L’única vegada que Jimi Hendrix va tocar a Espanya i va foradar el sostre d’una sala: “Va ser espantós”
LLEGIR EN CASTELLÀ
El claviller d’una Fender Stratocaster blanca, reencordada perquè la pogués tocar com a esquerrà, va foradar el sostre abans que el públic acabàs d’entendre ben bé què estava veient. Era la nit del 15 de juliol de 1968 i Jimi Hendrix tocava al Sgt. Peppers, una sala acabada d’obrir a la plaça Mediterrani, a pocs metres de la plaça Gomila de Palma. L’escenari era petit i el fals sostre quedava massa baix. Va ser l’única vegada que Hendrix va actuar a Espanya.
Sandro Fantini, subdirector del Sgt. Peppers durant la inauguració, lleva èpica al moment: “El sostre era baix i ell es movia molt. Hi va fer un forat. I ja està”. Lorenzo Santamaría, aleshores cantant de Z-66, hi coincideix: “Crec que va ser un accident, no crec que ho fes aposta”.
Noel Redding va situar l’episodi al final de Wild Thing. Al seu diari va escriure que Hendrix va aixecar la guitarra cap al fals sostre, en va travessar el material i la hi va deixar penjada mentre el públic bramulava. La crònica de Keith Altham al New Musical Express, publicada el 27 de juliol de 1968, descrivia una escena encara més teatral: Hendrix enfonsant el mànec entre les plaques i The Experience abandonant l’escenari “enmig d’una pluja de guix i enderrocs”.
Jimi Hendrix (Seattle, 1942-Londres, 1970) havia format The Jimi Hendrix Experience amb Noel Redding i Mitch Mitchell. En només quatre anys va transformar el llenguatge de la guitarra elèctrica amb discs com Are You Experienced, Axis: Bold as Love i Electric Ladyland, i amb actuacions com la de Monterey, fins que va morir el 18 de setembre de 1970, a 27 anys.
A Palma es va allotjar a l’Hotel Victoria, al passeig Marítim. Una mica més amunt hi havia la plaça Gomila, que Redding, fent broma, va rebatejar com a “Plastic Gorilla”, un malnom que Altham també va fer servir a la seva crònica.
Gomila, el centre cosmopolita de Palma
La plaça Gomila, el 1968, era un lloc on es podia passar tota la nit sense sortir d’unes quantes vies plenes de locals. Una petita geografia nocturna on músics amb les guitarres a l’esquena, turistes estrangers, marines nord-americans, cambrers, joves mallorquins i al·lots vestits a la manera hippie anaven d’una sala a una altra.
La plaça Gomila era un lloc on es podia passar tota la nit sense sortir d’unes quantes vies plenes de locals, on músics, turistes, marines i joves mallorquins anaven d’una sala a una altra
Lorenzo Santamaría recorda els músics movent-se amb els seus instruments entre el Toltec, el Rodeo, el Rodeito, Tito’s i El Barco. “Era un ambient brutal. Música en directe per tot”, diu. “No eren discoteques. En dèiem discoteques, però encara no hi havia discjòqueis: era música en viu”.
Era un ambient brutal. Música en directe per tot. En dèiem discoteques, però encara no hi havia discjòqueis: era música en viu
Sandro Fantini recorda dones vestides de nit i homes amb esmòquing blanc camí de Tito’s compartint la plaça amb turistes que encara anaven en banyador. No és gens estrany que la publicitat de l’època la presentàs com “el lloc més internacional de Palma”. Santamaría ho resumeix: “Els mallorquins érem els menys”.
El 1968, Espanya continuava sota la dictadura de Franco, però Mallorca vivia mirant cap a fora. L’auge del turisme aportava divises i projectava una imatge de modernitat en un país sense llibertats. Aquella bombolla feia possibles escenes impensables a la resta d’Espanya. A més, aquells mateixos dies, una part de la flota nord-americana de la Mediterrània fondejava a Palma.
El 1968, Espanya continuava sota la dictadura de Franco, però Mallorca vivia mirant cap a fora. L’auge del turisme aportava divises i projectava una imatge de modernitat en un país sense llibertats
Chas Chandler, Mike Jeffery i la nit mallorquina
Jimi Hendrix no va aparèixer a Palma per casualitat. Chas Chandler, antic baixista de The Animals —la banda que quatre anys abans havia assolit fama internacional amb The House of the Rising Sun—, coneixia Mallorca des del 1965 i el 1968 encara hi invertia i es movia per l’illa.
Chandler havia descobert Hendrix a Nova York. L’impacte va ser tan fort que va deixar The Animals per dedicar-se a representar-lo. Se’l va endur a Londres, va posar en marxa The Jimi Hendrix Experience i es va convertir en una figura decisiva de la seva carrera, encara que el 1968 ja començava a allunyar-se’n.
L’altre gran protagonista empresarial és Mike Jeffery, mànager de The Animals, comànager de Hendrix i soci de Chandler en els negocis de la nit mallorquina. Tots dos formaven part d’una xarxa en què es mesclaven artistes internacionals, locals amb música en viu i turisme, i eren propietaris a Palma, juntament amb socis locals, del Toltec —després Zhivago— i del Haima, a Cala Major.
El projecte més ambiciós va ser el Sgt. Peppers. La inauguració volia ser tot un esdeveniment: Sandro Fantini recorda cartells repartits per tota l’illa, camisetes amb el logotip, medallons hippies i banderes a les embarcacions d’esquí aquàtic. Chandler va arribar a posar dos locals com a referència: el Bag O’Nails de Londres i el Salvation de Nova York. Volien que la nit de Palma estigués a l’altura de la d’aquelles dues ciutats.
