuava l’art i la cultura, aquest regne de la llibertat individual i del gust arbitrari del creador, que oferia -en diàleg i intercanvi amb el públic- una ocasió de gaudi estètic lliure de lligams i condicionaments.

No cal dir que s’ha debatut molt sobre aquestes idees de la teoria crítica. Hom hi ha volgut trobar un regust elitista, derivat d’una vivència restringida socialment de l’altra cultura en l’època de l’apogeu burgès a Europa occidental, del lent trànsit de la cultura cortesana a la cultura burgesa, el brou de cultiu del venerable “individualisme” occidental. També s’hi ha volgut veure una condemna sense fissures de la cultura de masses, un fenomen complex i molt més polièdric que la mera estandardització o comercialització barata.

En tot cas, en l’avaluació crítica, en termes sociopolítics, pesava també el coneixement esparverat del que havia estat el totalitarisme a l’Alemanya nazi, que -aquest sí- envaïa tots els àmbits de la vida, sotmetia a control i escrutini el conjunt de la població, imposava un codi militaritzat i selectiu, expulsava i assassinava els qui no s’ajustaven al motlle, imbuït d’un esperit guerrer i racial que acabà en el genocidi i l’autodestrucció.  També hi pesava la visió realista i negativa del que s’havia esdevingut a l’URSS arran d’una revolució alliberadora en la qual les lúcides previsions de Rosa Luxemburg -al seu article “La Revolució russa”-  s’havien mostrat encertades. La supressió de la llibertat hi va conduir a un totalitarisme despòtic sui generis, en el qual el primitivisme dels mètodes i la continuació de les tradicions russes -les deportacions i la policia política ja les havia inventat el tsarisme- es revelaren simplement la premissa d’un salt qualitatiu amb les execucions, les purgues i el gulag, que arribaren al paroxisme amb Stalin. Una societat totalment administrada, també.

Avui seria moment de repensar aquesta història i aquests mètodes. Perquè molts dels debats actuals hi tenen molt a veure. La racionalització desfermada de tots els àmbits de vida continua fent estralls, sens dubte. Molt més que en temps dels cappares de l’Escola de Frankfurt, que es mirarien amb espant l’auge inaudit de la indústria cultural i de l’oci a hores d’ara, de la cultura de masses, i la decadència de les arts i de la cultura humanista.

Però el novum més increïble de tots és l’adveniment d’unes tecnologies de la informació i de la comunicació, ben conegudes, amb múltiples i diverses aplicacions. Fenomen paradoxal i contradictori, per descomptat. Però amb una derivada claríssima: les possibilitats que ofereix per al control total de la vida i els moviments de l’individu. Les societats occidentals mantenen les aparences, i de vegades la realitat, de les garanties jurídiques dels drets i llibertats, no només polítiques, sinó també personals. El marge de maniobra individual és considerable encara a les societats occidentals, i hi sobreviu el joc i la interacció entre societat civil, les esferes separades de la vida social, i l’Estat i els seus diversos aparells. Tot amb límits, bé ho sabem, enmig de perills i temptacions. O d’alguna cosa més que temptacions, en el cas d’alguns països i algunes agències especialitzades.

Ara bé, en altres espais historicoculturals on aquesta dialèctica entre societat civil i Estat -o entre individu i poder- és molt feble, o simplement és inexistent, les possibilitats que ofereixen els nous recursos tecnològics, que no han fet més que començar, les múltiples prestacions que poden posar en mans d’un Estat controlador, farien obrir uns ulls com a taronges als teòrics de la teoria crítica. I també a un visionari que pel que sembla es quedà curt, com George Orwell. La utopia ha esdevingut distòpia, aquest és el drama.

A la Xina s’està experimentat ara amb inserir GPS en l’uniforme dels escolars, per a tenir-los tothora situats i vigilats. Les excuses són múltiples, disciplinàries i en teoria benintencionades. També es preveu la implantació d’un sistema directament esgarrifós de control de la trajectòria vital dels individus. En diuen de “crèdit social” i seria un registre de “totes les qualificacions creditícies, financeres, socials, polítiques i legals de cada ciutadà”. Qui no assoliria un determinat nivell de crèdit social tindria problemes. No podria accedir a la seguretat social, a un càrrec públic o a un passaport. Segons una informació d’Albert Molins Renter (LV 28 de gener 2019), també s’experimenta amb un sistema de reconeixement facial dins l’aula per a garantir en temps real l’atenció i el rendiment dels estudiants. Tot combinat, a més de la censura permanent sobre Internet, i en la resta de fonts d’informació, en una societat en què el poder no té contrapesos, controls ni garanties reals, dibuixa un present i un futur molt allunyat del que podria i hauria de ser una societat humana decent i habitable.

Tenint en compte el poder del Big Data en mans de les empreses de venda a Occident, i les derivades de control personal i polític que comporta, perquè les dades personals poden ser aprofitades per agències de control, i aquestes tendències en un estat-continent poderós, de 1300 milions d’habitants, conqueridor de mercats i d’esferes d’influència, que esdevindrà una superpotència aquest segle, les reserves i els temors estan més que justificats. Els ideals de llibertat i democràcia podrien marcir-se ben aviat.

La societat totalment administrada, sota una disfressa o una altra, i ara amb mitjans d’un poder i un abast extraordinaris, és l’amenaça. I bé faríem de ser-ne conscients i de posar totes les traves, obstacles i resistències possibles a una procés que pot ofegar la llibertat i acabar definitivament amb qualsevol marge d’acció sense intromissions dels individus i dels pobles.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha