Un matrimoni jubilat quedarà al carrer per la pujada del lloguer: “Tenim el pis ple de màquines per a la meva dona”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Francis Morillo, que es va passar mitja vida fent feina entre cartes com a empleat de Correus, n’ha escrit diverses –desesperades– durant els últims mesos. Destinataris: l’amo de l’apartament on viu i l’advocat que el representa. Assumpte: evitar que la seva dona –Teresa Jiménez, també jubilada– i ell perdin aquest apartament situat a la quarta línia de la Platja de Magaluf, Calvià, Mallorca. Aqueixos cinquanta metres quadrats són –des d’octubre del 2020– la seva llar, però el contracte –des d’octubre del 2025– ja està vençut. L’arrendador no el vol renovar. És dins del seu dret: ho va avisar amb més de quatre mesos d’antelació. En teoria, el 31 de desembre s’acabarà la treva que ha concedit el propietari. Els arrendataris imploren una pròrroga més llarga. D’un any, com a mínim. Saben molt bé que el preu que paguen –683 euros al mes– és un unicorn. Viuen en un dels municipis més cars d’Espanya.
–Mai no ens imaginàvem que a la nostra edat ens veuríem en aquesta situació. És al·lucinant que els preus de les cases no deixin de pujar. Està clar que la gent treballadora… [sospira] no podem pagar aquests lloguers. Quan encara hi havia pessetes, noltros pagàvem unes 35.000 al mes. Després, 300, 400, 450 euros… Durant la pandèmia, com que estava tot buit –la gent va marxar a la península, als seus pobles, per allunyar-se del tema–, vam venir aquí [assenyala un balcó a la seva esquena]: encara que fos més car que allà [assenyala un altre balcó a la seva dreta] perquè teníem ascensor i la meva dona el necessita. És dependent. Però han passat cinc anys i el propietari té dret a dir-te: o te’n vas o te’l pos el doble de car.
Explica Francis Morillo. Està assegut en una placeta encaixada entre una mola vacacional –els Apartamentos Sol y Vera– i diverses comunitats de vesins reunides en un mateix edifici –la façana té forma escalonada, com si fossin els plecs d’un acordió– també gegant, però no tan alt. Allà hi ha els dos últims domicilis en què ha viscut el matrimoni. “Fa molts anys”, conta el jubilat, “el nostre edifici també era un apartahotel, però el van reconvertir en habitatges”. Aquest passat turístic es nota en els locals comercials dels baixos: hi ha una farmàcia, sí, però l’acompanyen un rent a moto, un pub, un caixer automàtic. A la vorera de davant i uns quants metres sobre el terra es veu la piscina flotant d’un cinc estrelles. L’aigua està calma. Ningú hi nedarà abans de l’1 d’abril del 2026. L’hotel, el mateix on es celebra cada tardor un festival literari, obrirà les portes per Setmana Santa.
Magaluf és un dels temples del turisme brossa. Els seus carrers duen tatuat un triple estigma: gateres, baralles, balconing. Els esdeveniments culturals s’han convertit en ganxos per renovar la imatge del municipi. Alhora, són un accelerador de partícules immobiliàries. L’efecte el pateixen els calvianers sense habitatge en propietat. “Ja és normal que et demanin 1.200, 1.300 i fins a 1.500 euros si és un pis una mica més gran que el nostre”, explica Francis Morillo. Sospecha que el seu casolà “doblarà el preu” si la seua dona i ell surten d’aquí a dos setmanes per la porta de l’apartament per no tornar-hi mai més.
Vam llogar aquesta casa perquè té ascensor i la meva dona ho necessita. És dependent. Però han passat cinc anys i el propietari té dret a dir-te: o marxes o t’ho pos al doble
Corresponencia entre l'inquilí i l'advocat
Segons la documentació i els correus que aporta l’inquilí, el propietari va començar a intentar que marxessin sis mesos abans que s’esgotés el contracte. El 3 de març del 2025 va arribar a la safata d’entrada de Francis Morillo aquest mail escuet de l’advocat del seu arrendador:
“Bon dia. És urgent que em truquis avui mateix per l’assumpte del contracte d’arrendament. Salutacions”.
