eldiario.es

9

ENTREVISTA | Felipe Briones

“El cas del Sàhara és únic al món, abandonat il·legalment per Espanya i envaït i oprimit pel Marroc”

El fiscal anticorrupció d’Alacant, Felipe Briones, com a secretari general de l’Associació Internacional de Juristes per al Sàhara Occidental, repassa les últimes novetats sobre el conflicte d’un territori en què, recorda, Espanya continua sent la potència administradora

Felipe Briones

Felipe Briones

Felipe Briones és sinònim de flagell de la corrupció a la província d’Alacant. Per les seues mans ja han passat nombrosos casos, com el Brugal, i més que n’hi passaran com a fiscal d’Anticorrupció. Va nàixer el 1959 a Ifni quan encara era província espanyola, però se’n va anar prompte a viure al Sàhara espanyol, “on aprenc a voler”. Amb la invasió marroquina durant la coneguda Marxa Verda del 1975 es veu obligat a marxar; abans va ser testimoni de la creació del Front Polisario o de l’arribada de la missió de les Nacions Unides. Briones, però, també és conegut per la denúncia constant de la injustícia que travessa aquest territori al sud del Magrib i que expressa com a secretari general de l’Associació Internacional de Juristes per al Sàhara Occidental. Repassem amb ell les últimes novetats d’un conflicte enquistat després d’haver fet una ponència a Villena titulada “La responsabilitat d’Espanya davant del poble sahrauí”.

Des del punt de vista jurídic, quina és la responsabilitat d’Espanya amb el Sàhara?

La responsabilitat d’Espanya amb el Sàhara es pot resumir des del dret internacional i des del dret intern espanyol. Des del punt de vista del dret internacional, tots els territoris no autònoms del món, que actualment en són 17, necessiten una autoritat administradora de iure, és a dir, de dret, que done informació al secretari general de l’ONU sobre quines són les condicions que es viuen en aquest territori no autònom, quines són les inversions que la potència colonial hi efectua en els àmbits sanitaris, educatiu, social, econòmic… per a saber l’avanç i el progrés de les condicions socials d’aquests habitants i, també, el suport que dona la potència colonial als moviments d’alliberament perquè puguen comandar en un futur un referèndum o una negociació amb aquesta potència per a poder pronunciar-se sobre la seua pròpia destinació. Aquest és l’encaix internacional.

Dels 17 territoris no autònoms, només en el cas del Sàhara l’autoritat administradora de iure, que és Espanya, no coincideix amb la potència que l’administra i l’ocupa de facto, que és el Marroc. En cap dels 16 passa això, on sí que hi coincideix. Naturalment, en cap d’aquests 16 territoris hi ha una violació sistemàtica dels drets humans, ni el moviment d’alliberament ha entaulat una guerra contra la potència que l’ocupa –en el cas del Sàhara durant 16 anys– ni en cap la potència colonial ha bloquejat sine die la celebració d’un referèndum. El cas del Sàhara és únic al món, és un gueto d’on no es pot entrar o eixir, en què la violació dels drets fonamentals s’ha erigit com a política sistemàtica de la potència ocupant.

La potència ocupant, en termes de dret internacional, és un eufemisme per a referir-se a invasió. L’ocupació de facto, per al dret internacional, és il·legal si es perpetua en el temps. L’ocupació no té un estatus jurídic, polític, i això és el que passa amb el Marroc al Sàhara des que el 1975 l’envaeix militarment sense cap títol jurídic, ni històric ni polític que l’avale.

El dret internacional prohibeix que una potència colonial abandone aquest territori abans que la població s’haja autodeterminat per la via de la celebració d’un referèndum. La potència colonial no pot abandonar unilateralment el territori que administra. Per això, l’abandonament declarat per Espanya a la fi del febrer del 1976 mai no va ser reconegut per les Nacions Unides; de fet, hi ha una resolució a l’octubre i al desembre d’aquell any en què l’ONU continua tractant Espanya com a potència colonial. És a dir, després dels acords tripartits.

Pel que fa al dret intern espanyol, m’imagine que l’acte recent de l’Audiència Nacional hi pesa com una llosa.

