José Luis Mesas, pintor: “Quan tenia set anys anava al taller de Joan Miró i fins i tot feia servir llapis seus”

José Luis Mesas (Palma, 1973) tenia set anys quan va començar a dibuixar i modelar figures de fang en un centre d'acollida de menors de Mallorca. Més de quatre dècades després, la seva pintura ha arribat fins al Vaticà i s'estén per les façanes d'edificis de diferents països. Ara prepara el seu trasllat a Fuengirola després d'haver arribat, segons explica, a un acord de deu anys amb l'empresari xinès Xu Deping per intervenir en més de 4.000 immobles vinculats a les seves inversions internacionals.

A les portes de la mudança, Mesas decideix revelar una història que havia mantingut en privat durant dècades: assegura que va conèixer personalment Joan Miró quan era infant, que freqüentava el seu taller a Mallorca i que va compartir moments d'aprenentatge amb l'artista català. Una experiència que, segons conta, va influir especialment en la seva manera d'utilitzar el color.

Com varen ser els seus primers contactes amb la pintura?

Vaig començar ben jovenet. Era un infant. Amb set anys vaig fer la meva primera escultura a la Casa d'Observació, que antigament era el Tribunal de Menors. Allà decidien què havien de fer amb els infants que tenien problemes familiars. En aquells anys no hi havia centres d'acollida com ara. Jo vaig estar en aquella Casa d'Observació i allà vaig començar a pintar i a dibuixar. No tenia doblers. Vaig arribar a fer servir esmalts d'ungles i cartons perquè no podia comprar pintura. M'havia d'espavilar amb el que trobava. Si no tenia un material, en feia servir un altre. Al final, quan tens ganes de fer alguna cosa, cerques la manera de fer-la.

En aquells anys no hi havia centres d'acollida com ara. No tenia doblers. Vaig arribar a fer servir esmalts d'ungles i cartons perquè no podia comprar pintura. M'havia d'espavilar amb el que trobava

La seva mare era gitana i el seu pare, paio. Quina importància ha tingut aquest mestissatge en la seva vida i en la seva obra?

La veritat és que el meu cas és curiós. Tradicionalment, dins l'ètnia gitana, perquè et considerassin gitano, ho havia de ser ton pare. Com que mon pare era paio i ma mare gitana, vaig tenir un problema: els gitanos no em volien i els paios tampoc. Sobretot, estic molt orgullós de ma mare. A ella la varen fer fora de la seva comunitat perquè es va casar amb un paio. La varen desterrar. Va ser una dona molt avançada al seu temps. No tenia estudis, perquè aleshores molta gent gitana no podia estudiar, però era una persona molt intel·ligent.

Mon pare era paio i ma mare gitana. Vaig tenir un problema: els gitanos no em volien i els paios tampoc

En quin moment va començar a viure professionalment de la pintura?

Jo feia pop art, sobretot retrats de cares amb molt de color. El 2016, quan vaig anar a exposar a Miami, vaig vendre tot el que duia. M'anava molt bé. Vaig ser allà durant la setmana d'Art Basel i em vaig adonar d'una cosa: allà tothom feia pop art. A Mallorca gairebé no se'n veia, però arribaves a Miami i trobaves moltíssima gent que feia el mateix.

Aleshores vaig pensar que havia de fer alguna cosa meva, alguna cosa diferent i pròpia. I d'aquí va sorgir el Mesisme. Va ser una decisió molt arriscada. En aquell moment tenia un mànager i, quan va veure el primer quadre que vaig fer amb aquest estil, em va dir que semblava pintat per un infant. Jo li vaig contestar que, a partir d'aleshores, pintaria així. No li va agradar i em va deixar penjat. Però jo vaig continuar amb el meu estil i ara gaudesc molt més perquè pint el que em dona la gana.

Ara que parla de pintar com un infant, hi ha alguna cosa en les seves obres que recorda Joan Miró: el color i aquest univers aparentment infantil. Fins a quin punt ha influït en la seva pintura?

Jo vaig tenir la sort de conèixer-lo. Molta sort. Això pràcticament no ho he contat mai. Miró i la seva esposa, Pilar Juncosa, col·laboraven amb el centre de menors on jo estava. Ell va veure com pintava i com dibuixava i em va convidar a visitar el seu estudi i em donava materials. Fins i tot vaig tenir llapis seus. Record que ell mirava els meus dibuixos i me'ls acoloria. També tenc un record molt curiós: li agradaven els entrepans de mortadel·la amb olives.