L’inquilí va respondre l’endemà –4 de març– amb unes línies que expliquen –juntament amb un certificat de discapacitat del 11 d’octubre del 2023– per què la seva dona no pot pujar ni baixar escales: pateix una MPOC, una malaltia pulmonar obstructiva crònica:
“Bon dia. La meva dona està hospitalitzada, ella hauria de firmar. Ella té un 33% de discapacitat i dependència [en el certificat que mostra Francis Morillo, el grau reconegut de Teresa Jiménez és del 39%]. Tenim el pis adaptat a ella, ple de màquines. Tot i que els nostres ingressos són de 800 euros cadascun, mai hem deixat de pagar. D’altra banda, estic demanant permís al propietari per canviar mobles obsolets. Nosaltres hem posat de tot, des del parament fins a cortines. Mai hem demanat res per al pis. Per tot això, no entenc la urgència, falten 7 mesos per finalitzar el contracte. Estic esperant l’alta de la meva dona per reunir-me amb l’advocat de Serveis Socials. Agrairia una mica de paciència i comprensió. Salutacions”.
La meva dona té un 33% de discapacitat i dependència. Tenim l’apartament adaptat per a ella, ple de màquines. Tot i que els nostres ingressos són de 800 euros cadascun, mai no hem deixat de pagar
El 17 de març va arribar la resposta de l’advocat. Per a l’inquilí, llegir-la va ser “un cop dur”:
“Molt Srs. meus: En la meva qualitat d’Advocat del propietari-arrendador de l’habitatge del qual vostès són arrendataris situat a Magaluf (Calvià) (...) mitjançant contracte de data 1 d’octubre de 2020, per la present els comunico que el contracte d’arrendament finalitza el proper dia 1 d’octubre, per la qual cosa per la present els comunico la voluntat de l’arrendador de no renovar aquest contracte, i per tant en la indicada data hauran de procedir al lliurament de les claus i de la possessió de l’habitatge, a més de regularitzar els pagaments que, si escau, quedin pendents en la indicada data. Atte. P.D.: Agrairé que procedeixin a contestar aquest email en el termini més breu possible i en particular que es donin per notificats quant a la data de finalització de l’arrendament”.
Explica Francis Morillo que –pel mig– hi va haver dues trobades –en persona– amb el arrendador –informal– i el seu advocat –formal– per intentar arreglar la situació. Segons el relat del jubilat, al primer se’l va trobar a l’edifici –“Em pareix que allà té altres pisos de lloguer”– i va pactar –“Amb una encaixada de mans”– una pròrroga d’un any que després va anar a tancar al despatx –“Ple de mobles de caoba, molt clàssic: quan hi vaig entrar, l’advocat em va preguntar quants metres tenia el meu pis i em va sortir respondre-li que era més petit que el seu despatx”– del segon. Però, afirma l’afectat mostrant un altre document, com ja havia passat al febrer, aquella extensió del contracte va acabar al llimbs. No hi va haver firmes sota els noms de María Teresa Jiménez Moreno i Francisco Morillo Calderón. Tampoc sota el nom del seu arrendador.
Les fulles del calendari anaven caient i l’inquilí –impacient– es va tornar a asseure davant del teclat el dijous 10 d’abril:
“Benvolgut Sr., en la reunió mantinguda amb el seu advocat, Sr. Feliú [sic], vam acordar una ampliació del contracte sobre l’habitatge de la seva propietat i llogat per nosaltres des d’octubre del 2020 per un import de 600 € mensuals. Es va acordar l’ampliació del contracte fins al 30 de setembre de 2026 per un import de 750 €. Els dies 4 de març i 1 d’abril, els vaig enviar correus electrònics al Sr. Feliú i a vostè respectivament, explicant les circumstàncies que patim. Maria Teresa té una discapacitat del 39% i dependència (...) L’apartament està ple de màquines per a MPOC i oxigen. Sol·licito una reunió amb vostè per arribar a algun tipus d’acord. En el correu que li vaig enviar vaig indicar que vull comprar alguns mobles i cadires pel meu compte, per substituir els que estan aquí molt deteriorats pel temps. Quedo pendent de les seves grates notícies i li envio una cordial salutació”.
