L'auge de Elmyr de Hory, el famós falsificador d'art perseguit per homosexual i trobat sense vida a Eivissa
LLEGIR EN CASTELLÀ
Va arribar en 1961 a Eivissa un home curiós, empolainat, d'aspecte noble i somrient, envoltat de mites i falsedats. Començant pel seu nom i acabant per la seva edat. En realitat es deia Elemér Albert Hoffman i havia nascut a Budapest en 1906. Encara que ell, el reeixit –i fraudulent– Elmyr de Hory, afirmava haver-ho fet just un lustre després. No va deixar indiferents als habitants de l'illa, ja en ple esclat del moviment hippy, que es concentrava en els bars i cafès del port de Vila: antisistema europeus, novel·listes holandesos i restes de beatniks que havien arribat a la pitiusa en els anys cinquanta fugint de la cultura estatunidenca del moment. L'hongarès, amb una història reservada, es va convertir en l'epicentre de les tafaneries, que els nous illencs, gairebé tots estrangers fills de famílies adinerades (també hi havia molts catalans) i, per tant, sense ocupacions, practicaven diàriament en l'espai públic eivissenc on començaven a predominar.
“Eivissa [...] és una illa encantadora, càlida i frívola a l'estiu, suportable a l'hivern, barata en qualsevol estació. Però també és una petita illa on tothom s'ocupa dels assumptes de tot el món i on poques indiscrecions passen desapercebudes. La comunitat d'expatriats d'Eivissa és una espècie de Nacions Unides en miniatura i d'aspecte psicodèlic”, relata l'escriptor estatunidenc Clifford Irving en la biografia de qui es va convertir en el seu íntim amic Elmyr.
El falsificador, que tenia indubtables habilitats per a la pintura, va recalar en el recòndit lloc del Mediterrani abans que la policia l’atrapés i després d'enganyar un col·leccionista americà que va acabar adonant-se que li havia venut un fals Picasso i el va citar a la Unió Americana. El malagueny no va ser l'únic pintor famós –i encara viu– a qui l'hongarès, no falto de talent, però sí d'inventiva, va copiar amb destresa. En la seva llista es van anar acumulant els noms de fauvistes i impressionistes francesos com Claude Monet, Henri Matisse, André Derain, Pierre-Auguste Renoir i, sobretot, el de l'expressionista italià Amedeo Modigliani.
Va falsificar a Pablo Picasso, Claude Monet, Henri Matisse, André Derain, Pierre-Auguste Renoir i, sobretot, a l'expressionista italià Amedeo Modigliani
De l'halo de misteri que desprenia Elmyr a Eivissa tan sols es treia la conclusió que havia heretat la seva fortuna i que no havia treballat en la seva vida. Llavors, el nou habitant ja havia passat per diversos pseudònims: Elmyr de Hory o Dory-Boutin, Herzog, L. E. Raynal, Louis Nassau, Elmyr von Houry. Pel que sembla, els catalitzadors d'innombrables identitats falses van ser la seva homosexualitat així com la persecució que havia sofert per part del feixisme en haver nascut en el si d'una família jueva. Tenia tendència a crear un alter ego provenent d'una família aristocràtica que havia passat per episodis de desfortuna i es veia obligat a vendre les seves possessions, una àmplia col·lecció d'art, per a finançar el seu elevat nivell de vida.
Els catalitzadors d'innombrables identitats falses van ser la seva homosexualitat així com la persecució que havia sofert per part del feixisme en haver nascut en el si d'una família jueva
Dos marxants problemàtics
La crua realitat era que, després d'anys estudiant en diferents acadèmies de Belles Arts i d'intentar triomfar com a artista sense èxit, va començar a copiar a grans noms de corrents artístiques del moment. “És un gran pintor de tècnica, però un mal creador, no arriba al públic”, explica Marta Cuadros, directora del departament de Pintura Contemporània de la casa de subhastes Segre. L'experta explica, a més, que ara ja no, però abans detectar falsificacions depenia d'un ull expert i col·locar-les era “molt fàcil”.
