“Ens ha de preocupar que un musulmà parli dels catalans com 'els altres'”

Quan Barcelona encara no sabia explicar-se ben bé què havia passat, conseqüència del fatídic atemptat de dijous passat, Míriam Hatibi (Barcelona, 1995) posava paraules al patiment de la comunitat musulmana en directe a la televisió pública de Catalunya, TV3.

Enmig de l'huracà, la catalana no només parlava de dolor i condemna del terrorisme, també ho feia sobre dificultats en la construcció de la identitat dels musulmans catalans, de preocupació pel possible creixement dels discursos d'odi vers la seva comunitat i també de sorpresa per la manca de protocols per conèixer quan una persona passa de “pràctica més” a “radicalitzar-se en nom de la religió”, i matar.

Hatibi s'expressa amb contundència. Enllaça les paraules sense aturador. El seu discurs només es veu interromput per mirades intermitents al mòbil; el telèfon no para de rebre missatges... De suport, de rebuig, però també –molts– dels mitjans. La seva intervenció a la televisió no ha passat desapercebuda i s'ha convertit en un reclam, com a dona musulmana catalana i jove.

Tot i el poc temps que ha tingut des de l'atemptat, la fundació amb la que col·labora, Ibn Battuta, ha ajudat en l'organització de la manifestació d'entitats musulmanes d'aquests dilluns. Un èxit, amb més de 140 adhesions. Hatibi assegura que també assistirà a la d'aquest dissabte. Totes les condemnes són poques.

Com es viuen els atemptats, com a catalana i musulmana?

A la teva ciutat hi ha hagut un atemptat, t’entristeix i t’espanta; és una situació compartida per tots. Després et confirmen que aquest atemptat ha estat fet en nom de la teva religió, la filosofia de vida que et porta a fer les coses com les fas, i que se suposa que et guia per a ser millor persona i a buscar que tot vagi bé. Aquesta mateixa religió és el que ha portat a aquesta persona a matar a la Rambla. És molt dur perquè estàs paint el dolor com a barcelonina i, a més, has de pensar en què ha passat com a musulmana i en què ha pogut fallar.

Al dolor de qualsevol barceloní, vostè ha hagut de sumar preguntes i preguntes sobre la seva religió i la seva comunitat. S'han de donar respostes o és una forma de discriminació fer-ho?

És molt pesat que t’estiguin fent preguntes. Estàs a la teva ciutat, al teu país, encara paint el que ha passat, i has de donar explicacions. I donar la cara. I més respostes. I, és clar, quan dones respostes, també et menges els comentaris que venen després de les teves paraules. És dur, però no em cansaré de dir-ho... Hi ha un punt de racisme en el fet que els musulmans ens hàgem de justificar pel que ha passat, però també hem de posar empatia i dir: aquesta persona que ha fet l’atemptat l’ha fet en nom de la nostra religió... Si una persona independentista mata a una d'unionista en nom de la independència, és normal que s’hagin de donar explicacions i no desentendre’s.

És dur, pesat, té un punt racista, però també si em poso a la pell de l’altra persona, si jo no dono respostes qui les donarà? En això coincidim moltes persones que estan fartes, que no poden més, estan cansades i emocionalment no es veuen amb forces, són moments molt durs. Però molts estem convençuts que cal donar respostes i per això ho fem.

Per això una manifestació com la d'aquest dilluns, per a poder-se expressar en comunitat?d'aquest dilluns

Es va convocar per deixar clar a tothom que encara ara pugui tenir algun dubte que els musulmans estem en contra del terrorisme, estem en contra d’aquest missatge i que per res del món donaríem cabuda a aquest missatge des de les nostres comunitats. La idea era que la manifestació servís per fer entendre a qualsevol persona, musulmana o no, que els musulmans ens unim en contra del terrorisme. De fet va haver-hi més d’un centenar d’entitats que es van unir. Hem col·laborat de manera molt ràpida. Els musulmans catalans ens posem a disposició dels catalans no musulmans perquè vegin la nostra solidaritat amb la ciutat.

Ha posat en dubte Barcelona els valors de la comunitat musulmana?

Quan va passar va haver-hi molta sobre si Barcelona seguiria sent solidària, sí. Va haver-hi gent que tenia por, per si els miraven malament, amb dubtes sobre si s'havien de treure el vel, per exemple. I hi ha hagut casos de gent, puntual, que li han passat coses. Però les persones de Barcelona han demostrat de manera clara que estan en contra de l’odi. Això es va veure sobretot amb la manifestació feixista que hi va haver davant del mercat de la Boqueria. Molta gent va sortir i la manifestació feixista va quedar reduïda a res.