Quan vaig començar a visitar-lo, jo tenia uns set anys i ell va morir quan jo en tenia deu o onze. Sempre em va tractar molt bé, com si fos un fill. Encara que també pot ser perquè jo era molt petit i en guard un record molt bo. Era un home molt generós. I molt treballador. Feia feina cada dia. Per a mi va ser una experiència molt polida i em va influir molt, sobretot en els colors.

Joan Miró i Pilar Juncosa col·laboraven amb el centre de menors on jo estava. Ell va veure com pintava i com dibuixava i em va convidar a visitar el seu estudi i em donava materials

Per què no ho havia contat abans?

Mai no havia contat la meva relació amb Miró. Ara que me'n vaig de Mallorca, he pensat que era el moment.

Recorda algun consell que li donàs i que després hagi influït en la seva manera de pintar?

Sí. Record una cosa que deia i que em va quedar gravada: “Si et cau una gota de pintura, no la llevïs. No és casualitat. No l'has d'esborrar. Si et cau alguna cosa, deixa-la. És allà per alguna raó”.

És una manera d'entendre la pintura que m'agrada molt. No ho has d'estar corregint tot. Hi ha coses que passen mentre pintes i que formen part del procés de fer un quadre.

Quan faig feina, les coses van sortint i no vull estar pensant contínuament si estan bé o malament. Traç una línia i continuu. Si comences a dubtar de cada cosa que fas, no acabes mai. Tampoc m'agrada pensar què opinaran els altres de la meva feina.

Record una cosa que deia i que em va quedar gravada: “Si et cau una gota de pintura, no la llevïs. No és casualitat. No l'has d'esborrar. Si et cau alguna cosa, deixa-la. És allà per alguna raó

Una de les característiques de la seva obra és l'escala monumental. Com es conceben obres de grans dimensions?

Per a mi és molt fàcil. M'agrada fer les coses grosses. En un d'aquests projectes vaig començar a imaginar mons diferents. Eren desenes de mons, uns cinquanta, i allò es va acabar convertint en una pintura d'uns 400 metres quadrats en què vaig fer feina amb l'ajuda d'Olga, la meva companya, durant dos hiverns.

Puc estar deu hores diàries pintant i no adonar-me del temps que ha passat. De vegades t'has d'estirar, aixecar-te, canviar de postura constantment... Físicament és molt dur, sobretot per a l'esquena.

“El Cristo de los Gitanos” és una de les seves obres més conegudes. Com va néixer aquesta pintura de 100 metres quadrats?

Resulta que és el llenç més gran d'Espanya per casualitat. “El Cristo de los Gitanos y los cuatro elementos” el vaig fer originalment per a la catedral de Palma. Estava pensat per a un espai concret i per això tenia aquelles mides.

Al final, hi va haver un desacord i, quan el quadre ja estava acabat, em vaig trobar que no sabia on posar-lo. Imagina't tenir un Crist d'uns cent metres quadrats i no saber què fer-ne. A més, jo som molt catòlic, encara que de vegades es fiquin amb mi per això. Finalment, el vaig donar i s'exposa al Museu Mayte Spínola de Marmolejo, a Jaén.

'El Cristo de los Gitanos y los cuatro elementos', el llenç més gran d'Espanya, ho és per casualitat. El vaig fer originalment per a la catedral de Palma. Al final, hi va haver un desacord i, quan el quadre ja estava acabat, em vaig trobar que no sabia on posar-lo. Imagina't tenir un Crist d'uns cent metres quadrats i no saber què fer-ne

Aquest quadre el va dur fins al Vaticà, on va lliurar personalment dues obres al papa Francesc. Com va sorgir aquella oportunitat?

Va ser increïble. El Vaticà es va posar en contacte amb el Consell de Mallorca, que aleshores presidia Miquel Ensenyat, a qui jo no coneixia personalment. Em va telefonar i em va dir: “Hola, som el president del Consell. El papa et vol conèixer i hi ha la possibilitat d'anar al Vaticà”.

