Tot per la pasta: Frank V i la seva banda sonora

Fins al 17 de maig en el Teatre Lliure de Montjuïc es podrà veure Frank V (opereta d'una banca privada), una sàtira sobre les altes finances escrita en 1959 pel suís Friedrich Dürrenmatt i que aquesta vegada dirigeix Josep Maria Mestres. La versió del text, realitzada per Sergi Belbel i Arnau Tordera, es mou a ritme de rock simfònic amb el qual la banda catalana Obeses interpreten la partitura original de Paul Brukhard. Assistim a una comedieta musical que no ha passat de moda i que més aviat és tendència sostinguda en aquest córrer del present. L'horror impúdic, sense dobles morals dels protagonistes als quals els pirren els diners i els perd la pasta ens recorda massa bé tots aquests entrars i sortirs dels jutjats –i presidis– d'alts empresaris i polítics del país als quals mai sembla abandonar-los la naturalitat… A la resta dels mortals, una altra cosa no, però riure's per no desesperar és el que ens queda. I aquesta obra que posa banda sonora a una banca privada sense privacions és una bona oportunitat per fer-ho.

Durant les dues hores i deu minuts d'aquesta producció del Lliure se'ns mostren “les entranyes de la banca i el capitalisme, posats en evidència amb música, humor i mala bava”, tal com comenta el seu director. Bàsicament és la història en la qual el protagonista, un tal Frank V interpretat per Eduard Farelo, és l'hereu d'un banc familiar de llarga tradició que al costat de la seva dona, Ottilie, interpretada per Mónica López, “no dubtarà a cometre qualsevol tipus d'atrocitat per aconseguir el que desitja”. Al voltant d'aquests reis shakesperians apareixerà tota la fauna d“aquest mundillo gangsteril” en el qual habiten.

Per a la present adaptació, han agafat allò que més els interessava de les diferents versions que té el text original del suís i així explicar la història amb el desenllaç que volien explicar mantenint cert intringulis fins al final. Per la seva capacitat de reflectir el nostre present immediat, Mestres ens parla d“una peça mestra de teatre-document”. Dürrenmatt la considerava una de les seves millors obres, no obstant això en el 59 no va ser ben rebuda, a Zurich va ser un escàndol… “Evidentment, Suïssa, la banca i la corrupció –malgrat l'amaniment de l'humor o justament per això mateix–, era un plat de difícil digestió”. Una obra crítica no només amb la banca, sinó amb la seva extensió indissociable a la política i fins a la família… aquests perillosos vincles.

És, en definitiva, una altra excusa per parlar de la condició humana, de la falta d'escrúpols i les seves conseqüències. En aquest microcosmos econòmic sentirem en primera persona els principis dels banquers. A saber: “No hem retornat mai els diners als nostres clients i mai hem fet un negoci honrat.” És senzillament una altra moral, la seva moral lligada al poder corruptor dels diners. “Si cal escollir entre un món de bondat i amor i un altre de diners i embrutiment, escullen el segon. Dürrenmatt és un visionari, sembla que estigui escrita per l'ara i aquí. A mesura que la veus et vénen al capdavant moltes coses de l'actualitat del país”, comenta Mestres. De fet, l'obra comença amb l'enterrament d'un fals mort que vol evitar la justícia. És actualitat total tractada com a tragèdia bufa i comèdia fosca a parts iguals.

Per desenvolupar la trama han utilitzat una escenografia nua, sense “falsos artificis per gaudir de la paraula i el so”. Onze actors i quatre músics en escena, músics que també tenen el seu paper i actors que fan cors. A Obesses i la parella protagonista se sumen els actors Laura Aubert, Enric Arquimbau, David Bagés, Miquel Malirach, Xicu Masó, David Moreno, Ferran Rañé, Albert Ribalta, Arnau Tordera i David Verdaguer.

Quant a la pota musical, es tracta d’una opereta rock amb una banda en escena tocant en directe. El grup català Obeses que són una mescla entre algun Queen, Jesucrist Superstar i aquella La Trinca, realitzen un “rock” elaborat i sorneguer molt musicaler, ple de tòpics que saben amanir bé amb ironia. Ara han volgut fer-li un gir al llibret original Paul Brukhard i convertir aquesta opereta en opereta rock. “Un rock simfònic amb matisos foscos per donar-li profunditat i una densitat musical potent a l'obra”, com ens explica Arnau Tordera, el líder de la banda. Una altra forma de veure l'obra segons el cantant, és que podria entendre's a l'inrevés: “un concert al que se li han sumat una obra de teatre”. Resultat, musical post brechtià amb tints de farsa cabaretera.

No és poc freqüent en aquests últims anys pujar-se a un escenari de teatre com aquell que va a tocar un concert: una escenografia, la que sigui, i instruments a la vista, nus, que formen part d'ella. I que quan són interpretats serveixen més per destacar estats d'ànim o accentuar situacions, com ho vam veure en Llibert o Les amistats perilloses. En Frank V, estan aquí els músics, fins i tot interpreten papers, i la música és la d'un musical, serveix en si mateixa per seguir desenvolupant la trama, el text sense les cançons estaria interromput. Les 22 cançons continuen l'acció, ajuden a que el text sigui més sintètic.

Dèiem que l'obra no ha perdut vigència, i això és palpable en la seva temàtica, però els efectes sobre el públic sí han canviat, com ha canviat la nostra societat… Si en 1959 la seva estrena va aixecar autèntica revolada i un any més tard va ser suspesa la seva representació, avui podem posar les mans en el foc que molts “poderosos” assistiran a la platea a riure's de si mateixos o d'uns altres amb total cinisme, descaradura o ingenuïtat. Gaudiran tant com la resta de públic que els pateix. Amb aquesta sàtira del sistema bancari, divertida i àcida amb protas sense escrúpols, retrat del poder, l'ambició, la desmesura i l’amoralitat de les altes esferes, se'ns convida a mofar-nos mentre pensem en un col·lapse final del sistema… Potser per això Eduard Farelo en la roda de premsa va deixar anar que algú alguna vegada va dir allò que “el món és una gasolinera on està permès fumar”.