Sgt. Peppers, baixar al futur
Per entrar al Sgt. Peppers s’havia de baixar als baixos de l’edifici Neptuno. En aquell espai de sostre baix s’hi va construir una cosa que Palma no havia vist mai. Les parets, revestides d’escaiola blanca, funcionaven com a superfícies de projecció. Fantini recorda flashes, llum negra, petits altaveus repartits per la sala i tècnics capaços de sincronitzar els llums amb la música.
La sala ja feia uns quants dies que funcionava amb Z-66 com a grup resident, però aquella nit del 15 de juliol era la inauguració oficial. Per a Santamaría i els seus companys tenia un punt intimidatori. Coneixien els discs, les fotografies i tot allò que havien pogut llegir sobre Hendrix a les revistes estrangeres, però veure’l de tan a prop era una altra cosa. “Aquella nit només varen tocar ells. Estàvem cagats, literalment”, recorda Santamaría.
Aquella nit només va tocar The Jimi Hendrix Experience. Estàvem cagats, literalment
El músic britànic Neil Landon, que havia viatjat a Mallorca amb Noel Redding, va presentar The Jimi Hendrix Experience. El repertori va ser breu: Hey Joe, Burning of the Midnight Lamp, Purple Haze, The Wind Cries Mary i Wild Thing. Cinc cançons. Joan Torrelló, que va fer fotografies aquella nit, calcula que hi havia unes 200 persones, potser menys. Santamaría i Fantini hi coincideixen. “No es va omplir”.
Bum! Crac!
Dos dies després, Diario de Mallorca va publicar la crònica del concert amb el títol “Jimi Hendrix: ¡Bum! ¡Crack!”. José María Barceló i Xim Rada hi reconeixien el “domini màgic” de Hendrix amb la guitarra, però varen escriure que “l’electrònica va dominar l’ambient” i que “les parets del Sgt. Peppers tremolaven”. El seu veredicte: “Va ser espantós”.
El 1968, la frontera entre música i renou encara s’estava desplaçant, i els periodistes varen sortir “estupefactes” i “atordits”. Intentaren entrevistar Hendrix, que va demanar uns minuts per descansar i finalment hi va renunciar: “Estic una mica marejat”. La crònica atribuïa el mareig, amb ironia, al fet que havia estat “qui més a prop havia estat dels seus propis renous”.
Fantini conserva una impressió semblant: el volum excessiu i l’electrònica ensordidora es varen imposar al guitarrista que esperava trobar. “Aquell dia ens va decebre”. Per a Santamaría, en canvi, va ser “una nit brutal”. “Em va impressionar moltíssim”, afirma.
El 1968, la frontera entre música i renou encara s’estava desplaçant, i els periodistes varen sortir del Sgt. Peppers 'estupefactes' i 'atordits'
L'altre Hendrix
Un parell de dies després, Hendrix va tornar al Sgt. Peppers. Ja no hi havia inauguració ni periodistes i l’ambient era més distès. Aquella nit tocava Z-66. Hendrix hi va arribar acompanyat d’unes quantes dones i, després de prendre unes copes, va decidir pujar a l’escenari a tocar blues. Als camerinos hi havia baguls plens d’instruments i equipament. Segons conta Santamaría, aquella nit va triar una Gibson Les Paul, una cosa que va sorprendre els músics mallorquins, acostumats a veure’l amb la Stratocaster.
Sense la teatralitat ni el volum de la inauguració, va aparèixer un altre Hendrix: el que va pujar a l’escenari amb una banda local per improvisar blues amb una Gibson Les Paul
Per a Fantini, sense la teatralitat ni el volum de la inauguració, va aparèixer un altre Hendrix: “Allà ens vàrem adonar que hi havia un guitarrista increïble”. Vicenç Caldentey, guitarrista de Z-66, es va fixar en un dels pedals. Quan varen acabar, Hendrix l’hi va regalar. “A en Vicente segurament gairebé li va agafar un infart”, recorda Santamaría. “Això és una joia que ningú sap on para”, afegeix.
Els dies a la platja
Fora dels escenaris, Hendrix va passar uns dies fent allò que feien, i encara fan, els qui visiten Mallorca a l’estiu: anar a la platja. També va anar a conduir a un circuit de karts. Amb Hendrix, els músics mallorquins tot just varen coincidir fora del Sgt. Peppers. Amb Redding va passar tot el contrari. Santamaría recorda que el baixista apareixia pel Haima, a Cala Major, i que allà tocava amb ells: “Venia moltes nits”.
Mauricio “Mauri” Puigcercós tenia 18 anys quan Redding va comparèixer en un concert de Mauri’s Set i va acabar tocant Summertime amb aquells joves músics. Dècades després ho va contar al periodista Gabriel Rodas, de Diario de Mallorca: “Redding tocava de puta mare i jo era un principiant”.
Hendrix es va acomiadar de Mallorca el 19 de juliol i no hi va tornar mai més. Tenia 25 anys i Woodstock era a tocar. A Palma, en l’únic concert que va fer a Espanya, hi va deixar cinc cançons, una jam de blues, un pedal perdut i un forat al sostre.
Dos anys i mig després de la mort de Hendrix, el març de 1973, Mike Jeffery també va morir prematurament quan l’avió d’Iberia en què viatjava va xocar en ple vol amb un altre de Spantax damunt Nantes, a França. Sense ell, i amb els gustos del públic canviant, el Sgt. Peppers es va anar apagant. El 1975 el va comprar l’empresari Bartolomé Cursach, que aleshores començava a bastir el seu imperi de la nit palmesana, i el va convertir en Alexandra, una sala de música disco. Amb aquella transformació, el forat va desaparèixer.
0