És llavors, en les portes de Setmana Santa, quan, segons Francis Morillo, la comunicació es talla. Fins al 13 d’octubre: a la bústia digital arriba una carta que, més que informar, adverteix:
“Benvolgut Sr.: En la meva qualitat d’Advocat del propietari-arrendador de l’habitatge situat a l’edifici Marivera de Magaluf, li reitero que, tal com se li ha anat informant, el contracte d’arrendament ja va finalitzar l’1 d’octubre passat, si bé se li permet continuar ocupant la casa fins al 31 de desembre de l’actual any i, en aquesta data i sense cap pròrroga, haurà de procedir al lliurament de les claus i a la possessió de l’habitatge, entenent que, en cas de no fer-ho, s’exerciran les accions procedents en dret amb les despeses i molèsties que això li ocasionarà. Igualment, li comunico que, sense que això es pugui considerar cap pròrroga, ha de continuar abonant el lloguer que venia satisfent fins ara, això és 682,50 € mensuals. Atentament”.
“D’ençà que va acabar el contracte, nosaltres seguim pagant cada principi de mes el lloguer, com sempre, i respectam el que es va pactar en el primer contracte: per la covid, el primer any pagaríem 550 euros i, a partir del segon, 650, que després ha anat pujant segons l’IPC”, explica Francis Morillo sota el que encara és ca seua. I ensenya un extracte de l’última transferència, datada el 3 de desembre: “Ens hem assessorat amb una advocada que treballa aquí a Calvià, als serveis socials de l’Ajuntament, per veure quines opcions tenim. Esteim desesperats perquè s’està fent molt llarg i, amb el que tenim a casa, amb la malaltia de la meva dona, no veiem solució per enlloc. Amb les pensions que cobrem no podem pagar el doble per tenir un habitatge”.
Esteim desesperats perquè s’està fent molt llarg i, amb el que tenim a casa, amb la malaltia de la meva dona, no veiem solució per enlloc. Amb les pensions que cobrem no podem pagar el doble per tenir un habitatge
La versió del propietari de l'apartament
Sona el telèfon fixe en un pis ubicat a Sant Jaume: convents, palacets i edificis seculars reconvertits en hotels boutique, restaurants de luxe, carrerons i placetes sense comerços de proximitat per als 2.500 vesins que encara estan censats en aquest barri del casc històric de Palma, on es calcula que –a conseqüència del turisme i dels lloguers temporals– hi pernocten 4.000 persones de dilluns a diumenge. Allà té el seu despatx Bernardo Feliu Amengual, representant de l’amo de l’apartament on viuen Francis Morillo i Teresa Jiménez.
L’advocat, un veterà del sector, explica a l’altra banda de la línia:
–El contracte era de cinc anys i se li va comunicar, amb l’antelació que marca la llei, que havia de marxar el 30 de setembre. A l’agost, ell va demanar, si us plau, si podíem prorrogar fins a final de desembre. Per raons humanitàries, el meu client li va permetre estar [a l’apartament] fins al 31 de desembre. A més, té una filla que necessita l’apartament per anar-hi a viure. (...) No se’n van per deixar de pagar, sinó per expiració del termini.
–Aquesta necessitat de recuperar l’apartament per a la filla del seu client, ho heu comunicat per escrit als inquilins?
–No, no. De paraula jo els hi vaig dir, però és igual. El cas és que el contracte ja ha acabat. No tenim per què donar explicacions. Se’ls van donar dos mesos més per raons humanitàries perquè té la seva dona invàlida. Ha tingut temps de buscar [una altra vivenda]. Això és el que puc manifestar.
El cas és que el contracte ja ha acabat. No tenim per què donar explicacions. El propietari té una filla que necessita l’apartament per anar-hi a viure
–L’inquilí ens ha mostrat un contracte de pròrroga per un any que estava redactat, però no es va arribar a signar. Vau redactar aquest document?
–[Silenci]... Possiblement [el vaig redactar] a la seva sol·licitud [de Francis Morillo], però el propietari, fent ús del seu dret, no ho va considerar oportú. Cal respectar-ho.
–El seu client té altres apartaments en una situació similar en aquest barri de Magaluf?
–No ho sé, no en tinc constància. Té altres propietats, això sí.
–Podria indicar-me el nombre de propietats? Es podria considerar un gran tenidor?
–No ho sé.
–Si els inquilins decidissin forçar la situació i quedar-se al pis perquè no trobessin habitatge en les pròximes dues setmanes… intentarien arribar a un acord amb ells per no haver de presentar una demanda de desnonament?