Efectivament. S’evidencia fonamentalment en l’acte del ple penal de l’Audiència Nacional del 4 de juliol de 2014, que suposa tota una lliçó jurídica sobre el Sàhara Occidental, i que estableix que actualment Espanya continua sent la potència colonial d’aquest territori i que els delictes que es puguen cometre al Sàhara són competència directa de les autoritats judicials espanyoles. Perquè, respecte del Sàhara, no s’hi aplica el principi de justícia universal, com passa pel que fa a altres temes de l’Audiència Nacional, sinó el principi de territorialitat, és a dir, que hi regeix el 23.1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, que coincideix amb l’article 8 del Codi Civil, que diu que les lleis penals regeixen en tot el territori espanyol. Aquest acte, doncs, distingeix entre territori nacional i territori espanyol, i considera que les colònies són territori espanyol, però no territori nacional, com passa amb Ifni i amb Guinea Equatorial. Com que és espanyol i no nacional, es diu que no afecta la indissolubilitat de l’Estat, la integritat territorial, que és un fet contingent, accessori i transitori. Com que no és nacional, el dret empara que aquests territoris no nacionals, que tenen la categoria de colònies, es puguen independitzar de la metròpoli i es puguen erigir com a territoris naixents. Per això no hi té res a veure, entre parèntesis, el cas de Catalunya, ja que és un territori nacional i espanyol; el Sàhara, però, com a colònia, és un territori espanyol no nacional i mentre no s’autodetermine continuarà sent espanyol. Per tant, els articles 73 i 74 de la carta de l’ONU, que és l’organisme que estableix les obligacions de les potències colonials, indiquen que una d’aquestes obligacions és la de la protecció jurisdiccional de la població d’aquests territoris. Per això, si la potència colonial té l’obligació de protegir judicialment aquests ciutadans és perquè el territori continua sent espanyol fins que s’independitze.

Quin significat té, per tant, la interlocutòria?

L’acte és revolucionari. Significa, simplement, que tot el que s’ha fet amb el Sàhara des de l’àmbit polític està mal fet. I la qüestió és greu, perquè no es pot comparar amb cap cas del món. No hi ha cap territori al món que haja sigut abandonat durant 40 anys i escaig de facto i de manera il·lícita per la potència administradora; ni que haja sigut deixat als peus d’un país invasor, ocupant, que, a més, utilitza de manera sistemàtica una política de repressió dels drets fonamentals.

Llavors, per què des de la interlocutòria no hi ha hagut canvis?

Perquè, com quasi tot, no cal esperar un automaticisme en les resolucions judicials en el sentit de ser respectades. Fa falta una acció per part de moviments, de partits polítics, de mitjans de comunicació, com més millor. Si no, no es consolida, perquè hi ha molta acció en contra del coneixement del tema del Sàhara, i la qüestió és per què i per a què. Bé, doncs és clar. Si es manté el silenci, fins i tot davant de qualsevol acció judicial, els contraris tenen capacitat perquè aquesta resolució comence i acabe en si mateixa, que no tinga prolongació.

Però les evidències jurídiques de l’Audiència Nacional xoquen amb la versió que té el Govern d’Espanya i que vam saber fa uns quants mesos.

Sí, el novembre del 2018, un senador [Jon Iñarritu, de Bildu] va preguntar al Govern quina és la raó per la qual considera que Espanya no és la potència administradora de iure. Llavors, la resposta del Ministeri d’Afers Exteriors va ser que la posició oficial és la continguda en la carta del 26 de febrer de 1976; d’aleshores ençà Espanya no figura com a potència administradora en la llista dels territoris no autònoms de les Nacions Unides. Si agafem, però, la llista de territoris no autònoms del món de les Nacions Unides del març del 2015 qui hi figura és Espanya, no el Marroc.

Per tant, és evident que Espanya menteix, no troba?

(Silenci).

La negativa d’Espanya de reconéixer aquests fets obeeix a la seua posició d’afavorir els interessos amb el Marroc?

Un exministre d’Afers Exteriors marroquí va dir que el 90% de les relacions entre el Marroc i Espanya tenen a veure amb el Sàhara Occidental; és una idea no coneguda ací, però reveladora en el seu moment. Cal defensar la relació estratègica com a veïns entre Espanya i el Marroc, però també cal defensar-la entre Espanya i Algèria. No es tracta de fer això. Es tracta d’actuar com ho fa va fer Austràlia respecte d’Indonèsia amb motiu de la celebració del referèndum a Timor Oriental. Austràlia va mantindre la relació geoestratègica i geoeconòmica amb Indonèsia i, al mateix temps, va demanar a aquest país que respectara la posició del govern australià quant a Timor Oriental, en el sentit que era la mateixa opinió interna d’Austràlia la que demandava el suport del seu govern envers aquell estat (Timor Oriental). Per tant, Austràlia, com a govern democràtic, havia de respectar el que volia la ciutadania. I aquesta opinió majoritària és la que hi ha a Espanya respecte del Sàhara; la immensa majoria de la gent que coneix el conflicte sahrauí aposta per la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

Però sembla que s’escuden en les discordances amb els censos.

No. Tot això ja està resolt. L’únic problema és la bendició del bloqueig marroquí de no celebrar cap referèndum, llevat que l’única proposta que continga aquest referèndum siga la de l’autonomia dels sahrauís dins del Marroc. És a dir, eliminar la possibilitat de la independència del Sàhara.

Quin sentit tindria celebrar un referèndum d’aquesta manera?

