Juerga flamenca, permisos per 'airejar-se' i malejants: l'antiga presó d'Eivissa on va acabar el falsificador Elmyr de Hory

El 1968 va arribar a l'antic centre de detenció d'Eivissa el famós falsificador d'art hongarès Elmyr de Hory. Les instal·lacions no eren, realment, una presó, sinó un simple dipòsit per a detinguts i delinqüents. El pintor es va traslladar a Eivissa després que un col·leccionista americà s'adonés que li havia venut un fals Picasso i el cités a la Unió Americana. Allí va ser arrestat per la policia. Quan va arribar a la major de les Pitiüses, el 1961, l'hongarès va continuar durant anys amb les seves obres fins que, una vegada descoberta bona part de les seves falsificacions, va començar a ser investigat pel 'Tribunal de Vagos y Maleantes' per no tenir els mitjans necessaris per subsistir i conviure amb delinqüents.

En aquell moment, De Hory tenia dos socis manipuladors que l'ajudaven a distribuir les imitacions per tot el món. Això va fer prosperar el negoci. Però sis anys després de l'arribada del falsificador a l'illa, una filla de l'impressionista Henri Matisse, per una banda, i un milionari a qui el falsificador havia venut un quadre, de l'altra, ho van denunciar. L'estafador va ser detingut i va acabar entre reixes a Eivissa.

La població eivissenca era coneixedora del lax règim del centre, que permetia als presos sortir a passejar per Dalt Vila fins que sonava l'ordre de tornada: un crit per part dels guàrdies des de l'entrada del centre. Pel que sembla, que els reclusos anessin a 'airejar-se' una estona era idea de l'únic guarda que vigilava aquest succedani de presó que tenia en aquell moment l'illa.

“Elmyr solia xerrar amb els seus amics del centre de detenció com si estiguessin de tertúlia en un bar, ell a baix, al pati -on era el Taronger-, i ells al balcó de la planta alta”, descriu un article de Diario de Ibiza. Més tard, el pintor va ser traslladat al centre penitenciari de Mallorca, on va romandre quatre mesos i va ser jutjat per l'Audiència Provincial, que estudiava l'opció d'extradir-lo a França.

Per temor que això passés, el falsificador, que va reproduir a la perfecció quadres dels pintors més importants d'aquell moment a Europa, va acabar suïcidant-se després de sortir de la presó a casa seva a Sant Josep amb una sobredosi de barbitúrics (1976).

Arriben els dominics

A prop del Baluart de Santa Llucia, l'edifici que albergava els detinguts no sempre va tenir aquesta funció. Els dominics van habitar entre els seus murs des de la meitat del segle XVII després d'unes obres que havien començat gairebé un segle abans (l'any 1592). Des de llavors, el convent de Santo Domingo va servir de llar als monjos, que pernoctaven a les cel·les disposades a l'ala orientada cap al mar i també al voltant del claustre. Els religiosos estudiaven gramàtica en una altra de les dependències i s'alimentaven al Refectori que avui acull exposicions temporals del Museu d'Art Contemporani d'Eivissa (MACE), sota els frescos originals conservats de l'antic cenobi.

Arribaren les desamortitzacions del segle XIX i el Convent, després que els monjos l'habitessin dos segles i mig, passà l'any 1838 a mans de l'Estat durant la famosa desamortització de Mendizábal (1790-1853). Va començar així la seva segona vida com a centre de detenció. Una funció que es va compatibilitzar amb la d'Ajuntament fins a l'obertura de Can Botino (actual seu principal del Consistori), l'any 2006.

Delinqüents d'orígens dispersos

Però tornant a retrocedir, un dia, un tal Miquelet Planes, oriünd de Sant Miquel, va plantar un dia un arbre al centre de detenció que el va fer merèixer, popularment i amb certa sorna, el nom d'Hotel Naranjo. La indulgència del règim també hi va tenir alguna cosa a veure. A aquell pati on hi havia l'arbre, donaven els finestrals d'una escola, i a través d'elles, els nens passaven còmics i cigars als presos.