–El propietari m’ha dit, aquesta mateixa setmana, que no vol problemes.
–No voldria arribar a judici, doncs.
–No… perquè, a més, ho necessita per a la seva filla, repetesc, no és per especular.
Dades del Registre de la Propietat indiquen que Francisco Gualterio Vera Cerdà –el propietari de Francis Morillo i Teresa Jiménez– és titular –en ple domini o en usufructe– de nou habitatges, set garatges, tres locals comercials i dos solars sense edificar, a més de dos possessions extra, identificades com a “altres naturaleses” i “altres urbans”. Estan repartides entre Palma, Calvià, Pollença, Alcúdia i Llorca (Múrcia), vint-i-tres títols al seu nom, sense comptar el patrimoni dels seus familiars directes ni de les societats en les quals pogués tenir alguna participació.
A nivell jurídic, tanmateix, no és considerat un gran tenidor. Per ser-ho, deu de les seues propietats haurien de ser habitatges. Li falta una. No seria així en el cas que tengués un problema com el que se li presenta amb aquest matrimoni de jubilats si el pis de lloguer estigués en un municipi catalogat com a zona tensionada.
PP i Vox rebutgen les zones tensionades
El contracte de cinc anys amb pròrroga de tres es va reconèixer, per Reial Decret al març de 2019 –amb el PSOE governant en solitari des de Moncloa–, divuit mesos abans que Francis Morillo i Teresa Jiménez començassin a viure al que encara és el seu domicili. Al maig de 2023 –amb els socialistes governant en coalició amb Unides Podem– va quedar reflectida en la Llei d’Arrendaments Urbans a través dels canvis introduïts per la Llei pel Dret a l’Habitatge. Una norma que pretenia blindar els sostres de les llars més precàries. Oferia opcions a les comunitats autònomes i als municipis, com per exemple, la declaració de zones tensionades.
Però els temps, en política, són determinants: el Govern de centre-esquerra va aprovar aquella llei només quatre dies abans d’unes eleccions autonòmiques i municipals on els colors vermell i morat van deixar pas al blau i al verd en moltes institucions. Calvià és un bon exemple: d’un alcalde socialista amb suport extern d’una llista formada per Podem, Esquerra Unida i Més per Mallorca, es va passar a un alcalde popular al capdavant amb regidors de Vox.
El diari Última Hora acaba de publicar, amb xifres aportades pel Ministeri de Drets Socials, una xifra demoledora: al llarg del proper any caducaran 24.400 contractes d’arrendament a Formentera, Eivissa, Mallorca i Menorca. Unes 69.000 persones, calculen a Madrid, hauran de buscar un sostre en un mercat salvatge. El preu mitjà del lloguer ha pujat un 82% a les quatre illes durant l’última dècada –el doble que a la resta del país–, segons el Ministeri de l’Habitatge. L’arxipèlag està, a totes llums, tensionat, però els preus del lloguer seguiran sense poder-se regular fins a nou avís.
El passat dimarts, el Parlament va rebutjar –vots en contra de PP i Vox, majoria absoluta– una moció presentada pel PSIB-PSOE perquè els ajuntaments de les Illes Balears puguin sol·licitar aquesta declaració que –segons ell mateix explica– Francis Morillo ha defensat en algun torn de precs i preguntes del ple municipal de Calvià: “Per què no ens declaren amb el problema que tenim tants a sobre? No ho entenc. Noltros estem apuntats a la llista de l’IBAVI [l’organisme que gestiona els lloguers socials del Govern] des de fa quatre anys, però no tinc fe que ens telefonin”.
L'opinió dels experts
El detall de viure –o no– en una zona tensionada és fonamental. Diversos advocats especialitzats en habitatge consultats per elDiario.es coincideixen a assenyalar-ho. En un municipi amb aquesta etiqueta, el matrimoni de Magaluf hauria pogut aconseguir –com va intentar– que se li prorrogàs el contracte. En un municipi sense aquesta etiqueta, el propietari de Magaluf –com defensa el seu advocat– només ha hagut de dir-los que no li interessava prorrogar-lo.