La primera victòria de Elmyr com a falsificador va ser la venda, a París, d'un esbós que imitava l'estil de Picasso a una amiga seva britànica. Poc després es va traslladar a Nova York, on va coincidir amb un marxant que, al costat d'un altre soci, es convertiria en distribuïdor del seu [fals] art. El tàndem format per Fernand Legros i Réal Lessard, que venien sovint a Eivissa, cridava l'atenció dels locals. Van ser ells els qui van tenir la idea de contractar perits que confirmessin falsament la veracitat dels quadres.
La primera victòria de Elmyr com a falsificador va ser la venda, a París, d'un esbós que imitava l'estil de Picasso a una amiga seva britànica
Li havien regalat al ja conegut De Hory un cridaner Mustang vermell fosc descapotable i, quan va començar la recerca de la Interpol, amb les primeres notícies del frau dels marxants a la premsa europea i estatunidenca va ser impossible no sospitar d'ell. Encara així, va quedar diversos anys fora del punt de mira. Però, a pesar que era un “alquimista” que coneixia els pigments, vernissos, teles i els bastidors a la perfecció –al principi, els aconseguia en el mercat de les puces de París–, els avanços tecnològics van destapar finalment la seva mentida.
Aviat, la que era la seva rutina a Eivissa, lleugera, com la de tot el seu cercle d'amics, va tocar fi. Per l'illa encara corre el rumor que en el mercat de Les Dialies el pintor venia les seves falsificacions a canvi d'un compte obert per a embriagar-se. “Hi havia molts artistes amb un compte al bar on anaven acumulant despeses i, quan no podien pagar, ho feien amb les seves obres, però Elmyr no era un d'ells”, especifica Juanito, amo del mercat, ara una ineludible atracció turística. Freqüentava, això sí, Les Dàlies: “Venia i estava per aquí, s'asseia al costat de la xemeneia a fer les seves coses”, conta el propietari.
Hi havia molts artistes amb un compte al bar on anaven acumulant despeses i. quan no podien pagar, ho feien amb les seves obres, però Elmyr no era un d'ells. Venia i estava per aquí, s'asseia al costat de la llar de foc a fer les seves coses
Un dia de la primavera de 1967, Elmyr, ple “d’ansietat”, va buscar al que s'havia convertit en un dels seus amics més íntims a l'illa, el polèmic Irving, autor de ‘Fake! The Story of Elmyr de Hory the Greatest Art Forger of Our Time’. L'estatunidenc, entre els artistes i intel·lectuals traslladats a Eivissa en els seixanta, tampoc va escapar del frau: es va inventar la biografia del productor de cinema Howard Hughes. Sí que era, no obstant això, una de les persones més pròximes al falsificador, qui en un arravatament frustrat de sincerar-se amb la pintora Edith Sommer, amb qui havia entaulat amistat, li va dir: “No soc un assassí, de cap manera aquest és el meu món, però [si alguna vegada li comptés el meu secret] s'espantaria tant com si ho fos”. L'alemanya, fruit de la seva època i condició social, també s'havia establert a l'illa.
Tancat a la presó
En destapar-se bona part de falsificacions, l'antic Tribunal de Vagos y Maleantes, que es va encarregar durant el franquisme de perseguir i castigar persones considerades més que perilloses, antisocials, va començar a investigar a de Hory. D'una banda, per conviure amb delinqüents. En aquell moment, un dels seus promotors, Legros, ja havia començat a copar les portades dels periòdics per múltiples estafes en el món de l'art després que un important càrrec de la Companyia General Americana del Petroli, Algur Hurtle Meadows, s'adonés que ell i el seu soci, Lessard, li havien venut un fals Modigliani per 45.000 dòlars. Legros i l'hongarès convivien junts en la vila de La Falaise (‘El penya-segat’, en francès’), al costat de la mar, al barri de Los Molinos de Vila, on tenien un estudi ocult que servia de taller a Elmyr.
