Ha aparegut, puntualment traduït al castellà, un nou llibre del prolífic historiador Enzo Traverso -ben conegut entre nosaltres, amic, molt relacionat amb València- Gaza ante la historia (Akal), a partir de l’original italià publicat també enguany, el 2024 (Gaza davanti alla storia). Traverso és capaç d’escriure i publicar en francès, anglès i italià. Llegeix alemany, castellà i català, llengües en les quals també publica (si el tradueixen). És un europeu complet, conscient de la complexa història d’Europa, que assumeix. Per cert, el llibre d’Akal (Argentina/España/México) diu que ha estat “Impreso en Portugal”. La globalització ja està ací: tota una lliçó que hauria de fer reflexionar sobre les inveterades limitacions localistes, i especialment sobre els qui volen esquarterar i tancar en compartiments autàrquics la nostra llengua i cultura, per a millor anul·lar-la. Ells, la Hispanitat dels 400 milions o més, nosaltres -segons alguns- el parlar local...

Diu Enzo Traverso al Prefaci d’aquest llibre que el seu assaig naix de la conjuntura de guerra a Gaza, a partir de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023, que va ser objecte “quasi a tot arreu d’una condemna necessària i comprensible”. En canvi, “la fúria assassina i devastadora desencadenada per Israel... provocà reaccions molt més diferenciades, fruit d’un distanciament avergonyit, però sempre indulgent, quasi comprensiu”. El rerefons n’és la incomoditat davant la manca d’una condemna absoluta, flamígera i sense pal·liatius dels atacs d’Israel sobre la població de Gaza. Funcionen encara algunes inhibicions, sospita Traverso. I no hauria de ser així: la suposada víctima (Israel) és el veritable botxí. L’atac de Hamàs el 7 d’octubre del 2023 -la presa d’ostatges, els assassinats, les violacions- no és per a tant, s’ha magnificat com a pretext per a consumar una destrucció programada... En realitat seria “una tragèdia metòdicament preparada pels qui avui voldrien vestir-se de víctimes”. El terrorisme islàmic, els míssils i drons, els atacs de Hamàs? Un mer espantall, una construcció: “al segle XXI, el fonamentalisme islàmic, amb què hom identifica Palestina, amenaça Occident com ho va fer el comunisme al segle passat”. És a dir, un espantall.

Home, no. Podríem enumerar fàcilment atacs terroristes brutals i massacres ben  reals de masses -assaigs d’holocaust- concrets i tangibles a càrrec de l’islamisme radical, tant se val amb quina bandera: Nova York (les Torres Bessones), París (la sala Bataclan, les sinagogues, un llarg etcètera), Madrid (l’estació d’Atocha) i Barcelona (la Rambla), entre moltes altres. O els llançaments de míssils des de Gaza i el sud del Líban -en aquest cas per Hizbulah- sobre població civil d’Israel, amb el suport i les armes de l’Iran dels aiatol·làs, en un context molt complex, per descomptat (la divisòria sunnites/xiïtes, els interessos dels estats àrabs lligats aparentment per interessos a Occident, vincles geopolítics diversos, el paper de Rússia i la Xina). Tot això, però, seria als seus ulls poca cosa. Matèria secundària. El que importa és identificar Israel no com a víctima -segons la legitimació tradicional d’ençà de l’Holocaust, i encara abans- sinó com a botxí. Com el gran culpable.