Si el Govern balear declarés l’arxipèlag com a ‘zona tensionada’ segons la Llei de l’Habitatge, el matrimoni de Magaluf hauria pogut aconseguir –com va intentar– que se li prorrogàs el contracte. PP i Vox s’hi oposen
Sense necessitat de recórrer –per escrit– a l’única excepció que contempla la Llei pel Dret a l’Habitatge: “Que el propietari reclami l’habitatge per a ús propi o d’un familiar directe”, diu una de les persones que es dediquen a l’advocacia consultades per aquest reportatge. Afegeix: “Des que es va canviar la llei s’ha abusat molt d’aquesta excepció i ja hi ha jurisprudència al respecte. Si necessit el pis per a mi perquè m’he divorciat i em qued sense habitatge, sí puc reclamar-lo. Si estic de lloguer en un altre lloc i tenc solvència per pagar aquesta renda, he d’esperar que acabi la pròrroga del contracte amb els meus inquilins, que tenen els seus drets si parlem d’una zona tensionada”.
“En la nova llei”, continua la mateixa font, “també s’indica que si el propietari o el familiar a qui es cedeix el pis o la casa no l’ocupa tres mesos després que marxin els antics arrendataris, aquests poden interposar una demanda, reclamar la devolució de l’habitatge i sol·licitar que se’ls indemnitzi pels costos ocasionats, mentre tant, trobar un nou sostre”. “Solen passar poques vegades perquè els afectats per aquesta pràctica o no tenen mitjans o acaben molt afectats en quedar-se al carrer amb la situació actual”, afegeix.
“He tengut clients”, afirma un altre dels professionals del dret consultats, “que en una situació similar han fet números i han vist que els sortia millor, pel preu de mercat, aguantar al pis on vivien (sense deixar de pagar el lloguer cada mes) amb el risc d’arribar a judici, perdre i haver de pagar les despeses judicials”. “El que aquest matrimoni no podrà al·legar és que no sabia que el propietari volia recuperar el pis. Encara que l’avís fos per correu electrònic i no per burofax, en contestar aquells correus és obvi que hi va haver comunicació fehacent, que estaven al corrent”, afegeix.
L’estratègia de la PAH
Francis Morillo té previst fer un salt a Palma per explicar el seu cas en les reunions que els dimecres a la tarda organitza la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) per assessorar persones amenaçades per un desnonament. A l’origen de la plataforma, els crèdits bancaris i els tipus d’interès variables eren les bèsties a les quals s’enfrontaven milers d’espanyols –molts, a l’atur– que no podien pagar l’habitatge que havien comprat. Amb aquell drama a l’esquena acudien a la PAH. El perfil va canviar fa anys, a les Illes Balears es nota amb especial força. “Cada setmana ens arriben dos o tres casos com a mínim de llogaters als quals se’ls acaba el lloguer i no els volen renovar, o amb contracte en vigor, però als quals volen expulsar perquè volen vendre el pis o llogar-lo molt més car”, explica Gloria Olmos, una de les misseres que treballen per PAH Mallorca.
El futur immediat és poc esperançador per a qualsevol que no sigui propietari. El Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Balears preveu pujades d’entre el 50 i el 70% per a pisos com els de Francis Morillo i Teresa Jiménez. Si es va llogar un pis en plena pandèmia per 600 o 700 euros, serà estrany veure en uns mesos els mateixos cinquanta metres quadrats per menys de mil euros al mes. La pujada del preu de l’habitatge és un foc que no deixa de reavivar-se. Una lògica especulativa.
El Col·legi d’Agents de la Propietat preveu pujades d’entre el 50 i el 70% per apartaments com el del matrimoni mallorquí. Si es va llogar un pis en plena pandèmia per 600 o 700 euros, serà estrany veure, d’aquí uns mesos, els mateixos cinquanta metres quadrats per menys de mil euros al mes
I afegeix: “Si, com passa amb aquest matrimoni de Magaluf, un inquilí no té un lloc on anar quan acabi el seu contracte, cal judicialitzar el procés i estudiar si estan ben notificats –o no–, mirar la data en què es va formalitzar el contracte, quina legislació és aplicable, etcètera. En definitiva, intentar anar per aquí per aconseguir una negociació prèvia a la interposició de la demanda [de desnonament], però tot això seria dins del marc d’un procés judicial: allà haurien d’intentar utilitzar totes les eines que tinguin a la seva disposició si el jutge considera que són persones en situació de vulnerabilitat”.
