La falta de previsió de l'impacte ecològic i econòmic hipoteca el futur del canal

El canal Segarra-Garrigues creua els plans de Sió sense aturar-se. Fa deu anys, quan es va projectar el canal i es van calcular les terres que podria regar, no estava previst que passés de llarg. Al contrari, aquesta terra, plana i extensa, era una de les més fàcils de regar. Però el projecte es va realitzar sense un estudi d'impacte ambiental i la Unió Europea ha convertit la zona en una àrea per a la protecció de les aus estepàries. Un error de planificació que ha suposat perdre 32.000 de les 70.000 hectàrees que pretenia regar el Segarra-Garrigues.

El canal s'obre pas a Sió bé falcat, entre tanques, amb el seu camí de servei i les seves comportes que aviat podran obrir-se i tancar-se des d'una sala de control als peus de la presa de Rialb, a 44 quilòmetres de distància. Està ple d'aigua i granotes. El formigó és molt nou, gairebé blanc.

És un territori habitat per aus estepàries com el sisó, el gaig blau, l'esparver, la Xurra i la ganga. Unes aus que van adquirir un protagonisme que ningú, excepte un grapat d'ornitòlegs, havia pensat que poguessin arribar a tenir. Ningú va semblar tenir en compte la necessitat de redactar un estudi d'impacte ambiental. Ningú va caure en què Brussel.les podia ordenar la protecció d'aquestes aus tan aviat com una associació ecologista ho demanés.

Els agricultors no entenien res. El projecte no només s'havia disparat de preu i el que costaria, 1.500 milions d'euros, sortiria per gairebé mil milions més, sinó que el preu de l'aigua i els costos de connexió serien prohibitius per a molts d'ells, especialment si havien de protegir unes aus amb què no comptaven.

El Segarra-Garrigues, com s'han cansat d'explicar l'agricultor Josep Maria Escribà i el geògraf Ignasi Aldomà, s'havia dibuixat sense comptar amb el país, sense fixar-se en la gent i el territori, sense pensar que l'aigua ha de servir per articular territoris i unir persones.

Des de fa anys Escribà i Aldomà impulsen un col.lectiu, reunit al voltant del Manifest de Vallbona, que exigeix ​​a l'administració un canal que permeti un desenvolupament equilibrat del territori i garanteixi un correcte cicle de l'aigua. Res d'això s'està complint ara i la Generalitat, conscient del problema, ha decidit replantejar-se tot el projecte.

Tal com està ara definit, el Segarra-Garrigues beneficiarà les grans empreses agrícoles. Elles podran pagar l'aigua i arrendar les terres dels petits i mitjans propietaris. L'agricultor es convertirà en un assalariat d'aquestes companyies. L'èxode de la població autòctona es mantindrà.

Lleida ha perdut al 75% dels agricultors des dels anys 60. El canal i l'àmplia xarxa de reg es va pensar per garantir la prosperitat de 17.000 propietaris en l'arc que va des de la Segarra a les Garrigues. Aquests propietaris, però, que durant dècades han procurat que els seus fills tinguessin una vida millor lluny de l'agricultura, es troben ara sense relleu generacional ni incentius per recuperar als joves.

La Generalitat ha ofert a les persones menors de 40 anys i sense experiència com a agricultors ajudes de fins a 40.000 euros per instal.lar-se a Lleida. La demanda de terres i d'aigua, però, no augmenta.

Els preus de connexió a la xarxa són elevats, especialment per a uns pagesos sense relleu generacional. Oscil.len entre els 110.000 i els 76.000 euros més IVA per a una finca mitjana de 17 hectàrees. L'envelliment de la població camperola perjudica inversions tan altes, que necessiten diverses dècades per amortitzar. A aquesta quantitat s'ha de sumar el preu de l'aigua, que no baixa de 2.000 euros per hectàrea i any.

Josep Maria Pelegrí, conseller d'Agricultura, va anunciar el passat mes de febrer, després de negociar el preu de l'aigua amb els regants, que “l'obra ja està feta, ara toca regar”. Fins a 12.000 hectàrees podrien regar amb l'obra realitzada. Que només es reguin 3.000 indica una forta reticència per part dels propietaris. Dels 17.000, només estan regant uns 200.

Si a aquests inconvenients unim la crisi pressupostària, el resultat és una paràlisi gairebé total. En els sectors on podria avançar l'obra, com el que va de Tàrrega a Verdú, on, segons sembla, s'ha aconseguit un 70% d'adhesions al projecte, suficients per acabar la xarxa, la Generalitat s'ha quedat sense diners. Tampoc va bé la concentració parcel.lària, necessària per racionalitzar les zones que es regaran. El projecte preveia concentrar 55.000 hectàrees, però només s'ha aconseguit fer-ho amb 20.000.

Arrendar la terra sembla la solució més fàcil per als agricultors que no puguin pagar-se el reg. Aldomà creu, però, que els arrendaments destrossaran el teixit social i productiu. “El nous regadius -explica- transformaran les petites finques en grans explotacions per competir en els mercats internacionals. Només les grans empreses, lligades a la transformació i la comercialització, poden aprofitar els escassos marges productius a base d'una agricultura molt mecanitzada i mà d'obra barata ”.

El sector agrotransformador representa el 14% del PIB català. El canal, una obra amb mentalitat del segle XIX, es va fer pensant en una transformació radical del territori en benefici de les grans explotacions agràries. Aquest plantejament, però, com reconeix la mateixa Generalitat, ha fracassat.

Mentre els experts busquen un model capaç de combinar el creixement amb la preservació del territori i el teixit social, perquè el canal no passi de llarg pels plans de Sió, Josep Maria Escribà considera que el Segarra-Garrigues encara pot ser l'eina essencial per una Catalunya pròspera i equilibrada. “Cal repensar en positiu -insisteix-, i això passa per aconseguir col.locar a Lleida en l'imaginari català. Avui estem molt al marge. L'aigua ens ha de donar més centralitat. ”

Lleida, centre de la Catalunya Nova, no té un Montserrat, un Canigó o un Ripoll. “No tenim un aqüeducte romà ni un port grec”, afegeix Escribà. Estem a Mollerussa, davant de la discoteca Big Ben, un mite des de fa 37 anys. És dimecres i migdia. L'aparcament està buit. El trànsit de camions per la N-II és molt intens. “Sembla Las Vegas, no creus?”, comenta aquest productor d'olives a Belianes. Falten neons i ruletes, gratacels i extravagàncies, però és el més semblant a Las Vegas que hi ha a tot Lleida. “És el poder transformador de l'aigua -assegura-. Aquí reguen, gràcies al canal d'Urgell, des de fa més de 150 anys. No volem més Las Vegas, però sí un Montserrat, i l'aigua pot ser el nostre Montserrat ”.

• El Grup Llull està format per Alba Alagón, Judit Tàpies, Patricia Ribes, Maria Macià, Silvia Márquez, Albert Balcells, Adrià Jiménez, Guillem Serra, Aleix Torres, Lara Gómez, Marc del Riu, David Robinat, Helena Naya i Gonzalo Romero, estudiants de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Universitat Ramon Llull