D'altra banda, a pesar que a l'illa corrien rumors que el pintor provenia d'una família de terratinents, a penes posseïa mitjans per a viure. El tribunal d'Eivissa el va acabar jutjant per un delicte d'homosexualitat, convivència amb criminals i per no comptar amb mitjans de subsistència, pels quals va ingressar en el centre de detenció de l'illa –a l'actual Refectori–, conegut llavors com l'hotel Naranjo per l'arbre fruiter que hi havia en el seu centre i perquè les normes per als reclusos eren molt laxes. Va passar dos anys sencers allí, on xerrava amb els seus amics com si estiguessin de “tertúlia en un bar”. “Ell a baix, al pati, i ells en la balconada de la planta alta”, descriu un article de Diari d'Eivissa de l'època. En 1968 va ser alliberat, però el seu periple judicial encara no havia arribat a la seva fi, ja en l'ull de mira de les autoritats pels seus milers de falsificacions d'art (en total, se n’hi atribueixen més de mil), el cas es va elevar a l'Audiència Provincial de Palma, que es platejava la seva extradició a França.
Un tribunal franquista el va acabar jutjant per un delicte d'homosexualitat, convivència amb criminals i per no comptar amb mitjans de subsistència, pels quals va ingressar en el centre de detenció de l'illa
La Falaise i un suïcidi amb barbitúrics
Quan va sortir de presó, li havien concedit només dues setmanes per a solucionar tots els seus assumptes i tancar la vila que tenia en Dalt Vila, construïda per l'arquitecte d'origen alemany Erwin Broner –qui coneixia bé al pintor–. Després, hauria d'abandonar l'illa un any, durant el qual va viure en Torremolinos (Màlaga).
Passat aquest període, va tornar a Eivissa quan ja l'havien vinculat amb diverses falsificacions als Estats Units i França, però com a Espanya estava fora de perill –llavors, en els últims compassos de dictadura, encara no hi havia encara acords d'extradició amb el país gal–, no li va quedar més que acollir-se a la seva nova personalitat: la del falsificador d'art que havia aconseguit enganyar el món. Va intentar viure de la seva obra original, sense aconseguir que això donés els seus fruits. Irving i De Hory van aprofitar el seu halo de fama derivada dels fraus comesos per a protagonitzar el documental d'Orson Welles ‘F for Fake (1973)’, amb escenes gravades a l'illa i que va qüestionar fins a quin punt les còpies eren inferiors a les obres originals.
De fet, la majoria dels quadres que va fer en aquesta etapa -i moltes falsificacions- formen part de col·leccions privades d'Eivissa, assenyala el conseller illenc de Cultura, Miquel Costa. En concret, el que fos fundador de la discoteca Space (1986), Pepe Roselló, compta amb una trentena d'obres del pintor que ha mostrat en exposicions organitzades amb ajuntaments. El mateix Consell d'Eivissa també té vuit treballs de l'autor –es calcula que n’hi ha un centenar a l'illa–, l'obra de la qual s'ha anat revaloritzant aquests últims anys a causa “del mite i del morb”, assenyala Cuadros.
La seva història ha fet que es converteixi en una picada d'ullet important en la història de l'art i, des dels anys 2000, arriben a la casa d'apostes de Madrid quadres amb la seva signatura que es venen cada vegada per més diners. Una natura morta seva –segons el pintor cubista madrileny Juan Gris– es va arribar a vendre a la casa de subhastes per 7.500 euros. Aquesta tendència ha portat al fet que el falsificador sigui ara, al seu torn, falsificat.
Una natura morta seva –segons el pintor cubista madrileny Juan Gris– es va arribar a vendre a la casa de subhastes per 7.500 euros. Aquesta tendència ha portat al fet que el falsificador sigui ara, al seu torn, falsificat
Encara que des de la seva sortida de presó la possibilitat de poder ser extraditat el tenia en un constant estat de nerviosisme, no va ser fins a 1976 quan el malson de Elmyr es va convertir en realitat: Mark Forgy, el seu assistent-aprenent personal durant més d'una dècada a l'illa, el va avisar que el govern espanyol i el francès havien arribat a un acord per a jutjar-lo per frau. No va passar molt fins que el jove trobés el seu cos a la mansió i el traslladés a la Policlínica Nuestra Señora del Rosario, a Vila, per a veure si podien salvar-lo. De Hory va deixar una incògnita entre les seves amistats: Era, la seva mort, la seva última falsa? L'aprenent va confirmar que havia mort entre els seus braços de camí a la clínica eivissenca.
0