eldiario.es

Menú

El teatre i el cinema també treuen els drapets al sol al sistema financer

- PUBLICIDAD -

Les cartelleres de cinema i teatre ofereixen en aquest moment diverses obres sobre l’última crisi financera i els mecanismes perversos que governen l’economia mundial. El teatre Poliorama acaba de programar l’obra Hazte banquero dintre del festival Grec, la Villarroel proposa fins el 31 de juliol Lehman Trilogy, i els cinemes estrenen la pel·lícula Money Monster, dirigida per Jodie Forster, amb George Clooney i Julia Roberts, sobre les multimilionàries misèries de Wall Street. La cultura ha estat una de les branques directament perjudicades per aquesta crisi i, en conseqüència, no deixa de ser una mostra de vitalitat que retrati la situació viscuda amb els recursos que té a la mà. El problema és si els responsables de causar la crisi i els de gestionar-la per tal de superar-la veuen els fets amb la mateixa cruesa que les seves víctimes.

El rescat del sistema financer amb xifres astronòmiques de diners públics (només aquí van ser 56.181 milions d’euros, segons el Banc d’Espanya) s’ha pagat amb retallades indignants dels serveis públics, acompanyades per reiterats casos de corrupció. La recessió més dura de les últimes generacions ha disparat l’atur del 8% al 25% i ha imposat la precarietat. Ha devastat estalvis, llocs de treball i habitatges. Per posar un sol exemple local, tots els membres del consell d’administració de Catalunya Banc, encapçalats pel president Narcís Serra i el director general Joan Todó, han estat acusats per la justícia d’administració deslleial, després de la denúncia presentada per la Fiscalia Anticorrupció, sobre la base dels increments desmesurats de sous que s’havien adjudicat mentre l’entitat rebia diners públics per evitar la fallida.

La pregunta és de què han servit els diners dels contribuents dedicats pel govern als rescats bancaris, a part de reforçar l’oligopoli dels sis grans bancs (Santander, CaixaBank, BBVA, Sabadell, Bankia i Popular). Des del 2008 han passat de tenir una quota del mercat de crèdit del 46% al 67% i preveuen assolir-ne el 90%, després de la desaparició de mig centenar d’entitats, 12.000 sucursals i 65.000 llocs de treball.

El rescat amb diners públics i altres operacions associades per afavorir el negoci dels bancs (inclosos els que van practicar l’estafa, com amb les anomenades accions preferents) ha aconseguit fer-los passar en alguns casos de la fallida a nous beneficis en menys de tres anys. No poden dir el mateix gaires altres empreses del sector productiu ni gaires particulars afectats per la crisi i la desigualtat creixent. La fallida i el rescat dels bancs ha servit sobretot per sanejar els seus beneficis, no els mecanismes amb els quals els acumulen.

El resultat és que avui l’1 % dels oligarques són més rics i més poderosos, i el 99 % dels ciutadans més empobrits i més impotents. No ha estat una crisi econòmica, sinó una crisi de la democràcia, una rebufada de la rapacitat de la llei del més fort, un buidatge de contingut del sistema representatiu i redistributiu.

La lenta recuperació s’intenta fer a costa de consolidar la precarització dels llocs de treball, els salaris i els drets socials. El reforçament dels responsables de la crisi i l’afebliment de les seves víctimes ha estat possible per la complicitat dels organismes polítics i la manca d’oposició durant llargs períodes dels ciutadans desmobilitzats, convertits en electors irrellevants.

Un dels escassos ingredients democràtics que se’n salva és la informació, així com les produccions culturals sobre les causes i els efectes de la crisi, potser perquè aparentment serveixen de poc enfront del saqueig organitzat, Només aparentment. La cartellera de teatre i cinema d’aquests dies també contribueix, a l’escala dels seus mitjans, a aclarir l’escàndol viscut.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha