Entre pastilles i realitat: el meu dia a dia amb la medicació per a la depressió

Quan sona l’alarma al matí, el meu primer pensament no és què esmorzaré o què he de fer a classe o a la feina. El meu primer pensament és quant pesa el meu cos. És un pes real, físic, com si els llençols estiguessin fets de ciment. No és mandra, és una cosa molt més profunda que ve de tota la medicació que vaig prendre el dia anterior i, sobretot, de l’hipnòtic que em va ajudar a «desconnectar» a la nit. Em quedo allà una estona, mirant el no-res, intentant que els meus músculs responguin. Hi ha matins en què sento que soc un motor vell que arrenca a batzegades i li costa la vida posar-se en marxa, i d’altres, pocs, en què sembla que la medicació per fi fa el que ha de fer i s’encén una llum que em permet funcionar.

Però el més habitual és aquest inici lent. M’aixeco sense forces, amb la sensació que encara no m’he acabat de despertar del tot. És com si una part de mi s’hagués quedat atrapada en el son químic de la nit anterior. Vaig al bany, em rento la cara i em miro al mirall, però de vegades em costa reconèixer-me en aquests ulls que semblen estar sempre una mica entelats. És la rutina de començar el dia a contracorrent, intentant assolir un ritme que la resta del món ja ha agafat fa hores.

I el més dur és saber que no soc una excepció, sinó part d’una generació exhausta: segons les darreres dades del Baròmetre Joventut, Salut i Benestar, més de la meitat dels joves a Espanya (el 54,7%) afirma haver tingut problemes de salut mental durant l’últim any. No és un cas aïllat, és una crisi col·lectiva; de fet, l’Informe Joventut a Espanya alerta que la taxa de problemes psicològics en joves d’entre 15 i 34 anys ha crescut un 590%, recentment. Aquest despertar mediat per la química és, en silenci, la realitat compartida de milers de joves al nostre país.

Vaig al bany, em rento la cara i em miro al mirall, però de vegades em costa reconèixer-me en aquests ulls que semblen estar sempre una mica entelats. És la rutina de començar el dia a contracorrent, intentant assolir un ritme que la resta del món ja ha agafat fa hores

La ‘vida en pausa’

Una vegada que aconsegueixo sortir de casa, comença el que jo anomeno la «vida en pausa». És una sensació raríssima. Soc conscient de tot el que passa al meu voltant: veig la gent córrer per agafar l’autobús, escolto les converses al carrer, veig el moviment de la botiga... però no connecto. Sento que soc dins d’una bombolla on el so arriba esmorteït i res no m’afecta de debò, i això em genera una impotència increïble. És com si jo estigués quieta, en punt mort, mentre el meu món continua girant a tota velocitat. No soc capaç de processar les coses amb la rapidesa que s’espera de mi.

De vegades algú m’explica alguna cosa important, alguna cosa que hauria de fer-me reaccionar, i jo em quedo allà, processant les paraules com si m’estiguessin parlant en un altre idioma. No és que no m’importi, és que el meu cervell està treballant sota l’efecte dels ansiolítics i tot va més a poc a poc. Aquesta falta de connexió em fa sentir molt sola, fins i tot quan estic envoltada de gent. Em pregunto si ells noten que no estic «allà», si s’adonen que la meva mirada està perduda en algun punt entre el que diuen i el que jo soc capaç d’entendre. És com viure amb un desfasament constant entre la realitat i el meu cap.

De vegades algú m’explica alguna cosa important, alguna cosa que hauria de fer-me reaccionar, i jo em quedo allà, processant les paraules com si m’estiguessin parlant en un altre idioma. No és que no m’importi, és que el meu cervell està treballant sota l’efecte dels ansiolítics i tot va més a poc a poc. Aquesta falta de connexió em fa sentir molt sola, fins i tot quan estic envoltada de gent

El preu de voler seguir

Tot va començar amb una lesió a l’esquena que, d’un dia per l’altre, va paralitzar completament la meva vida durant mesos. Estava intentant afrontar la frustració de perdre la meva rutina quan em van haver d’operar dels queixals del seny. Estava en plena recuperació física quan, al cap d’una setmana, va morir el meu avi, i tot just uns dies després es va acabar la meva relació de parella. Va ser una allau de dolor físic, pèrdua i estrès emocional en molt poc temps. El meu cos i la meva ment no van poder suportar tanta pressió de cop; em vaig enfonsar anímicament, l’ansietat es va disparar i vaig perdre completament la capacitat de dormir. Per això, a principis de gener de 2026, vaig haver de començar aquesta medicació: Zolpidem, Rivotril i Fluoxetina, prescrits per un metge.

Acceptar que la meva vida depenia d’unes pastilles va ser un dels tràngols més amargs que he hagut de passar. Al principi m’hi negava, pensava que era un senyal de debilitat o que m’estava convertint en una mena de robot. Però després em vaig aturar a pensar amb calma. Vaig entendre que no volia estar medicada la resta de la meva vida, però que volia viure la resta de la meva vida i, si per això havia d’acceptar aquest procés, ho faria. Va ser una decisió de supervivència. No m’agrada prendre’m tot això, és que sé que, sense tota la medicació, el pou seria massa profund per poder-ne sortir sola. I és una xarxa de seguretat que sosté moltes més dones que homes: les dades reflecteixen que a Espanya el 10% de la població pateix ansietat, però la incidència en dones duplica la dels homes. Som majoria les que lliurem aquesta batalla.

Vaig entendre que no volia estar medicada la resta de la meva vida, però que volia viure la resta de la meva vida i, si per això havia d’acceptar aquest procés, ho faria

Tot i així, el procés és dur. Estar en aquest estat de “pausa” constant et pren moltes coses. Hi ha dies en què em sento totalment plana, com si les meves emocions estiguessin atrapades i jo hagués deixat de poder sentir-les. No sento alegria, però tampoc una tristesa insuportable... fins que, de sobte, tot esclata. Puc passar hores sense sentir absolutament res i, del no-res, començar a plorar sense saber per què, sense que hagi passat res concret. És com si el meu cos necessités alliberar totes les emocions i sentiments que la medicació manté allunyats de mi durant el dia. És un plor que em deixa esgotada, sense forces per a res, i que em recorda que, encara que estigui medicada, el dolor continua present.

La lluita contra el silenci mental

Quan per fi s’acaba el dia i arribo a casa, apareix la por de la nit. La gent pensa que, amb tota la medicació que prenc, dormir és fàcil, però ni de bon tros. El meu cap és el meu pitjor enemic quan intento dormir. Comença a donar voltes a tot: al que vaig fer malament, al que no vaig fer, al que em fa por del futur... És una lluita constant. La meva ment es resisteix a apagar-se, lluita contra l’efecte de la pastilla com si li anés la vida i és una sensació d’angoixa molt forta. Vull dormir, necessito descansar, però els meus pensaments són com un soroll d’estàtica que no em deixa en pau. I sembla que aquest soroll mental col·lectiu va en augment, ja que la demanda d’antidepressius a les farmàcies, segons l’Observatori de Tendències de Cofares, s’ha disparat un 24% durant l’últim any. Cada vegada som més les ments que necessiten un fre de mà extern.

Al final la química sempre guanya. Per molt que la meva ansietat intenti mantenir-me desperta, arriba un moment en què l’hipnòtic fa efecte. No és un son bonic ni natural. És com si algú em donés un cop i m’apagués a l’instant. Em rendeixo perquè no em queda cap altra opció, perquè el meu cos ja no pot més. És una desconnexió forçosa que em porta fins a aquell buit negre durant tota la nit, fins al matí següent, quan l’alarma torna a sonar i el cicle de pesadesa i falta de forces comença una altra vegada des de zero.

La por del que vindrà després

Viure així et fa plantejar-te moltes coses sobre el futur. Tinc pors, massa. Em fa por pensar que no seré capaç de superar això mai, que aquesta versió de mi, a mitges i medicada, és la que es quedarà per sempre. Em terroritza perdre’m els millors anys de la meva vida per estar en aquest estat de somnolència constant i no saber qui soc jo realment sense tots aquests fàrmacs. De vegades intento recordar com era abans de tot això, però em costa, com si aquella versió de mi fos un personatge d’una pel·lícula que vaig veure fa molt de temps i que no soc capaç de recordar amb claredat.

Tinc pors, massa. Em fa por pensar que no seré capaç de superar això mai. M'aterra perdre'm els millors anys de la meva vida

Però també tinc la por contrària: la por de deixar les pastilles. I si les deixo i descobreixo que no puc manejar la realitat? I si l'abisme que em va portar fins aquí segueix igual de profund i hi caic una altra vegada? És un equilibri molt precari. D'una banda, vull la meva llibertat, però, d'altra banda, em fa pànic el que pugui passar si em treuen aquesta xarxa de seguretat. És una sensació de dependència que em fa sentir petita, però sóc conscient que tot això és un procés i que no puc saltar-me passes.

Una cursa de fons sense meta clara

Malgrat tot el que és dolent, intento ser positiva, encara que sigui per pur esgotament. Sé que el fet d'estar escrivint això, de ser capaç d'analitzar com em sento, ja és un pas. La medicació em té en pausa, sí, però aquesta pausa també m'està donant el temps necessari per recompondre'm per dins, encara que sigui molt a poc a poc. No és el camí que jo hauria triat, però és el que m'ha tocat per tirar endavant i l'he de respectar. No puc demanar al meu cos que corri una marató quan encara està aprenent a caminar de nou.

A qualsevol que llegeixi això, li diria que no em jutgi per la meva falta d'energia o per la meva mirada perduda. Tinc 22 anys i no és que no vulgui esforçar-me, és que estic lliurant una batalla interna que consumeix totes les meves reserves. La medicació és la meva armadura, però és una armadura molt pesada que em cansa només de portar-la posada. Espero que algun dia pugui treure-me-la i caminar lleugera, però mentrestant, segueixo aquí, pas a pas, intentant que el motor no s'aturi del tot i esperant que, a poc a poc, la llum de cada matí deixi de pesar tant i comenci a brillar de nou, però aquesta vegada de veritat.