Sevillans que se senten mallorquins
–Quan van començar els problemes de salut de la teua dona, Francis?
–Al poc de jubilar-se. La meva dona treballava en hotels i ha acabat feta pols.
–De cambrera de pisos?
–Això mateix, fent habitacions. I acaben esgotades. Ella necessita oxigen per respirar, no es pot ni moure. Vé una noia cada dia a banyar-la una mica i a netejar-la. Jo no puc, també tenc les meves coses de salut…
Francis Morillo s’explica amb frases curtes i contundents. El seu accent és fàcil de reconèixer: es menja les des intervocàliques, aspira les hacs, sesea; fonemes que són ornaments i revelen els orígens de la seva família. Encara que vesteixi un abric del Reail Mallorca –“El meu segon equip”– aquest home –setanta-dos anys que no se li noten, cabell i barba lleugerament grisos, un arracada penjant de l’orella esquerra– va néixer a Sevilla. “Sóc palangana i del Tiro de Línea”, diu. Nomena, aferrats, el sobrenom dels aficionats del Sevilla Fútbol Club i el topònim del seu barri, un lloc on, fins fa un segle, pastava el bestiar que es venia a la Feria de Abril.
Els plans expansionistes de l’Exposició Iberoamericana de 1929 i els plans d’habitatge que va portar la democràcia van aixecar uns blocs –coneguts, de fet, com la Barriada de la República– que avui segueixen sent una de les zones més humils de la capital andalusa. No tant com els veïns de les Tres Mil Viviendas –històricament, el barri més pobre d’Espanya–, però a anys llum dels vesins d’El Porvenir. Les finques urbanes amb piscina on viuen els sevillans amb rendes més altes tampoc no són lluny: una mescla de riquesa i pobresa, una combinació fàcil de rastrejar en un municipi com Calvià. “Al estar tan a prop del Polígon Sud, el Tiro de Línea és una zona molt obrera, encara hi ha moviment social”, detalla el jubilat: fa un parell de desembre va veure els seus antics veïns protestar per la decisió de l’Ajuntament de Sevilla d’eliminar el pas de la Cavalcada de Reis pel barri.
–Aquí a Magaluf, en canvi, ens costa la vida fer-nos sentir. Tot i ser treballadors amb els mateixos problemes. O més.
–Coneixes molta gent del teu entorn, Francis, que digui que vota, o que anirà a votar, a Vox?
–Sí. Però és molta gent a qui li parles de política i no saben què és la política. “És que venen molts immigrants i ens treuen la feina”. Això diuen ells.
–I no heu pensat en tornar-vos a Sevilla, Francis?
–Què va! Agaf un avió, m’hi pos quinze dies, veig a qui he de veure i torn content. Ja m’he fet aquí, no vull tornar a viure en una ciutat. Ens vam venir perquè al major ja el teníem a Mallorca, treballant. El pis on vivíem la meva dona i jo allà, amb el noi, el vam perdre per una mala història i ara ja no està tan barat per allà. Jo tenia la feina en una oficina de Correus de Sevilla, vaig demanar el trasllat a la de Palmanova, me’l van donar i allà m’he jubilat. Sí, som andalusos, però també som mallorquins. De Calvià. Hem viscut en cinc llocs diferents –al [edifici] Complex, al Sirocco–, aquí ens coneix tothom, la meva dona sortia a Magaluf Ghost Town [una ficció amb pell de documental que va rodar a Punta Ballena el director Miguel Ángel Blanca en plena pandèmia], aquí ens coneix tothom.
–Vos heu penedit de no haver-vos hipotecat?
–És que no hem pogut! Amb la meva nòmina i la meva dona fent set, vuit mesos de temporada, i amb l’edat que ja teníem, cap banc no ens donava crèdit. De lloguer es podia viure fins que tot es va posar fatal. Amb els socialistes encara es va fer alguna cosa –tot i que res de l’altre món–, l’esquerra, com a tot arreu, està dividida i no va ser al que calia: el treballador, l’habitatge, l’estat dels carrers, que estan fets una merda –però ara? En cinc minuts a peu te alargo fins l’hotel que acaben de tirar [en referència a un hotel de Calvià]. Per què no l’han convertit en habitatges socials si era un edifici ja construït?“
0