Una persona a la mateixa manifestació musulmana de dissabte deia que no volia que la miressin “diferent”.no volia que la miressin “diferent”

La por era si la ciutat seguiria sent oberta o no. D’acollida o no, que la gent dubtés sobre si s’havia acceptat i obert la porta massa ràpid als musulmans... Això ha quedat clar que no és així.

Se us demana més que a la resta als musulmans catalans? Hi ha hagut molta pressió perquè sortíssiu a condemnar.

Quan vaig anar a TV3 vaig condemnar els atacs, i em van demanar més; ens han preguntat perquè no fem comunicats, però tots els representants més grans n’han fet. El que passa és que no els han vist, els que critiquen. Ens demanen perquè no muntem manifestacions, encara no havíem tingut temps... Quan convoquem la mani, ens demanen perquè en muntem una de pròpia i no hi anem dissabte. I quan diem que anem a la de dissabte demanen perquè no firmen tots i cada un dels imams un manifest.

Hi ha hagut una resposta molt ràpida també per part dels familiars. Fins i tot els familiars directes, com les mares.les mares

Allò de les mares ha estat molt bèstia. Cap altra ciutat no havia passat mai tan ràpid que una família condemnés els atacs. Han donat declaracions, però fins i tot hi ha gent que ha dit que no és prou i que no es creuen les llàgrimes...

I dins de la comunitat musulmana? Hi ha hagut dubtes?

El que està clar és que ens hem de posar les piles perquè ha sigut molt fort veure que era l’imam de ripoll qui estava radicalitzant. Ha sigut un cop molt fort. Això ens fa replantejar que tots tenim clar qui tenim al nostre entorn però ens fa estar alerta pel que pugui passar. Jo personalment considerava les mesquites com un lloc bastant segur en aquest tema i cal fer feina per veure què ha pogut passar i fallar. No volem estigmatitzar i culpabilitzar les mesquites, perquè fan molt bona feina moltes, però sí que ens toca plantejar-nos què ha pogut passar. Com a musulmans és molt difícil admetre això. Ens toca fixar-nos en això.

Un dels objectius, ara que està sobre la taula tot allò relacionat amb la religió, és ser precisos amb el llenguatge?

Ara no cal obsessionar-se amb el llenguatge però és quan es fa servir més... Quan es parla de gihadisme es dóna la raó al terrorista que creu que el que ha fet és la gihad, que és un esforç religiós per ser millor musulmà. Quan es parla de gihadisme o terrorisme islàmic se li dóna al terrorista el que busca, una etiqueta que com a musulmans no li podem donar. És un extremisme violent basat en l’islam, això no ho nego, però és extremisme de gent radical a través de la religió. La gent de Barcelona en general entén bé la distinció.

Els mitjans només acudim als experts de la comunitat musulmana quan passa una cosa així?

És un error que feu molt els mitjans. S’ha notat molt en el tipus de preguntes que fan alguns periodistes; preguntes que no tenen a veure amb la comunitat musulmana. Es nota molt en el tipus de pregunta quan una persona no està sensibilitzada. Falta molt perquè els mitjans de comunicació no es veu la diversitat que hi ha a la ciutat. Només es veu el musulmà com a terrorista, i les altres persones si que parlen com a experts en temes. Però a Barcelona hi ha musulmans que són metges, advocats, etc. Jo treballo en anàlisis de dades, però mai ningú em pregunta per això. Això a la llarga fa que s’estigmatitzi. Costa molt veure la persona musulmana fora d’aquest context. Això em preocupa pels més petits. No veuen algú com ells a la televisió.

A finals d’any es va activar el Protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització islamista (Proderai). Quina opinió en tens? Parlem d’evitar la radicalització o només, com diu el nom, la de tipus islamista?Protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització islamista (Proderai)

Crec que hi hagi un pla així no és dolent. Tenim un enemic, que és la radicalització a través de l’islam. Això no ho podem negar. El problema és quan la comunitat educativa no està preparada per dur a terme un pla així. Tu no pots agafar un professor que mai ha sabut sobre l’islam i donar-li un protocol així. El professor és incapaç de distingir entre si el nen s’està radicalitzant o simplement està començant a practicar més. Cal que els professors tinguin un referent musulmà a qui fer preguntes, a qui li puguin consultar què fer amb un nen quan té una actitud preocupant.

Si un nen diu que no vol menjar porc a l’aula i el professor li diu “clar, ara t’haurem de fer un menú especial”... Cal que un mestre tingui un referent, també per no sentir-se malament, per saber on estan els límits. Cal que el mestre tingui una formació, que sàpiga com fer un seguiment discret per saber si s’està radicalitzant, i que es pugui seguir l’evolució. Si simplement ha canviat de costums, potser no passa res.

Quan parles d’aquesta feina de vigilància, ens venen que els canvis són petits i ràpids. Quines coses ens poden alertar?

Tot comença amb el discurs d’odi. Un nen que comença a practicar més, de per si, no és un problema. Un nen adolescent que comenci a ser més religiós o deixa de beure alcohol, això, de per si, no és un problema. El problema és quan comença a tenir discurs d’odi i d’allunyament. Quan deixa de sentir-se part de la societat, deixa activitats on participava. Quan prefereix fer coses molt més tancades a la comunitat, més aïllat de la resta de persones i no tant participar en la societat. És normal que quan vas creixent i definint la teva identitat i estàs còmode amb ella vas participant més en grups de musulmans, però no pots aïllar-te de la resta d’amics. No pot ser que una persona parli de la resta de catalans com els altres, quan ha nascut a Catalunya. Ens ha de preocupar. No pot ser que consideri aquestes esferes com a separades.

Costa per a un musulmà català construir multiidentificacions?

És molt difícil. Tots els joves musulmans han tingut crisi d’identitat, i el que no l'ha tingut la tindrà. La gestió és difícil sobretot perquè quan et pregunten 'd’on ets' no saps respondre. Això et genera moltíssima inseguretat a l’hora de respondre aquest tipus de pregunta. Però no et pot convertir en una persona que no respecti la societat en què viu; potser durant un temps et costa respondre amb seguretat i dir que ets català perquè molta gent no ho accepta venint de tu, però per això estem fent molts projectes on acompanyem els joves a construir la seva identitat. Parlant amb gent més gran, de 25 o 26 anys, que ja tenen la identitat construïda, per exemple.

Podem parlar del concepte integració, després d'episodis com els d'aquests dies?

Hi ha esferes d’integració. La integració ha de ser de convivència, de sentir la cultura com a pròpia, de sentir-se part. Això no vol dir que durant un temps no t’hagis sentit part però després una persona ve a manipular-te i et diu que t’allunyis de la gent perquè són infidels, potser comences a desconnectar... Encara que durant un temps hagis participat en les festes majors del poble o el que sigui. Si una persona ve i et radicalitza és possible que una persona passi per època de conciliació d’identitat i després s’allunyi, perquè és un adolescent que canvia molt de pressa d’opinió. És molt fàcil fer aquest canvi. Fer que una persona mati és molt fort, però alterar la identitat d’una persona és més fàcil. Costa molt saber com des del canvi d’identitat arribi a matar a gent, aquest és el que no entenem.

Un informe d'Es Racismo afirma que la islamofòbia és un dels principals delictes d’odi a Espanya i que durant el 2016 es van produir 573 agressions de caràcter islamofòbic, un augment del 106% respecte a 2015.

En l’últim any hi ha hagut tendència d’augment de la islamofòbia. Els musulmans estem molt conscienciats i no tolerem coses que els nostres pares sí que toleraven. Nosaltres som catalans nascuts aquí, no immigrants que venim a treballar. Hem crescut i vivim aquí. Hi ha moltes més denúncies i fa que pugin els números per un tema de conscienciació i que no quedi en el silenci. Creix la islamofòbia perquè ja no es condemna. És molt normal ara que alguns líders mundials polítics siguin islamofòbics a lloc com Europa i els Estats Units. Quan el discurs islamòfob no es penalitza, tothom que ho tenia dins ho treu, perquè deixa d’estar mal vist.

Heu vist un augment de discurs d’odi cap a la comunitat musulmana per part de gent no musulmana, com els atacs a les mesquites dels últims dies?

És la por de la gent que percep al musulmà com a l’altre. A la mesquita de Granada, per exemple, la gran majoria són espanyols conversos, per tant no té cap tipus de sentit dir-los que marxin al seu país quan són persones que han nascut aquí, i els seus pares, i els seus avis. És sempre la divisió de veure'ns als musulmans a una banda i als occidentals, a l’altra. L’única diferència que hi ha és la creença, és la religió, però no hi ha cap diferència d’identitat o diferències culturals greus, sobretot entre els que hem nascut aquí. Falta molt coneixement en aquest sentit.