“Les finestres de l'escola de primer ensenyament que van al pati d'aquest establiment romanen durant el dia i diverses nits obertes, cosa que amb facilitat pot causar algun conflicte el dia menys pensat, i per evitar aquest disgust, sóc del parer; excepte la seva millor resolució, es posin en aquestes finestres una tela de fil de filferro la que no privarà la claredat ni ventilació necessària i no podrà llançar-se pels nois cap objecte com ha succeït repetides vegades, i impedir la fugida dels presos”.

Aquestes consideracions de l'alcaide de la presó, signades i enviades a l'Ajuntament de Vila el 28 de maig de 1877, estan publicades al llibre L'Arropiero. La desconstrucció d'un monstre, de l'escriptora i periodista eivissenca Cristina Amanda Tur (CAT). Pel que sembla, cent anys després, els alumnes seguien llançant objectes als interns.

El dia a dia del centre de detenció de Dalt Vila consistia en una convivència pura i dura de reclusos amb orígens molt dispars. “Estava ple de quinquis, molts analfabets i tancats per temes de drogues”, detalla Amanda Tur. També hi havia moltes persones d'ètnia gitana, que es passaven les jornades tocant els palmells i de gresca flamenca.

Consursos musicals

“A vegades s'organitzaven concursos musicals que sempre guanyaven ells”, relata el fill de l'americà Jules Morton Abramovitz. El seu pare va ingressar al centre el 1967 després que se l'acusés per l'assassinat d'una estudiant francesa en una casa pagesa de Sant Jordi. Jules, un estudiant de medicina de bona família, no estava acostumat a aquesta mena de gent ni de realitats. Més endavant, després que passés un any a la presó, es va descobrir que era innocent.

La directora de l'Arxiu Històric d'Eivissa i Formentera, Fanny Tur, corrobora, tot i això, que la “disciplina impartida pels guàrdies, en general, era una mica tova”. Tur també descriu l'aspecte del centre: cada arc de l'antic claustre esdevingué una cel·la per a presoners. Així va ser des de l'any 1848 i fins al 1984, quan, amb el pla de modernització de centres penitenciaris, es va obrir l'actual presó de Cas Mut.

Aleshores, l'alcalde de Vila -com es coneix la ciutat d'Eivissa-, Adolfo Villalonga Fajarnés (1983-1987), va reformar i va voler recuperar l'aspecte original de l'antic convent de Santo Domingo. Era el principi d'una altra època per a un edifici històric de Dalt Vila, com molts altres dels que acull el conjunt, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1999. Villalonga va exercir el càrrec de manera independent, encara que el bipartidisme de l'època va dificultar la seva continuïtat, segons va explicar el seu fill Enrique Villa. Entre altres proeses, l´edil va impulsar el projecte del Parc de la Pau, va construir les escales que uneixen Es Soto amb l´Ajuntament i va crear també els jardins de s´Eixample.

A les imatges durant les obres de l'antic centre penitenciari, l'alcalde apareix posant davant els arcs, on encara es perceben els barrots, amb tot el seu voltant mig derruït.

Quan l'actual presó va obrir les portes, tenia capacitat per a un total de seixanta presos preventius, que vivien en 55 cel·les, la majoria individuals. Tot i això, l'augment progressiu de reclusos va portar a dividir les cel·les per allotjar dos interns, elevant la capacitat fins a les 110 places, segons un article publicat a Diario de Ibiza.

Però a la dècada dels 90, amb l'increment de població a l'illa, la presó va començar a patir una saturació en augment, sobretot a l'estiu, explica el diari local. Una pressió que només va aconseguir alleujar-se amb la posada en marxa de repatriacions d'estrangers en situació irregular. La mesura va estabilitzar l'ocupació, que va passar a ser de 115 interns.

A dia d'avui, la manca de funcionaris de presons i el creixent nombre de reclusos segueix tensant, sobretot a l'estiu (com als 90), la capacitat del servei. Sobretot, davant la carestia de l'habitatge a l'illa i l'arribada de peixos grossos del narcotràfic internacional que de vegades recalen al centre penitenciari sense que els treballadors tinguin prou mitjans per lluitar-hi.