De la conversa del president d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, amb deu ciutadans ben triats per “El Periódico” en retinc dues idees. Una és la propensió a utilitzar el plural majestàtic que, de petits, vam aprendre que era la forma en què parlava el Papa. El de Roma. Espero que el Papa Francesc, en la seva línia innovadora, ho canviï però, tradicionalment, el Papa no parlava en nom seu sinó en el de tota la comunitat cristiana. No diu “jo” sinó “nosaltres”.
Junqueras, com tants d’altres, parla en nom de tots els catalans. D’aquí que el titular “No ens rendirem” s’interpreta que qui no es rendirà serà Catalunya. No ell, o els seus. Suposo que ningú es rendirà dels seus principis ideològics, llevat dels nombrosos que els darrers dies anuncien que se n’aniran de Catalunya, no per motius econòmics sinó perquè no suporten la pressió mediàtica i política independentista. A aquests cal advertir-los, que terra endins i mar enllà, hi ha molts indrets on coixegen del mateix peu, des de Venècia a Kiev, passant per Flandes, Còrsega o Baviera.
El pecat de Junqueras, però, està molt estès. Els socialistes encara canten als seus actes allò de “Visca, visca, visca, Catalunya socialista”, que no s’adiu amb el respecte a la pluralitat d’opcions, i els sectors més a l’esquerra continuen parlant de “el poble” com si ells en fossin els únics i veritables intèrprets.
L’altra reflexió del líder d’ERC que m’ha cridat l’atenció és: “Sóc independentista. El meu objectiu en aquest àmbit és deixar de ser-ho”. Entenc que Junqueras deixarà de ser independentista el dia que Catalunya sigui independent, no el dia que Espanya tracti Catalunya millor i no la “robi” com els darrers temps.
Quan a Catalunya encara funcionaven moltes ONG solidàries amb el Tercer Món, era habitual que els seus dirigents diguessin que l’objectiu d’aquestes entitats era desaparèixer, perquè voldria dir que s’haurien resolt els desequilibris entre el Primer Món i el Tercer Món, que s’hauria guanyat la batalla contra la fam, la pobresa, la injustícia i la violència arreu del món. Les ONG solidàries van desapareixent però no perquè el món ja sigui perfecte sinó perquè el Govern de la Generalitat, entre d’altres, els deu molts diners i fa anys que no reparteix subvencions per la cooperació al desenvolupament.
És a dir, que, més aviat o més tard, independentistes i no independentistes coincidirem. Perquè Catalunya ja sigui independent i, per tant, ja no vingui a tomb discutir sobre aquesta qüestió, o perquè Espanya ens bombardegi, no amb les armes que insinuen el bisbe Rouco Varela o l’assessor de la CEOE Clemente Polo, sinó amb muntanyes de diners que enterrin per sempre el clàssic “Espanya ens roba”.
El meu pare solia dir “un Baiges nunca se rinde”. No sé per què ho deia en castellà. Li solc fer cas. La qual cosa no vol dir que coincideixi amb Junqueras quan es resisteix a rendir-se en nom meu.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