I jo li vaig penjar el telèfon. Vaig pensar: “Quina broma és aquesta?”. Després em va telefonar un amic polític que sí que coneixia i em va dir: “Escolta, que has penjat el telèfon al president del Consell”. I jo: “No em fotis, que m'està dient que el papa em vol conèixer”. Em va assegurar que era veritat i que havia d'agafar el telèfon al president. Vaig parlar amb Ensenyat, que em va ajudar moltíssim, i ara som molt amics.

Em vaig reunir amb el bisbe i em va explicar que el papa estava interessat en el meu quadre i que li agradaria que li dugués una rèplica. Vaig preparar aquella rèplica i després em varen proposar fer també un retrat del papa. I vaig dir que sí, és clar. Conèixer Francesc em va fer molta il·lusió. Va ser un detall que no oblidaré. Al retrat li vaig pintar una marieta en un ull. Quan la va veure, em va demanar per què havia posat allò al quadre. Li va fer molta gràcia. Va ser una trobada molt simpàtica.

Em va telefonar el president del Consell de Mallorca per dir-me que el papa em volia conèixer. Vaig pensar que era una broma i li vaig penjar el telèfon

Una de les obres que va despertar l'interès de l'empresari xinès va ser el mural de l'hotel Artmadams, a Palma. Tanmateix, és una obra que va provocar una important polèmica urbanística. Què va passar?

L'Artmadams ha estat un dels meus treballs més coneguts. Jaime España, el propietari de l'hotel, va apostar per la meva pintura per transformar la façana de l'edifici. Però a un veí no li va agradar i l'Ajuntament va paralitzar la intervenció i no vaig poder acabar tot el que estava previst. Després va venir tota la polèmica i la mobilització per evitar que llevassin el mural.

Quin balanç fa d'aquella polèmica?

Per a mi va ser molt complicat. Jo el que volia era pintar. Estava fent una obra enorme i, de sobte, em vaig trobar amb tot aquell renou que em superava. El més curiós és que després ha vingut gent d'altres països precisament per veure aquell mural. Una cosa que aquí va provocar tants de problemes ha acabat sent una de les obres que més interès ha despertat fora de Mallorca.

Està a punt de deixar Mallorca per iniciar una nova etapa professional. Què ha passat perquè prengui aquesta decisió?

He signat un contracte per intervenir en uns 4.000 edificis d'un grup empresarial xinès i trasllat el meu estudi a Fuengirola. Ja he estat a Budapest, on estan construint els primers edificis en què he d'intervenir.

L'acord és amb l'empresari Xu Deping i està vinculat a GEF Group. Com va sorgir el contacte?

Varen conèixer la meva feina a Màlaga i després varen venir expressament a Mallorca per veure l'hotel Artmadams. També varen veure una intervenció que vaig fer en un hotel de Roma. És un home molt important, un gran col·leccionista, que té moltes propietats i inversions en diferents països.

És un salt important en l'escala de la seva feina. Com afronta un encàrrec d'aquestes dimensions?

No em fa por fer feina en una façana o en un llenç enorme. Sempre he tingut facilitat per imaginar obres de grans dimensions. Ara mateix tenc projectes a Màlaga, les Canàries, Astúries i Budapest. Després vindrà la Xina. Són encàrrecs per a molts d'anys de feina i tenc la sort de poder dedicar-me al que més m'agrada. Amb aquest projecte em puc jubilar.

Com ha canviat la seva relació amb les galeries de Mallorca des que va començar a pintar?

Ara hi ha galeries importants de Mallorca que em telefonen per exposar-hi. I els dic que no perquè, quan començava, hi vaig anar i ni tan sols varen mirar el llenç. Ni el varen mirar. Hi ha gent que només t'ajuda quan les coses et van bé.

Què trobarà qui visiti la seva nova exposició a Marratxí?

És una exposició molt especial per a mi perquè m'hi acompanyen dotze artistes amics, tots vinculats a Mallorca. A més, és el meu comiat de l'illa. Hi ha obres meves de diferents èpoques, des de “Plaza de España”, del 2015, fins a altres de més recents, com “La niña pequeña”, del 2023. També hi ha dos quadres enormes que vaig pintar el 2025, “Gran Muralla” i “Catedral con Gran Muralla”, que fan cinc metres d'ample per dos d'alt.