Seria un referèndum desnaturalitzat sense validesa. Una autonomia parteix d’un Estat unitari i, com a exemple, hi ha el nostre, que ha passat a ser descentralitzat. El problema del Sàhara no és que partisca d’un estat unitari, és que mai no ha pertangut al Marroc. Es tracta d’una simple invasió militar que va tindre lloc l’any 1975. Per cert, ni les Nacions Unides ni la Comunitat Internacional poden santificar una solució a la marroquina. Ningú no pot beneir el fet que s’envaïsca un territori i, a la llarga, donar-li l’autonomia. Perquè si aquesta fora una fórmula per a dirimir els conflictes internacionals, totes les fronteres del món perillarien. No es pot envair i, després, proposar una autonomia, perquè hi ha el principi de la intangibilitat a les fronteres africanes heretades de la colonització i el mapa d’Àfrica no es pot tocar. I, a diferència d’altres territoris, ací no hi ha cap motiu, ni polític ni històric. No hi ha cap relació històrica entre el Marroc i el Sàhara Occidental que puga avalar la nova aplicació del principi de descolonització.

Quina eixida veu a un greuge que ha deixat, després de més de 40 anys, milers de persones vivint en camps de refugiats?

Hi ha eixida. Hi ha rondes de negociacions. Sembla que els EUA avalen una eixida raonable al conflicte i, per tant, cal confiar que la fi d’aquest contenciós que afecta tota la població del Magrib, les relacions del Marroc i Algèria i les relacions d’Europa amb el Marroc i Algèria se solucione. Les relacions econòmiques perquè entre 60 i 80 milions d’habitants puguen comerciar amb Europa i amb els EUA continuen pendents, per això hi ha interés. Per exemple, en la subscripció d’un nou acord de pesca entre el Marroc i la Unió Europea (que desobeïa la sentència del Tribunal Europeu de Justícia, que prohibia subscriure el nou conveni de pesca tenint en compte que no revertia els cànons al poble sahrauí i que no s’havia comptat amb el Sàhara com a interlocutor vàlid, que és el Front Polisario). I s’ha solucionat pel mateix parlament subscrivint un altre acord en què aquesta vegada, a més, l’àmbit territorial es marca des del nord del Marroc fins al sud del Sàhara, s’incrementa el cànon a favor del Marroc i s’augmenta el nombre de llicències de pesca en aigües saharianes. De manera que la via està expedita perquè el Front Polisario torne a acudir davant del Tribunal de Justícia.

Però això no és un avanç.

És una reculada, perquè ara suposa una desobediència absoluta a la sentència del mateix Tribunal de la Unió Europea.

Llavors el Sàhara està més sol.

Més sol, però més emparat pel que fa als temes jurídics, que sistemàticament donen la raó a aquest poble i que evidencien, per tant, el que són actes vils de delinqüència internacional, com està concebut en el dret mateix. L’apartheid i la perpetuació del colonialisme són crims contra la humanitat.

Nezha Khalidi

L’última notícia més rellevant és l’expulsió de tres advocats espanyols que hi anaven com a observadors del judici contra la periodista Nezha Khalidi, què li sembla?

Sí, és una activista de 27 anys que s’enfronta a una condemna de 2 anys de presó i a una multa per haver gravat i difós en directe una manifestació sahrauí. L’acusació que li fa el Marroc és una presumpta usurpació de professió, en el sentit que el Marroc exigeix disposar d’una acreditació de premsa per a actuar com a periodista. Al mateix temps, però, al Sàhara Occidental la premsa internacional no està permesa. Pel que fa a aquest judici, que es va suspendre al maig i que s’ha celebrat el 24 de juny, el dia abans els observadors, advocats espanyols i no advocats, van ser expulsats en arribar a Al-Aaiun i no se’ls va deixar eixir de l’aeroport, tot i que els nostres tres advocats, en concret, hi anaven emparats pel Consell General de l’Advocacia espanyola. És una de les primeres vegades que es reprimeix l’observació internacional. Es denuncia que aquesta dona ha sigut torturada i estem esperant la condemna. D’acord amb tot el que s’ha dit abans, però, el Marroc no té jurisdicció en tot el territori, correspon a Espanya, i s’està castigant segons una legislació interna marroquina supòsits que estan emparats pel dret a la lliure determinació, com és el de la creació de partits, la lliure associació, la llibertat de premsa i expressió, etc.

Quina opinió es té del fet que, davant d’aquestes expulsions, el Govern espanyol no s’hi haja volgut pronunciar?

A mi em sembla que és evident, d’acord amb el dret internacional i l’intern, que això no s’ha de tolerar. Perquè ens situem dins del terreny de la vulneració de tots els estatuts internacionals, principalment el de la llibertat de premsa. No hi ha cap principi que puga avalar el tancament amb pany i clau del territori del Sàhara Occidental a observadors internacionals i a la premsa lliure. Per tant, a un país democràtic com el nostre s’ha de vincular l’empara dels drets fonamentals pel que fa als ciutadans espanyols i en relació amb un territori autònom respecte del qual hui dia mantenim incòlume tota la responsabilitat internacional.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha