La cara “tacanya” de Zaplana que revela l’UCO: “L’última vegada que em va convidar encara està telefonant-me la seua secretària per a cobrar”

L’Acadèmia Valenciana de la llengua planteja dues accepcions sobre la paraula tacany. La primera, la més actual i usada, es refereix a un que és “avar, agarrat”. La segona, en desús, té un fons que transcendeix la matèria econòmica: “De poca moralitat”. Ambdues, però sobretot la segona, es poden aplicar al comportament de l’expresident de la Generalitat i exministre, Eduardo Zaplana, segons les converses entre els seus amics i testaferros intervingudes per la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil  i presents en el sumari del cas Erial. Un vertader retrat al personatge.

Les punxades dels membres de la trama Erial als testaferros d’Eduardo Zaplana han servit per a seguir el rastre dels diners, però també per a entendre les relacions i els rols que cadascun tenia en la xarxa. En la conversa present en el sumari i que reprodueix eldiario.es, Joaquín Barceló, reconegut pels investigadors com a testaferro, parla amb Juanma, un dels amics del grup que es queixa amargament de l’actitud de l’expolític i exdirectiu de Telefónica.

La Guàrdia Civil destaca aquesta telefonada i la qualifica de rellevant per a la causa perquè “indiquen el context general en què es desenvolupen les relacions entre alguns d’ells”. Els agents de l’UCO la resumeixen en una frase: “Cada vegada que et telefona és per a demanar-te o ficar-te en embolics”.

En la conversa, Juanma, a qui no identifica la Guàrdia Civil, però que forma part del grup d’amics de Benidorm de l’exministre, explica a Barceló que està fart de Zaplana: “L’última vegada que em va convidar encara està Mitsouko (secretària de Zaplana també investigada en la causa) demanant-me els diners de l’avió”, explica l’amic. L’expresident l’hauria convidat a un viatge a Londres, encara que finalment va acabar reclamant els diners de l’hotel i les despeses del viatge.

Aquesta actitud no va ser l’única en el viatge al Regne Unit. A més, de la xarrada telefònica que Barceló es pren de broma i ratifica com si fora un comportament habitual amb altres persones, es desprén també l’elevat ritme de vida de l’expolític. Nits d’hotel a Londres a 600 euros, habitacions a Kíev per 3.500 i viatges amb avió en primera classe.

En un altre fragment de la conversa, l’interlocutor Juanma també relata com li va voler cobrar el viatge a Sud-àfrica per a presenciar el Mundial de futbol del 2010 que va acabar guanyant la selecció espanyola. “El mateix que a Sud-àfrica. Diu, anem-hi, i em passa una factura de dos milions de pessetes”, explica l’indignat amic. Sobre aqueix viatge explica que el desplaçament havia de ser per a quatre dies, però que se’n torna a Espanya tot just haver-hi arribat i després tornar a demanar-li regressar-hi. Una cosa només a l’abast econòmic de poques persones.

Reproducció íntegra de la conversa telefònica:

Juanma (X): O té un morro que se’l xafa o ha perdut el nord.

Joaquín Barceló: Amb el morro que ha tingut sempre.

X: Deixa-ho, deixa-ho que... Que cada vegada està pitjor.

J: I ara on està?

X: Ni puta idea, jo no he tornat a veure’l ni he tornat a parlar amb ell des d’aquell dia. Gràcies a Déu, millor.

J: Mare de Déu.

X: No, perquè cada vegada que et telefona és per a demanar-te o ficar-te en embolics.

J: (Rialles)

X: Perquè no telefona per a dir-me, escolta, veurem un partit de futbol o anem-nos a menjar o riure, saps? No. El telefona, te n’has assabentat, saps?

J: Hòstia.

X: Tu saps, tu... Sempre està igual. Merda, a prendre per cul.

J: Mare de Déu, Mare de Déu. Veurà la Champions League, saps quant val la nit en una habitació?

X: Calla, calla.

J: A Kíev? 3.500 euros.

X: Això sí, em va dir a mi, no sé quin dia, i al Gasofa, i a mi. Si tot va bé... Us convide a... I li vaig dir jo, jo ho tinc malament.

J: (Rialles)

X: Es va quedar, així... pillat. Que em convida! L’última vegada que em va convidar encara està Mitsouko (secretària de Zaplana) demanant-me els diners de l’avió.

J: (Rialles)

X: Saps? L’última vegada que em va convidar. Saps?

J: (Riallades)

X: A prendre per cul.

J: Sí, sí, sí.

X: Encara que em convide... Què collons? Que no, que no, que no. Que l’última vegada que em va convidar encara està telefonant-me Mitsouko pels diners, que no. Escolta, que els de l’agència que telefonen. A mi quins collons em dius tu, que pague ell.

J: (riures) Parla amb ell.

X: Veurem un partit de futbol i pagaré el que no està en els llibres.

J: Mare...

X: El mateix que a Sud-àfrica. Diu, anem-hi i em passa una factura de dos milions de pessetes.

J: (Rialles).

X: Saps? Em cague en la puta mare.

J: (Rialles).

X: Com una altra vegada que em diu, “anem a Londres? Vens amb mi a Londres? Això deu fer set o huit anys, i com que estava la meua filla treballant a Londres, en el 2009, dic, doncs, d’acord... Hi anirem tres dies. Bé, i allí arribem a Londres i era tot... L’hotel valia 600 euros l’habitació per nit.

J: Collons, collons.

X: Sí. I jo la primera nit la passe i passa la segona i dic, anem-nos-en d’ací, si total i diu, no... És que havia quedat amb Agag, amb tots aquests que munta ell negocis i històries.

J: Aqueixos que no coneix els de Gürtel, vaja.

X: Sí, això sí.

J: (Rialles).

X: La dona d’Aznar (intel·ligible) i em va dir... I hi anem al final jo dic, convenç i tornem a Madrid. I al poquet de temps comença a telefonar-me Mitsouko que devia no sé quant. No solament... em deia a mi que devia el viatge, perquè jo pensava que em convidava, no. És que havia reservat tres nits més d’hotel, eh?

J: Sí, sí

X: M’ho reclamava també, a 600 euros la nit, tres per sis, 18.

J: Mare de Déu.

X: 1.800 euros, dormir, més l’avió en primera classe.

J: Ni pegues la volta el món a la seua manera i està preparat.

X: Sud-àfrica? Hi vam anar per a 4 o 5 dies i al primer partit diu que se’n torna, eh?

J: (Rialles)

X: Diu, és estic una nit a Sud-àfrica i torne. I al cap de dos dies diu que tornem a anar-hi i li dic, que et donen pel sac.

J: (Rialles)

X: Al cap de dos dies em diu que si tornem a anar-hi, saps?

J: Alguna cosa tindria ací.

X: Vinga, vinga. Que l’aguante sa iaia. En fi.

J: Bé.

X: Doncs per a tu, tot.

J: No, no, jo estic bé com estic.

X: Jo, a veure, si m’ho trac de damunt... I home, és el meu amic, jo me l’estime, però...

J: No, si ja...

X: No, no, no.

J: Negocis d’aqueixos no.

X: Aqueixa pressió i aqueixes favades, estic fins als ous ja. No aguante més.

J: Ja.